Fontanella i la modernitat barroca

Je veux, pour composer chastement mes églogues,
Coucher auprès du ciel, comme les astrologues,
Et, voisin des clochers, écouter en rêvant
Leurs hymnes solennels emportés par le vent.
Les deux mains au menton, du haut de ma mansarde,
Je verrai l’atelier qui chante et qui bavarde ;
Les tuyaux, les clochers, ces mâts de la cité,
Et les grands ciels qui font rêver d’éternité.

 

Aquestes versos enceten el poema «Paysage» dins la secció «Tableaux parisiens» inclosa al llibre Les fleurs du mal d’un tal Charles Baudelaire. Varen aparèixer publicats per primera vegada a París al 1861, a la segona edició del llibre. Arran d’aquest poema, Mercedes López, catedràtica de Literatura Universal a la Universidad Complutense de Madrid, en un article titulat «Paris: mito de la modernidad» afirmava: «El poema Paisaje, donde Baudelaire, evocando a Virgilio, crea un nuevo tipo de égloga, la égloga urbana, la égloga de la modernidad para responder a unos tiempos nuevos donde el artificio triunfa sobre lo natural como símbolo del progreso industrial».

Mal m’està contradir l’autoritat de la catedràtica madrilenya, però em remeto a un paper meu en què feia observar com un poeta barroc català, un tal Francesc Fontanella, componia la primera ègloga ambientada no pas en un locus amoenus natural sinó en una ciutat de què tenim notícia a la península Ibèrica. I no solament era el primer poeta barroc hispànic que feia una proposta tan insòlita –que jo i els meus col·legues de literatura espanyola sapiguem–, sinó que a més la feia cap a 1645, és a dir, més de dos-cents anys abans de Baudelaire. Més encara: el paisatge urbà de l’ègloga fontanellana era ni més ni menys que el mateix París. Un París mitificat, vist d’una banda com un espai cortesà, seu de l’engany i l’artifici, i de l’altra, de manera antitètica, observat des de l’enveja i l’enlluernament per la seva potència cultural.

En fi: el tal Fontanella era, com a artista barroc europeu paradigmàtic, un home que tant proposava oxímorons inèdits com l’esmentat, com inventava episodis mitològics homèrics nous, o escrivia dues obres teatrals insòlites en el panorama peninsular (plenes d’aspectes musicals, per cert), o sovintejava un altre paisatge pastoral inèdit com la platja (com a poeta mediterrani que era), o, entre moltes altres sorpreses, estava tan atent a les novetats extrapeninsulars que duia a terme les primeres adaptacions del roman héroïque francès, aparegut a París als anys 1630-1640, o incorporava en una versió dramàtica l’argument i personatges de la novel·la Argenis de l’escriptor anglès John Barclay, publicada en llatí al 1621.

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Literatura universal i etiquetada amb , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s