«Una imatge val més que mil paraules». Però, ¿quantes vegades s’ha descrit amb paraules amb una grandesa extraordinària una imatge visual que no té cap interès especial, que tots hem percebut mecànicament? Entre milers i milers d’exemples literaris que contradiuen aquesta expressió estúpida, em vénen ara al cap dos. Un que vaig llegir fa molts anys i que estranyament m’ha quedat enregistrat en algun sector neuronal remot que l’oblit encara no m’ha desballestat. Són uns pocs versos del poema «El año lírico» del llibre Azul (1888) de Rubén Darío:
Oye: canta la cigarra
porque ama al sol, que en la selva
su polvo de oro tamiza
entre las hojas espesas.
Em refereixo, esclar, a la imatge verbal d’aquells raigs de sol com empolsinats que travessen el bosc espès. Prodigiosa manera de plasmar-ho amb mots que supera en una magnitud d’anys-llum la imatge visual mateixa.
La segona és ben recent: l’he llegida aquest matí, i m’ha fet recordar la del poeta modernista nicaragüenc que m’havia romàs encallada a la memòria. I parlant de memòria, esclar, no podia ser altre cas que el de Marcel Proust. A la segona part del primer volum (Pel cantó de Swann) de À la recherche du temps perdu, al colossal “Un amor de Swann”, quan Charles Swann persisteix a autoenganyar-se sobre Odette de Crécy i en recorda fugaces espurnes de bons sentiments, com de criatura, en un moment de repòs, llegim (en la traducció de Valèria Gaillard):
I a l’instant la seva cara s’il·luminava com un camp gris cobert de núvols que de sobte es dispersen transfigurant-lo, quan el sol es pon.
És sobrer afegir cap comentari.
Melancholia 