La literatura catalana moderna ara a Bucarest

WhatsApp Image 2018-07-01 at 22.48.01En aquella ciutat escrostonada en què es veu caure literalment l’esplendor de final del XIX i principi del XX mentre roman erecta la megalomania obscena del ‘conducator’ de la dictadura romanesa, Nicolae Ceaucescu i de la seva esposa Helena, en la capital, doncs, d’aquell país encara empobrit, es va celebrar el XVIII Col·loqui Internacional
de Llengua i Literatura Catalanes
, del 2 al 6 de juliol.

El programa va girar al voltant de quatre línies temàtiques: 1. El català entre les llengües romàniques. 2. Clàssics de la literatura universal a la literatura catalana. 3. Els traductors del català i al català com a prescriptors. 4. Didàctica del català com a llengua estrangera i noves tecnologies. Aquí podeu llegir els resums de les intervencions realitzades.

L’equip de recerca de literatura moderna NISE va participar-hi amb una representació nodrida, que va tractar principalment –però no exclusiva– de l’obra del poeta barroc català Francesc Fontanella.

universitatea bucarestiAnna Garcia Busquets, amb «El genethliacon a la Catalunya moderna. Dos poemes de Francesc Fontanella» va exposar com Francesc Fontanella va escriure dos poemes de circumstàncies dedicats a un bateig que segueixen la tradició del genethliacon, gènere clàssic encomiàstic cultivat per Virgili, Estaci o Ausoni. Aquest tipus de composicions escrites amb motiu d’un naixement o aniversari van ser força comunes entre els autors neollatins, però en llengües romanç són rares. «L’Aurora del cel saluda» i «Quanta alegria» són mostres úniques en català. Destinades a ser cantades, inclouen molts dels trets i imatges pròpies del gènere i insereixen el seu discurs en la filosofia neoplatònica de la llum i la influència dels autors místics. Les investigacions de l’Anna Garcia mostren un cop més, com Fontanella estava al cas dels gèneres literaris des dels seus models clàssics i les actualitzacions coetànies, com havia fet amb l’ègloga, o com la mateixa Garcia ens ha mostrat amb la poesia epitalàmica, entre molts altres exemples, que en gran part dels casos són gèneres que ell incorpora a la tradició catalana. Una mostra més d’un Fontanella amb voluntat de poeta total

Eulàlia Miralles hi va intervenir amb «Aproximació a les fonts del Panegíric de Francesc Fontanella» en què va analitzar les fonts bíbliques i emblemàtiques, que són aquelles que l’autor esmenta explícitament, però també va fer veure que el text és curull de fonts d’altra mena, especialment escolàstiques i astrològiques. Més enllà de les fonts, la seva intervenció va remarcar la vinculació de l’estructura del text amb el títol complex de l’obra. Vet aquí una aportació en la línia de desbrossar la complexitat i models d’aquest text tan mal conegut encara.

Sara Mortreux va presentar la comunicació «Personatges i escenaris de la tradició 20180702_181725veterotestamentària en la poesia de Francesc Fontanella», un estudi que explora la presència de l’Antic Testament en les composicions líriques religioses de Francesc Fontanella, analitza comparatísticament les convergències i allunyaments dels seus poemes respecte dels passatges bíblics i n’analitza la funció i el to personal de l’autor, que sintonitza amb la cosmovisió barroca de l’època. És la primera aproximació substancial a aquest sector de la poesia religiosa de l’autor barroc català, tan destacat quantitativament com desatès.

Marc Sogues per la seva banda, amb la comunicació titulada «Francesc Fontanella en el marc de les poètiques postgongorines: el tòpic de la sagnia femenina», partia del poema de Fontanella “Indivisible de perla” per explicar els elements que concorren en la formació del tòpic poètic de la sagnia femenina –d’origen gongorí, i molt productiu en la poesia amorosa i burlesca del barroc hispànic. Va analitzar seguidament els elements de continuació i d’innovació que el poeta barceloní aporta a la tradició d’aquest tòpic. L’exposició va començar amb un interessant repàs de la pràctica de la sagnia (i d’altres de paral·leles) i els paràmetres estètics i cosmètics de l’època i la seva plasmació literària, tan àmplia i intensa. I tot i així, com Vicent Garcia amb el tema de la dama que es pentina, Fontanella aconsegueix ser original i aportar noves formulacions al motiu.

Encara amb l’obra fontanellana com a horitzó, Pep Valsalobre, amb «L’estètica emocional de la transformació: revisitació barroca de la faula d’Apol·lo i Dafne», mostrava com amb una elemental comparació de dos sonets elegíacs basats en la metamorfosi de Dafne, un de renaixentista i un de barroc, assistim a la congelació de la figura mutacional: no interessen els orígens o els resultats del procés tant com la mutació en ella mateixa, opció que s’avé amb la consideració del barroc com l’estètica de la transformació. S’hi establia com el text elegíac de Fontanella trenca amb les seculars expectatives canòniques del motiu de la pèrdua de Dafne per Apol·lo com a emblema del desconsol amorós per superar-les des de la literaturització de l’experiència biogràfica.

Verònica Zaragoza, amb «Sor María Jesús de Ágreda i la cultura literària catalana de la segona meitat del segle xvii» exposava com, malgrat l’ambient de polèmica que va comportar la publicació del volum Mística Ciudad de Dios de la monja concepcionista sor María de Jesús de Àgreda (1602-1665), l’obra va gaudir d’un extraordinari èxit editorial a mitjan segle xvii en tota la península. Però li interessa remarcar la promoció i difusió que va tenir a la Catalunya del Nord, on va gaudir d’una àmplia acollida. Va ser aquest territori, significativament de frontera (el qual havia estat annexionat a França el 1659), la porta d’entrada a la cultura literària catalana d’un dels tractats místics més importants del període.

20180704_150515.jpgAmb «El català entre les altres llengües romàniques segons François Raynouard», finalment, Albert Rossich tractava de la consideració de la llengua catalana dins el panorama de les diverses llengües romàniques, que té, en l’obra de François Raynouard, l’iniciador de la filologia romànica, un protagonisme destacat. Som a l’any 1821, quan el català, segons la tòpica visió de la decadència de la llengua i la literatura catalanes, es trobava en una situació desesperada. La comunicació explica d’on neix aquesta valoració tan positiva i com va anar progressant en els treballs posteriors de Raynouard.

Més enllà d’aquestes intervencions nostres i del diàleg intel·lectual i acadèmic amb els companys que hi eren, aquelles jornades van constituir un espai per a la coneixença de tantes experiències docents, investigadores i personals diverses, i per a l’establiment de relacions acadèmiques i d’amistat de gran interès, com poques vegades hem experimentat en avinenteses similars.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Català, literatura catalana moderna, Notícia i etiquetada amb , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s