M’he rellegit Gargantua, no recordo si per tercera o quarta vegada. És un pou sense fons, un abisme literari que se t’obre al peus, un vertigen a cada pas de full… Per compartir-ho amb vosaltres, he fet uns extractes d’un vell article meu per veure si se us encomana la curiositat de llegir-lo o la nostàlgia de rellegir-lo.
François Rabelais –o Alcofribas Nasier, abstractor de quinta essència, com signava els primers llibres– és un autor poc conegut i encara menys llegit. Hi ha un lloc comú que ve a dir que els clàssics són aquells de qui tothom parla però que ningú no llegeix. En el cas de Rabelais, per desgràcia, no es compleix ni la primera part de l’afirmació foixiana. No semblen haver millorat gaire les coses des que Pla afirmava: «En aquest país, Rabelais té pocs llegidors» (Obra completa, XXVI, p. 334). En el millor dels casos, en tenim un coneixement molt esbiaixat.
En efecte: sempre associem pantagruelisme i pantagruèlic amb un tiberi imponent. I certament, els protagonistes de Rabelais mengen i beuen constantment, desaforadament. Però aquesta és una imatge molt astènica del novel·lista francès. El terme mateix de pantagruelisme és, segons Rabelais, una cosa ben llunyana de l’evocació gastronòmica. És un estat d’esperit. O millor: una alegria de l’esperit, feta d’optimisme i riallades, des de la qual hem de llegir les seves obres. Rire est le propre de l’homme és la consigna, és el que defineix allò humà, enfront de tantes altres estupideses que ens diuen que són l’essència de l’ésser humà. Tota una definició d’humanitat, enfrontada –fàcil és de percebre– a la que veu en l’home un sac d’escombraries i en el món una vall de llàgrimes. Enfrontada al discurs religiós tradicional: contemptus mundi, menyspreu del món.
Melancholia 