“Gargantua” de François Rabelais (II): una introducció (2)

Em consta que avui ben sovint el primer acostament a l’obra de Rabelais causa una certa estupefacció. Però superat el desconcert inicial, la riquesa imaginativa, l’experimentalisme narratiu –tan actual–, el prodigi verbal, l’esperit faceciós, l’exuberància de tons i registres del món rabelesià, s’imposen amb total contundència. Salvador Oliva, a Introducció a Shakespeare, quan tracta d’interpretació i experiència, insereix una cita esplèndida de C.G. Lichtenberg: «Un llibre és un mirall. Si un ase s’hi emmiralla, no pot pas esperar veure-hi un àngel» (Barcelona: Empúries, 2000, pp. 102-103). Certament, un llibre ens retorna la imatge de nosaltres mateixos. Si això és així per a qualsevol (bon) llibre, en el cas de Rabelais la imatge es compleix de manera radical. Potser cap obra com la de Rabelais no posa tant en evidència el lector, les seves capacitats, la seva imaginació, etc. Es pot llegir a qualsevol edat, amb qualsevol formació, però les lectures seran ben diferents: la de l’adolescent, la del jove universitari, la de l’adult que el llegeix com a entreteniment, la del qui el llegeix per segona o tercera vegada, etc. Sens dubte, un cert coneixement de l’època permetrà una percepció més afinada de la sàtira i les al·lusions rabelesianes. Sigui com sigui, els millors lectors de Gargantua deuen ser els bevedors i els sifilítics als quals l’autor adreça el llibre.