“Gargantua” de François Rabelais (III): una introducció (3)

No pretenc aquí altra cosa que despertar una mica l’interès dels lectors, per llegir –i fer llegir– la narrativa rabelesiana. Podem prendre el contrast com a guia d’accés a la figura i l’obra de l’autor. La biografia de l’escriptor francès és en ella mateixa una paradoxa constant, saborosa. Tot i néixer a final del segle XV en un llogarret minúscul de la Turena, a la Devinière, entre Tours i Poitiers, Rabelais va circular arreu de França (París, Lió, Montpeller) i Itàlia (Roma, Torí), alhora que va moure’s per la cort de Francesc I i va tenir poderosíssims valedors entre els polítics i eclesiàstics francesos més importants del’època, els quals li van treure les castanyes del foc en diverses ocasions. Va ser frare franciscà i monjo benedictí, i encara va cometre apostasia en penjar els hàbits provisionalment per exercir la medicina, prohibida als religiosos, tot i que gràcies a la força dels protectors va aconseguir l’absolució papal i permís per exercir com a metge. A despit de la condició clerical, freqüentava una vídua parisenca, amb la qual va tenir dos fills, i anys a venir encara en va oferir un tercer a Lió fruit d’una altra mare. Va ser perseguit pels catòlics per heretge i obscè, i pels calvinistes per impiu. Malgrat que gran part dels seus amics més propers van abraçar la causa protestant i algun va acabar socarrat en la foguera catòlica, Rabelais es va mantenir en la riscosa frontera religiosa de l’època sense passar mai, segons sembla, a la banda protestant. I, a pesar de pertànyer a l’estament eclesiàstic i ser un cristià fervorós, la seva cosmovisió no passa –ni de bon tros– pel contemptus mundi monàstic sinó pel vitalisme i la felicitat de l’home a la terra.