“Gargantua” de François Rabelais (V): una lectura problematitzada (1)

En la mateixa línia de la contradicció i l’ambigüitat, el sentit dels textos rabelesians és jocosament inestable, i la clau interpretativa es dispersa entre un sentit literal i un sentit al·legòric o simbòlic, carregats d’ironia pertorbadora i complexa. La multiplicitat de la interpretació de l’obra rabelesiana al llarg de la història evoca una gran riquesa de sentits. Interpretacions que ben sovint són contradictòries. Vegem-ne els fonaments. La composició mateixa del pròleg a Gargantua es basa en l’estètica de l’ambigüitat. És en aquest text preliminar que Rabelais traspassa al lector la responsabilitat total de la interpretació; li proposa un contracte de lectura que el receptor pot acceptar o refusar. El pròleg s’inicia amb un tòpic de la cultura humanista: la dualitat del personatge de Sòcrates, una aparença externa malgirbada que dissimula un interior de qualitats gairebé divines. L’oposició és traslladada al llibre mateix, entre aparença exterior (literalitat) i contingut (missatge latent). En efecte: Rabelais sol·licita explícitament al lector que superi la lectura literal i accedeixi a una d’al·legòrica, que hi cerqui el «plus hault sens», perquè anant més enllà de la superfície podrà descobrir veritats religioses, polítiques i econòmiques, en paraules de l’autor. Això converteix Gargantua en una obra oberta, i correspon al lector, segons les seves capacitats i sagacitat, la seva imaginació i experiència, assumir els sentits del llibre: «Un llibre és un mirall». Però l’autor roman protegit: qualsevol interpretació és responsabilitat del lector, no pas de Rabelais.