L’obra dramàtica Lo Desengany de Francesc Fontanella és un pou inextingible: com més hi grates més tresors hi trobes.
En un article recent («Lo Desengany de Francesc Fontanella com a obra de màgia», Hispanic Research Journal, 21/3 (2020), 321-336.), n’he desplegat una de les darreres troballes. S’hi recull una investigació pacient, entusiasta i molt innovadora en la literatura catalana antiga (jo hi he après un munt, que és, al capdavall, del que es tracta), encetada deu fer potser vint anys. Hi explico com la visualització de l’obra que es representa dins l’obra (és un d’aquells casos barrocs de teatre dins del teatre com Hamlet o Somni d’una nit d’estiu xecspirians o algunes obres de Lope, Calderón i d’altres), les noces de Venus i Vulcà, opera com una acció màgica, com si es tractés d’un conjur o d’una manipulació astral feta per un mag intel·lectual o renaixentista. El fet és que l’executor de la proposta de màgia blanca en forma de òpera bufa assoleix el resultat que promet: superar els patiments amorosos dels personatges que així li ho han sol·licitat a l’inici de l’acció.
En termes més concrets: en l’obra compareixen elements que remeten a la teoria del coneixement basada en el complex sentits interns-esperit/pneuma-fantasma, d’orígens platònics i que arriba al segle XVII després de passar pel neoplatonisme antic (Sinesi de Cirene, principalment), la fisiologia mèdica medieval (àrab i cristiana) i el neoplatonisme renaixentista (Marsilio Ficino, en primer lloc). El guariment amorós que s’opera a l’obra teatral Lo Desengany de l’autor barceloní respon a aquests paràmetres. Alhora que l’agent del guariment és, com deia, un mag espiritual o ‘neoplatònic’, Mauro. En efecte: a Lo Desengany s’hi acompleix, doncs, una actuació màgica de característiques fantasmàtiques: una representació teatral-fantasma inserida dins la representació primera que actuarà damunt la psicologia dels personatges-públic a mode de catarsi.
Melancholia 