Aforismes, citacions i atzagaiades

Segons Rothko «l’art no és la reproducció d’una experiència, sinó que és una experiència». De perfecta aplicació a Clarice Lispector, per exemple, o a William Faulkner.

Michel Houellebecq: «Viure sense llegir és perillós, perquè obliga a conformar-se amb la vida».

Llegeixo en un web: «És tan fàcil somniar un llibre com difícil és fer-lo. HONORÉ DE BALZAC / Tota la literatura consisteix en un esforç per fer real la vida. FERNANDO PESSOA / Esborra moltes vegades, si vols escriure coses que siguin dignes de ser llegides. HORACI». Se non è vero è molto ben trovato (una expressió, per cert, ben poc habitual entre els italians, ves).

Un dels dos Déus menteix, necessàriament. El Jahvé de l’AT té un poble elegit, en exclusiva; el del NT s’obre a tota la humanitat. Els dos testaments es contradiuen i no poden abraçar-se simultàniament. A menys que admetem que Déu va canviar un dia d’opinió. O això, o que va enganyar com babaus els israelites.

Tots circulem, des de la naixença, com ve a dir Murakami, per una via morta, per un carrer sense sortida, un cul-de-sac.

Facebook, o si més no l’ús més generalitzat que se’n fa, és la impostura permanent, la fal·làcia sistemàtica. Fins i tot hi ha addictes al Fb, en conec, que sepulten una vida miserable sota tones de bits en forma de fotos somrients.

Com podem acceptar encara que Déu, infinita bondat, totpoderós, totmisericòrdia, ens hagi creat, immisericorde, tan lamentables, erràtics, malalts, infectats de maldat, àngels caiguts sense rebel·lar-se i sense ser ni tan sols àngels? Sinesi de Cirene, neoplatònic amic d’Hipàtia d’Alexandria i bisbe de Ptolemaica, sostenia que Crist va dignificar el sofriment humà quan va baixar-ne a l’abisme; que l’encarnació divina en una carn que sofreix alçava la vàlua de la passió humana. I? Això ens ha dignificats com a éssers? Ara que sabem que és una contalla, un mite, ja no tenim ni el consol de l’origen al paradís terrenal i del pecat original.

Veig Funny games (2008) de Michael Haneke (superbes i desesperades interpretacions de Naomi Watts i Tim Roth). Després recordo calfreds de decennis i decennis de notícies als diaris, a la TV. Ens inventem fantasmes, monstres, diables, només perquè no som capaços d’acceptar que tota la maldat que hi ha al món no és altra cosa que una manifestació de la humanitat en estat pur, allò que també la caracteritza, com el somriure, la parla i el pensament… o potser precisament perquè pensa.

Quanta misèria! Hem volgut neutralizar el pas del temps fent-lo asèptic, és a dir quantificant-lo, mesurant-lo, pautant-lo en rellotges i calendaris, quasi geometritzant-lo. Però el pas del temps no és el temps mesurable segons les categories del cervell humà sinó l’essència de la corrupció constant de tot ésser, la destrucció imparable d’allò que acaba de néixer.

No és el nom mateix, Kafka, una estranyesa?

Sóc un amateur (=amant) que, sortosament, cobra pel seu amor. Un oxímoron: amateur professional.

Quin és el resultat de la dialèctica, de la tensió entre pessimisme intel·lectual i optimisme vital? En el meu cas, l’escepticisme. Però un escepticisme no cínic, desmobilitzat, sinó actiu, il·lusionat, encara que sembli paradoxal.

Un dels espectacles més bells d’aquest món: un camp de blat verd al mes d’abril pigallat de roselles a l’Alt Empordà, potser perquè la proximitat de l’atmosfera marina fa que el verd prengui un to decadent de groc gairebé inapreciable.

Qui havia de dir que aquelles molècules que flotaven a la sopa calenta de Haldane (o era Oparin?), abans de l’aparició de la vida al planeta, amb el pas del temps tindrien com a compliment l’espurna intel·ligent dels ulls de la meva filla petita?

Segons les investigacions de la neurociència més actual, la consciència pot continuar activa en el cap d’algú durant un o dos minuts després… de ser decapitat! Hi ha algú capaç d’imaginar l’horror i la follia que deuen transitar per aquelles neurones encara connectades?

Un fragment de conversa amb Kafka transmès per Max Brod i reportat per Walter Benjamin (Assaigs sobre literatura contemporània, Barcelona: Columna, 2001, p. 113): «“Tinc record”, escriu, “d’una conversa amb Kafka que s’inicià amb l’Europa actual i la decadència de la humanitat. ‘Som’, va dir, ‘idees nihilistes, idees suïcides que s’alcen en el cap de Déu’. Això em va recordar en primer lloc la imatge gnòstica del món: ‘Oh, no’, va contestar, ‘el nostre món no és sinó un mal humor de Déu, un mal dia’. ‘Així doncs, més enllà d’aquesta manifestació que constitueix el món que coneixem, hi hauria esperança?’. Va somriure: ‘Oh, prou que hi ha esperança, una esperança infinita, però no pas per a nosaltres’”».

Diu Gunter Grass (El Pais, dissabte 2/10/99, p. 44) parlant del feminisme: «M’agradaria que l’emancipació fos mútua, amb una interrelació entre els dos sexes». En efecte: si emancipació de la dona equival a col·laborar, a imitar l’home en les estructures de poder, de domini, de l’exèrcit i les forces de repressió, en l’alienació i la violència..,. ja podem plegar. No serà sinó un masclisme, en sentit ampli (és a dir, explotació i violència) exercit per homes i dones. Potser és l’home que s’ha d’emancipar i no ho sap; i compartir amb la dona aquells aspectes més positius, en tots els àmbits (psicològics, gestuals, sentimentals, quotidians) i exercitar-s’hi. (2 octubre 1999)

La poesia, com qualsevol altra forma d’art, no és sinó un intent de redempció.

El filòsof eslovè Slavoj Zizek té tota la raó: ens comportem (especialment les esquerres europees) com si el capitalisme liberal fos la culminació del progrés humà. En efecte: és una acceptació ahistòrica. La democràcia parlamentària occidental, l’estat del benestar (a Occident, és clar), tot això són estats transitoris de la història de la humanitat, no valors suprems insuperables.

A Odissea VIII, 579-580, Alcínous, rei de Feàcia, comenta al seu hoste Odisseu com són els déus que causen la sofrença als humans, i és d’aquest dolor que neix el cant, la poesia.

Sóc un pessimista ideològic i un optimista pràctic. És a dir: pessimista quant a l’“evolució” humana i les seves capacitats (impossible de redimir); optimista quant a la meva sort personal i a la meva actitud vital. Contradicció? Més aviat paradoxa. Una mena de paradoxa biològica, fisiològica, no racional, per estalviar la depressió i el suïcidi. L’encontre es produeix, però, entre aquell pessimisme abstracte, aplicat a l’Humà, i la meva militància ideològica esquerranosa, anarquista per ser més precís. Això sí: un anarquista misantrop.

Soler Serrano engegava a Borges (entrevista al programa A fondo) una d’aquelles preguntes grandiloqüents i impossibles: «¿Qué es la vida?» La vida, penso, sóc jo. Podem parlar, des de la nostra singularitat i solitud radical, de la vida? No siguem pedants. Podem respondre desgranant els nostres desitjos; però això no respon la qüestió: només posem en evidència la nostra frustració enorme. La vida és, tan simple com això, jo, el que he fet i també el que no he fet, seqüela inevitable de somnis esbarriats.

El déu cristià, aquell que ens sotja permanentment, que cerca sense pietat qualsevol secret, qualsevol ombra dins de cada home, és la creació més immisericorde i miserable de l’home.

William Blake a penes es va allunyar de Londres unes poques milles en tota la seva vida, però va pelegrinar pels camins de l’esperit, per on l’ànima camina sola entre la foscor.

«L’amore. Certo, l’amore. Fuoco e fiamme per un anno, cenere per trenta» (G. Tomasi di Lampedusa, Il Gattopardo).

Hi ha res de més bonic i engrescador que viure en una ciutat el patró de la qual és una falsificació de cap a peus? La legitimació cristiana de la ciutat, el màrtir, el cos incorrupte, el prodigi de les mosques, el sant bisbe assassinat mentre deia missa, tot, tot, tot, mentida! Quina meravella!

Viure sempre de l’esbós, en l’esbós, en el projecte? Una vida dilapidada en somnis, desvaris i desitjos? Insatisfacció.

Tàntal, Sísif, personatges absurds, atractius. Saturn o Cronos, ancestre dels déus, devorador dels fills, ensenya dels malencònics.

La vida percebuda, i exercida, com a formació, com a preparació. Per a què? Amb quin objectiu? Ara mateix, quan sóc molt més a prop de la mort que del naixement, no ho sé. Potser perquè no sé viure d’altra manera. Curiositat perpètua més sensació de posar fonaments: per a quin edifici?

Un home sense memòria és un home sense identitat. Això ho veiem en aquesta malaltia terrible que és l’Alzheimer, la qual destrossa la identitat de l’individu i el converteix en un fantasma del que va ser. Sens dubte, la nostra memòria de qui som, és a dir què hem fet, és la nostra identitat, el que ens fa sentir diferents d’altres i ens dóna coherència. Això es pot aplicar al país: sense memòria històrica no podem sentir-ne pertinença, se’n perd la identitat. Aleshores una altra identitat, una altra memòria històrica que sí perviu i s’actualitza permanentment, és la que ens engoleix.

Quines sensacions t’assetgen instants abans de morir? La gent pensa que domina el terror, l’angoixa. Jo, que hi he estat ben a prop, us he de dir que la sensació dominant és l’estupor. Si més no pel que fa a les morts violentes: a la guerra, per un atemptat, per un accident greu de trànsit. L’estupor. Ni tan sols dolor, només solitud i desempar, i un vague preguntar-se què hi faig aquí. El món ha desaparegut i estàs sol i desconcertat. Si hi ha temps, potser repassaràs vertiginosament les cares conegudes, imatges que saps que es perdran irremissiblement amb tu. En el buit. Per sempre. No hi ha més present, penses, tot és passat tumultuós i, de cop, remot, molt remot. Penses això, només si hi ha temps i estàs lúcid. Sovint ni això: només estupor.

Eurípides, Medea (trad. Riba): «Car, entre els homes, de feliç, no ho és ningú: /a còpia de riqueses un pot ésser més / afortunat que un altre; però no feliç».

Ahir va morir en Joan Brossa. Un accident que si no fos tràgic bé podria passar per sarcàstic: morir per haver caigut de caps per l’escala de casa a gairebé vuitanta anys! Una d’aquelles desaparicions sobtades, de mag de sala minúscula, que tant apreciava Brossa. Una fregolinada dràstica: de Brossa a no res. Ha arribat al terme, la Z. Brossa em recorda d’alguna manera Joan Maragall. És l’arquetip del català per dir-ho així, artísticament, és a dir literàriament, un innovador, en certa manera un heterodox (Brossa en dissentiria), però amb els peus ben ancorats al terra, arrelat. Ell mateix ho va exposar amb una sentència magistral que feia, pam més pam menys: en l’home, el pedestal són les sabates. (31/xii/1998)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s