Literatura catalana de viatges a l’època moderna (V)

(Continuació)

mates devota peregrinacioEl sacerdot Miquel Mates (1572-1637) era d’Olot i vicari de Sant Pol de Mar en el moment del viatge. En l’imprès de 1604 (La devota peregrinació de la Terra Santa…, reeditat al 1627), Mates exposa el pelegrinatge a Terra Santa i l’estada que va fer a Egipte. Allà se cenyeix a recórrer Jerusalem i els voltants (no va sortir de Judea), però va visitar els llocs més representatius: Betlem (naixement de Jesús), Calvari i Sepulcre (la mort de Jesús). Va dir missa a Betlem i a la basílica del Sant Sepulcre, clímax de les aspiracions de qualsevol clergue cristià. La seva descripció és, però, a la manera medieval, encara rutinària i descontextualitzada del marc real en què els llocs sants es troben. Molt més interès té la seva estada a Egipte (Alexandria, Rosseta, Damiata, El Caire, navegació pel Nil, caravana pel desert) i el viatge d’anada i tornada a aquell país nord-africà, la descripció dels quals són plenament originals: hi descriu plantes i fauna exòtiques per a ell, les piràmides, la immensitat de la ciutat del Caire, molt més gran que qualsevol ciutat europea del temps; la manera de vestir i menjar, el comportament de les dones, etc.

Molts anys després, concretament el 15 de juliol de 1732, tres franciscans sortien del port de Barcelona també en direcció a Terra Santa. Eren els catalans Pau Pou i Segimon Gràcia, i el mallorquí Antoni Fluixà. Pau Pou era franciscà; va morir a Santpedor entre 1753 i 1756. Va deixar manuscrit un text en què llegim la descripció dels llocs sants (Judea i Galilea) i la vida litúrgica que s’hi desenvolupava (especialment les grans diades: setmana santa i nadal al Sant Sepulcre i Betlem). Antoni Fluixà era també franciscà. Al manuscrit on va reflectir la seva experiència a la Mediterrània oriental no consta el seu nom, però ha pogut ser identificat per via indirecta. Va fer estada a Xipre, Judea (catorze mesos a Betlem), Galilea (Natzaret), etc.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Curiositat de lector vs. voluntat d’autor

d-apres-une-histoire-vraie-de-delphine-de-viganS’acaba de publicar la traducció catalana de D’après une histoire vraie (2015) de Delphine de Vigan (Basat en una història real, n’és el títol en la nostra llengua), autora francesa que va obtenir un important èxit de lectors i crítica amb Res no s’oposa a la nit. Una novel·la excel·lent, des del meu punt de vista. Com que De Vigan parteix de materials autobiogràfics molt evidents per construir les seves ficcions, el públic lector i la crítica ‘necessiten’ saber què hi ha de veritat exactament en les seves obres, quina és la llinda precisa entre la història privada de l’autora i la ficció creativa. Com si això tingués cap interès literari. La darrera novel·la ha exacerbat més encara la polèmica.

Mutatis mutandis, un cas paral·lel ha estat, just fa pocs dies, el d’Elena [llegeixi’s Èlena] Ferrante, el pseudònim d’un/a autor/a italiana que ha publicat una tetralogia (L’amica geniale) que ha gaudit d’un immens èxit de vendes i lectors arreu: L’amica geniale, Storia del nuovo cognome, Storia di chi fugge e di chi resta i Storia della bambina perduta (2011-2014). Com que la voluntat d’anonimat es revela com a insuportable per a la condició humana, s’han fet cabòries de tota mena, contra el desig exprés de l’autor/a, per revelar-ne la identitat. Fins que la setmana passada el periodista Claudio Gatti, després de regirar durant mesos la comptabilitat de l’editorial italiana que en té els drets (Edizione E/O), ha publicat amb “Elena Ferrante: an answer?” la seva hipòtesi: l’autora és Anita Raja, coneguda fins aleshores com a traductora. I?

amica-geniale-ciclo-elena-ferranteAquests casos ens porten a exemples d’investigadors de la literatura universal que, contra la voluntat de l’autor, conculquen la intimitat d’aquest i dediquen temps i esforços a regirar arxius, analitzar els detalls més banals dels textos i perpetrar hipòtesis sovint extravagants per mirar d’escatir un misteri que no poden suportar. No em refereixo, esclar, al cas d’“Homer” perquè l’anonimat no és una condició decidida per l’autor sinó imposada pel sistema de composició oral dels textos èpics arcaics. Però tenim, per exemple, el cas de Lazarillo de Tormes. L’anònim autor ha patit atemptats contra la seva voluntat des del mateix segle XVI fins a la darrera proposta historiogràfica, que l’afilla a l’erasmista secretari de l’emperador Carles V, Alfonso de Valdés. Esclar que hi ha qui no perd l’oportunitat d’empescar-se una insostenible autoria catalana (Vives o Timoneda!). En fi.

Però qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra. Lluny de solidaritzar-me amb la voluntat explícita de l’autor, jo mateix he postulat una autoria per a una novel·la catalana editada al 1515 a Barcelona, la qual va obtenir una difusió impresa espectacular al llarg de l’edat moderna europea. Em refereixo, esclar, al Desitjós o Espill de la vida religiosa. L’autor del pròleg (que no hem de confondre amb l’autor de la narració) de la novel·leta de pelegrinatge espiritual diu ben clar que “per humilitat callà son nom”. És un anònim que dóna la justificació de l’anonimat. Ara: també s’hi diu que era “religiós observant”. Doncsdesitjós 1515 bé: els historiadors de la literatura catalana ens hem afanyat, des de Ramon Miquel i Planas i Martí de Riquer, a gratar indicis que ens permetin posar un nom allà on s’hi demanava silenci, i, sense respecte de cap mena, hem aventurat ara nom i cognom (un tal Miquel Comalada, amb arguments gens sòlids) o bé simplement un orde religiós al que devia pertànyer l’humil autor (que si jerònim, que si agustí, que si franciscà…). Em compto entre els darrers… però perquè no he pogut obtenir proves documentals que em permetin revelar-ne l’autor!

Que consti, però, que l’anonimat ha fet un mal considerable a l’obra, i de retruc a la historiografia literària catalana, perquè, considerada així sense nom com a patrimoni de la col·lectivitat, les pioneres edicions italianes (setze entre 1529 i 1622!), que són a la base de la difusió internacional de l’obra, en van poder obviar fins i tot l’origen català.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, literatura catalana moderna, Literatura universal, Reflexió | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (IV)

(Continuació)

zahir_al-umar_maximum_extent_map-svgL’objectiu del viatge era conèixer directament els escenaris de la vida de Crist, una experiència religiosa incomparable en aquell temps, especialment per a un religiós. Ara, per què en van deixar testimoni escrit? Cap d’ells no pretenia informar sobre novetats, ni fer una guia (n’existien diverses de ben documentades i presents arreu a les biblioteques europees). Els seus relats tampoc no pretenien ser considerats com a tractats per a un públic erudit sinó que més aviat aspiraven només a ser un recordatori personal i un testimoni per a l’entorn més immediat. D’aquí que els textos siguin redactats en català.

Són relats ordenats cronològicament en què s’hi exposen vicissituds personals i anècdotes viscudes. En aquest sentit, pertanyen al gènere memorialístic. Tot i que només pretenen interessar-se pels records i les emocions religioses experimentades en els llocs sagrats del cristianisme, tots ells es troben en circumstàncies distintes a les del país d’origen i, per tant, solen retenir la seva sorpresa per allò que és diferent, la qual cosa seleccionen per al seu report escrit. En aquest sentit, solen parar atenció en els habitants d’allà on van, per com viuen, com s’organitzen, els seus costums, el vestir, el menjar… Un motiu recurrent és el de la narració de les dificultats del viatge d’anada i tornada per mar a través de lapacha2 Mediterrània, farcit d’enuig, cansament, por i incerteses.

En general, són relats poc rellevants literàriament, però molt interessants per la frescor i l’espontaneïtat dels testimonis. Tots coincideixen, com deia, a reconèixer que, malgrat el dolor que en puguin sentir en parlar d’infidels, els musulmans són bon complidors dels preceptes de la seva llei i molt respectuosos amb els clergues de la pròpia religió com d’altres.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (III)

(Continuació)

Per què franciscans? Des del 1342, l’orde dels franciscans van rebre l’encàrrec pontifici de mapa-terra-santa-1657custodiar els llocs sants de Palestina. Des d’aleshores hi van viatjar franciscans de tot Europa. Què hi anaven a fer? Demanaven de servir a la Custòdia de Terra Santa, no pas per convertir infidels, per afers de proselitisme, sinó per mantenir els monuments del cristianisme i atendre espiritualment l’escassa població autòctona catòlica o d’obediència romana (maronites i grecs fidels a Roma) i els occidentals (mercaders generalment) que hi passaven.

La seva estada als llocs sants del cristianisme era particularment dura per circumstàncies diverses: el clima, en primer lloc, també per la pesta recurrent, però sobretot perquè el territori pertanyia a l’imperi otomà des del 1517. La població era de majoria musulmana, amb els turcs a les ciutats i els beduïns (àrabs) als espais oberts, la qual cosa convertia els desplaçaments en afers particularment perillosos. A banda, hi havia la minoria cristiana amb una gran diversitat (armenis, coptes, grecs ortodoxos, nestorians, maronites, catòlics) i, finalment, els jueus, pocs i malvistos per tothom.

Els franciscans desconeixien l’àrab i ensenyaven italià als infants de les seves escoles, de manera que mantenien una comunicació escassa amb la població autòctona. La convivència era conflictiva i frustrant, especialment a Jerusalem i a Betlem; havien d’enfrontar-se a una enorme hostilitat, òbviament amb musulmans i otomans, però també amb altres cristians (per la possessió d’un altar, d’una basílica, amb lluites entre ells fins a la sang). Els revessos internacionals dels otomans, a més, comportaven que collessin econòmicament encara més els catòlics per subvenir-ne les despeses militars.

jerusalem«En esta, pués, verídica relació se veu clarament lo que es pateix i sofreix per amor de Déu i conservació d’aquells sants llocs que foren santificats amb la presència de Cristo, nostre bé, i a tot lo cristianisme, i a no ser a força de diner era impossible habitar-la i transitar-la, però esta depravada secta se cega ab lo diner i per açò tot son conato és pensar què medis posarà per augmentar son caudal, no quedant jamai saciada sa avarícia» (Joan López, Relació de la peregrinació a Jerusalem, 1762-1781).

Les dificultats de la situació va comportar, esclar, que els relats de les estades a Terra Santa ofereixin una visió no objectiva de les terres, costums i persones del territori. Per això, generalment detallen situacions de despotisme, corrupció, venalitat dels càrrecs, violació de drets, pèssima administració, endarreriment tècnic i científic… Compensatòriament, però, van posar de relleu, amb evident sensació d’enveja, la devoció i la constància en l’oració dels musulmans, el respecte a altres confessions i als seus clergues. També, però, la superior submissió de la dona a la cultura del lloc.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (II)

(continuació)

En l’entrada «Llibre de viatges» del Diccionari de la Literatura Catalana resumida en l’article anterior d’aquesta sèrie s’esmentaven els viatges a Terra Santa de Miquel Mates i de Joan López. Avui sabem que el nombre de textos catalans d’època moderna dedicats a narrar aquest viatgemates devota peregrinacio és, com a mínim, de quatre: Miquel Mates (1602): La devota peregrinació de la Terra Santa…, Barcelona 1604 i 1619, i Perpinyà 1627; Pau Pou (1732-1737): Notícies verdaderes del que passà, véu i visità… (ms.); Antoni Fluixà (1732-1737): El llibre de la mia peregrinació (ms.); Joan López (1762-1781): Relació de la peregrinació a Jerusalem (ms.). [Entre parèntesi després del nom, figura el període en què va tenir lloc l’estada a Palestina i terres veïnes.]

En definitiva: un d’imprès, el de Mates (que va tenir tres edicions en total) i altres tres que van romandre manuscrits. Es tracta d’un conjunt de textos remarcable que coincideix a relatar, pam més pam menys, un mateix itinerari. Arran d’aquesta col·lecció d’escrits (i tenint present que aquest viatge era comú a l’Europa de la baixa edat mitjana i l’edat moderna, i que en moltes ocasions en va restar testimoni escrit), hi ha una colla de preguntes que s’han d’afrontar. Per què la major part dels textos moderns de viatges que conservem són de peregrinacions a Terra Santa? Per què tots quatre autors són franciscans? Molta gent viatja arreu, però per què en deixen registre escrit just els que van a Terra Santa? És a dir, per què aquesta inflació de textos que tracten tots ells del ‘mateix’ viatge? Tots expliquen les mateixes coses i experiències? I finalment, per què són escrits en català?

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (I)

El Diccionari de la literatura catalana, publicat per Edicions 62 al 1979, incorporava l’entrada «Llibre de viatges», redactada per Antoni Homs. S’hi feia un recorregut diacrònic per relats d’aquesta temàtica des de l’edat mitjana fins a la contemporaneïtat. Pel que fa a l’època moderna, Homs n’individualitzava els coneguts aleshores, quan els estudis sobre literatura del període eren a les beceroles, d’una banda molt lluny dels extraordinaris avenços en edicDLC ed 62ió de textos i publicació d’estudis de què gaudim en el present i, d’altra banda, naixien llastats pel biaix encara ben pesant de la lectura des de l’òptica decadent. L’autor individualitzava alguns textos inserits en la llarga tradició europea de les peregrinacions a Terra Santa: la Devota peregrinació a Terra Santa de l’olotí Miquel Mates, publicat imprès al Cinccents, i la Relació de la peregrinació a Jerusalem i Palestina de Joan López (v. 1780). Entre els textos aliens a aquesta tradició, Homs recordava, finalment, un text que quasi quaranta anys després encara és prou desconegut i no ha estat editat: la Relació del viatge a Itàlia els anys 1787 i 1788 del menorquí Joan Roca i Vinent. Homs recordava encara com havien romàs inèdits alguns altres textos del període valor desigual, sense més precisions. L’obra següent que s’hi esmentava eren ja el Voyages d’Ali Bey… de principi del XIX, en francès. En fi, la collita moderna estrictament catalana era magra: es reduïa a tres textos.

Ara bé: en el període literari català modern, fruit dels avenços dels darrers decennis en el coneixement sense prejudicis de l’època, no solament coneixem molt millor els textos de literatura de viatge esmentats sinó que n’han aparegut de nous d’enorme interès. I convé remarcar que hi ha una colla de textos ja coneguts que contenen interessantíssims elements de viatge, els quals de vegades en constitueixen l’element central per bé que no sempre han estat analitzats des d’aquesta perspectiva. Els veurem en properes entrades.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Itàlia i la literatura espiritual en català al segle XVI

Fa just un mes es va celebrar a l’Alguer i a Sàsser el Col·loqui Internacional Les relacions entre Catalunya i Itàlia en les èpoques medieval i renaixentista. Després d’alguna baixa accidental de darrera hora, hi vam intervenir Lola Badia (Universitat de Barcelona), que va fer una anàlisi del Sermó que va incloure Ramon Muntaner a la seva crònica, Luca d’Ascia (Scuola Normale Superiore di Pisa), que va dissertar sobre l’escriptor polític valencià Frederic Furió i Ceriol, i jo mateix.

Em vaig centrar en sis casos de característiques molt diverses que evidencien la connexió italo-catalana cinccentista. Però aquí vull esmentar només tres d’aquests textos, tres obres espirituals de la primera meitat del Cinccents, algunes quasi desconegudes, i totes desiderosotradicionalment prou mal considerades. La primera té una importància indiscutible per tal com va constituir un colossal èxit editorial en terres italianes: setze edicions impreses en llengua toscana en menys d’un segle, a Nàpols i Venècia, a banda d’una traducció manuscrita –independent de les edicions– feta a Nàpols al 1527. Em refereixo, esclar, al Desitjós, també conegut com a Espill de la vida religiosa, una novel·la catalana impresa a Barcelona per primera vegada al 1515. Va comptar amb més d’un centenar d’edicions impreses a onze llengües europees diferents al llarg de l’edat moderna.

Si aquesta novel·la al·legòrica catalana va tenir una gran difusió a Itàlia, les altres dues obres són de procedència italiana però que van tenir traducció catalana. Enbertolomeo primer lloc, els Diàlogos entre l’amor divinal i l’esposa ànima i la humana raó, títol d’una obra que va ser impresa a Barcelona al 1546. Tradueix –avui no coneixem el nom del traductor– un original italià d’un tal Bartolomeo da Castello, el De unione anima cum supereminenti lumine, un text místic publicat a Perugia al 1538, és a dir, tot just vuit anys abans. Aquest individu havia estudiat a Florència amb el conegut humanista Poliziano tot i que va optar finalment per vestir l’hàbit franciscà observant. L’obra, que conté influències de Llull entre altres, va gaudir de diverses edicions a Itàlia, mostra de l’interès que va hi suscitar, mentre que en terres hispanes va ser considerada suspecta per la Inquisició i inclosa a l’índex de llibres prohibits ja al 1559, i hi va romandre fins al segle XIX. No en conec cap traducció al castellà.

Finalment, el tercer cas és la traducció que es va fer a Xàtiva (avui en un manuscrit conservat a El Escorial), també al 1546, d’un llibre cabdal de l’espiritualitat europea de l’època: el Diàleg de Caterina da Siena. La traducció està dedicada per un religiós anònim a sor Jerònima d’Aragó, filla natural de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i virrei de trad caterina siena f 2València, monja del convent de les dominiques de Xàtiva. El Tractat dels diàlogos de la seràfica Caterina de Sena és la primera traducció hispànica de l’obra de la santa sienesa, anterior en més d’un segle a la primera en castellà (1668), una obra, en canvi, que va tenir un llarg recorregut imprès des de finals del XV fins al XVII a Itàlia, la qual cosa dóna fe de la seva permanent actualitat. La traducció del Diàleg de Caterina de Siena és, a més, una empresa clarament renaixentista, la lectura de la qual, per exemple, era encoratjada pel cardenal Cisneros i per Lluís Vives. El desconeixement de les dues darreres obres per la tradició historiogràfica catalana és lamentablement quasi total. I, en canvi, mereixen tota la nostra atenció ja que van ser obres d’una modernitat incontestable amb gran ressonància a la Itàlia del Cinquecento i pioneres en el panorama hispànic. Una vegada més, el núvol de la decadència no ens havia permès sospesar la vàlua d’aquestes obres en el context europeu.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari