Literatura catalana de viatges a l’època moderna (I)

El Diccionari de la literatura catalana, publicat per Edicions 62 al 1979, incorporava l’entrada «Llibre de viatges», redactada per Antoni Homs. S’hi feia un recorregut diacrònic per relats d’aquesta temàtica des de l’edat mitjana fins a la contemporaneïtat. Pel que fa a l’època moderna, Homs n’individualitzava els coneguts aleshores, quan els estudis sobre literatura del període eren a les beceroles, d’una banda molt lluny dels extraordinaris avenços en edicDLC ed 62ió de textos i publicació d’estudis de què gaudim en el present i, d’altra banda, naixien llastats pel biaix encara ben pesant de la lectura des de l’òptica decadent. L’autor individualitzava alguns textos inserits en la llarga tradició europea de les peregrinacions a Terra Santa: la Devota peregrinació a Terra Santa de l’olotí Miquel Mates, publicat imprès al Cinccents, i la Relació de la peregrinació a Jerusalem i Palestina de Joan López (v. 1780). Entre els textos aliens a aquesta tradició, Homs recordava, finalment, un text que quasi quaranta anys després encara és prou desconegut i no ha estat editat: la Relació del viatge a Itàlia els anys 1787 i 1788 del menorquí Joan Roca i Vinent. Homs recordava encara com havien romàs inèdits alguns altres textos del període valor desigual, sense més precisions. L’obra següent que s’hi esmentava eren ja el Voyages d’Ali Bey… de principi del XIX, en francès. En fi, la collita moderna estrictament catalana era magra: es reduïa a tres textos.

Ara bé: en el període literari català modern, fruit dels avenços dels darrers decennis en el coneixement sense prejudicis de l’època, no solament coneixem molt millor els textos de literatura de viatge esmentats sinó que n’han aparegut de nous d’enorme interès. I convé remarcar que hi ha una colla de textos ja coneguts que contenen interessantíssims elements de viatge, els quals de vegades en constitueixen l’element central per bé que no sempre han estat analitzats des d’aquesta perspectiva. Els veurem en properes entrades.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Itàlia i la literatura espiritual en català al segle XVI

Fa just un mes es va celebrar a l’Alguer i a Sàsser el Col·loqui Internacional Les relacions entre Catalunya i Itàlia en les èpoques medieval i renaixentista. Després d’alguna baixa accidental de darrera hora, hi vam intervenir Lola Badia (Universitat de Barcelona), que va fer una anàlisi del Sermó que va incloure Ramon Muntaner a la seva crònica, Luca d’Ascia (Scuola Normale Superiore di Pisa), que va dissertar sobre l’escriptor polític valencià Frederic Furió i Ceriol, i jo mateix.

Em vaig centrar en sis casos de característiques molt diverses que evidencien la connexió italo-catalana cinccentista. Però aquí vull esmentar només tres d’aquests textos, tres obres espirituals de la primera meitat del Cinccents, algunes quasi desconegudes, i totes desiderosotradicionalment prou mal considerades. La primera té una importància indiscutible per tal com va constituir un colossal èxit editorial en terres italianes: setze edicions impreses en llengua toscana en menys d’un segle, a Nàpols i Venècia, a banda d’una traducció manuscrita –independent de les edicions– feta a Nàpols al 1527. Em refereixo, esclar, al Desitjós, també conegut com a Espill de la vida religiosa, una novel·la catalana impresa a Barcelona per primera vegada al 1515. Va comptar amb més d’un centenar d’edicions impreses a onze llengües europees diferents al llarg de l’edat moderna.

Si aquesta novel·la al·legòrica catalana va tenir una gran difusió a Itàlia, les altres dues obres són de procedència italiana però que van tenir traducció catalana. Enbertolomeo primer lloc, els Diàlogos entre l’amor divinal i l’esposa ànima i la humana raó, títol d’una obra que va ser impresa a Barcelona al 1546. Tradueix –avui no coneixem el nom del traductor– un original italià d’un tal Bartolomeo da Castello, el De unione anima cum supereminenti lumine, un text místic publicat a Perugia al 1538, és a dir, tot just vuit anys abans. Aquest individu havia estudiat a Florència amb el conegut humanista Poliziano tot i que va optar finalment per vestir l’hàbit franciscà observant. L’obra, que conté influències de Llull entre altres, va gaudir de diverses edicions a Itàlia, mostra de l’interès que va hi suscitar, mentre que en terres hispanes va ser considerada suspecta per la Inquisició i inclosa a l’índex de llibres prohibits ja al 1559, i hi va romandre fins al segle XIX. No en conec cap traducció al castellà.

Finalment, el tercer cas és la traducció que es va fer a Xàtiva (avui en un manuscrit conservat a El Escorial), també al 1546, d’un llibre cabdal de l’espiritualitat europea de l’època: el Diàleg de Caterina da Siena. La traducció està dedicada per un religiós anònim a sor Jerònima d’Aragó, filla natural de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i virrei de trad caterina siena f 2València, monja del convent de les dominiques de Xàtiva. El Tractat dels diàlogos de la seràfica Caterina de Sena és la primera traducció hispànica de l’obra de la santa sienesa, anterior en més d’un segle a la primera en castellà (1668), una obra, en canvi, que va tenir un llarg recorregut imprès des de finals del XV fins al XVII a Itàlia, la qual cosa dóna fe de la seva permanent actualitat. La traducció del Diàleg de Caterina de Siena és, a més, una empresa clarament renaixentista, la lectura de la qual, per exemple, era encoratjada pel cardenal Cisneros i per Lluís Vives. El desconeixement de les dues darreres obres per la tradició historiogràfica catalana és lamentablement quasi total. I, en canvi, mereixen tota la nostra atenció ja que van ser obres d’una modernitat incontestable amb gran ressonància a la Itàlia del Cinquecento i pioneres en el panorama hispànic. Una vegada més, el núvol de la decadència no ens havia permès sospesar la vàlua d’aquestes obres en el context europeu.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

La universitat, a la fira

feria_ciencia_22Setmana de la Ciència, Nit de Recerca, Fira de la Ciència. Una fira és fonamentalment un lloc d’espectacle, en el sentit d’oferir elements de consum bàsicament sensitiu (primordialment visual) de manera superficial. En breus instants mires d’enlluernar el públic amb efectes sorprenents amb la intenció de captivar-lo cap als teus interessos.

Acabo de veure tres químics de la meva universitat fent literalment el pallasso (“waca, que guapo!”) en un programa televisiu fent canviar el color d’una flama mitjançant el ruixat de diferents components químics: sodi, groc; bor, vermell; antimoni, verd clar…

A la fira de la recerca, els stands de ciències i tecnologia ho tenen francament fàcil. Uns punxen aquí globus que no exploten, altres afegeixen allà gotes dins d’un matràs i en canvia el color, a l’esquerra uns introdueixen una pedra en diversos vasos de precipitats i aquí em dissolc i allà no i més enllà faig bombolletes, tres metres enrere dos robots s’esbatussen de mala manera, més a la dreta escalfen tubs d’assaig i hi introdueixen unes boletes que crepiten i deixen anar fums de colors, un microscopi mostra hematies i leucòcits ben avinguts… Per què no ensenyen també als assistents la resolució de derivades i integrals? Els qui han estudiat ciències i han fet un treball de final de màster, un projecte tecnològic o una tesi doctoral saben bé com funciona la investigació quotidiana en l’àmbit científic…

Les lletres, en general, ho tenen magre en aquest mercadeig. Els de filosofia poden brandar un pseudobust de Plató, desplegar un enginyós sil·logisme medieval o les rodes de l’arbre de la ciència de Llull, o cantussejar les darreres novetats sobre la interpretació de l’aforisme cinquè del Tractatus logico-philosophicus. Els de literatucombinatòriara poden recitar a crits un fragment calent del Tirant, mostrar pàgines d’un llibre d’hores il·luminat del XV o un full de la Bíblia valenciana salvat in extremis, llegir uns poemes picants del Rector de Vallfogona (segurament espuris) o mostrar unes pàgines autògrafes d’Espriu abans que a Madrid en recitin els versos els corifeus de torn sobre la unitat de la pàtria. Els de llengua poden fer l’anàlisi sintàctica d’urgència d’una frase de Monzó o fer dir a un lloro diverses paraules en totes les variants dialectals del català. Ja ho veieu: no podem competir en una fira.

Ara: la universitat ha de captar alumnes a través de la ficció de les fires? De tota manera, deixeu-me dir que els qui hem estudiat tant ciències com lletres sabem que és molt més engrescador, imaginatiu i entusiasta, malgrat els espectacles de fira, la recerca en lletres.

Publicat dins de Cultura i espectacles, Docència, Reflexió | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Congrés sobre cultura femenina a Lisboa

Just els tres dies abans de l’11 de setembre s’ha celebrat a Lisboa el Congrés Internacional lisboa gemela 2014 095Traçando caminhos/ Tracing Paths / Trazando caminos. Viagens, encruzilhadas e direcções, unes jornades científiques que organitza cada dos anys el grup GEMELA (Grupo de Estudios sobre la Mujer en España y las Américas), que estudia las producció cultural de les dones a l’edat mitjana i la moderna a la península Ibèrica i l’Amèrica colonial. El nombre de participants ha estat molt nombrós i s’han fet jornades de fins a tres sessions simultànies al llarg de tres dies (8-10 setembre), en castellà, portuguès i principalment anglès. En aquest enllaç trobareu el programa amb els temes que s’hi han tractat i debatut.
Membres del nostre grup de recerca sobre literatura moderna catalana hi hem participat en tres sessions. Eulàlia Miralles (Universitat de València) i Albert Rossich (Universitat de Girona) («De Perpignan a Castelló d’Empúries y del francés al catalán: el itinerario vital y lingüístico de Marie Thérèse de Ponte») hi han presentat el fins ara desconegut llibre de comptes de Marie Thérèse Ponte d’Albaret, una perpinyanesa del tombant dels segles XVIII al XIX que va patir els estralls de la Revolució i de la Guerra Gran i va fugir de la ciutat on havia nascut per anar a viure al nord de Catalunya. Viuda i plena de deutes, aquesta dona necessitarà l’ajut de familiars i amics per tirar endavant, i aprendrà a gestionar amb cura les seves finances (tot i que no es podia estar, ni fins i tot els anys més difícils, de comprar xocolata). El seu testimoni es troba escrit majoritàriament en francès, la llengua d’escriptura de les elits dirigents de la Catalunya del Nord, però guarda també un espai per a la llengua catalana, la llengua de comunicació al carrer i familiar. El llibre de Marie Thérèse (com signava) o Maria Teresa (com li devien dir a casa) és un fresc revelador d’una època difícil i de la voluntat d’una dona per tirar endavant.
La investigadora Veronica Zaragoza (UdG) («“Cantalde a uso de corte un villancico ms carmelitesgalán…». A propósito del Cancionero poético del convento de carmelitas descalzas de Barcelona (1588)») va donar a conèixer un testimoni desconegut (i sorprenent) de literatura femenina moderna a l’àrea lingüística catalana: es tracta del cançoner manuscrit del convent de carmelites descalces de la Immaculada Concepció de Barcelona, conservat inèdit fins als nostres dies a l’arxiu de la comunitat, del qual no se’n tenia cap notícia. La llengua literària del Cançoner és predominantment el castellà; només tres poemes del cançoner són en català, una altra curiosa composició és bilingüe català-castellà, com a reflex de la realitat lingüística de les religioses, i una altra en llatí, si considerem la pregària versificada Kyrie eleison que obre el manuscrit poètic a mode d’introducció. Començat des dels bells inicis de la comunitat –fundada al 1588– i fins al segle XVII (de fet, la còpia de poemes més moderna que hem advertit pertany a una religiosa que va viure al convent des de 1726 fins a 1805), el manuscrit recull els càntics i poemes de les religioses, creats molts d’ells en el marc de la vida conventual i les festivitats intramurs. Cal entendre, doncs, el Cançoner com una eina de sociabilitat col·lectiva present en l’esdevenir de la comunitat, que recopila també, de manera anònima, les peces en vers que les poetes del convent creaven en els moments d’intimitat a les cel·les. En total són 186 composicions copiades per les successives mans que van assumir la tasca de transcripció amb l’objectiu de deixar per a la posteritat el corpus poètic de la comunitat. Aquestes peces s’inscriuen en la tradició poètica carmelitana femenina, amplament estudiada a partir fonamentalment dels cançoners procedents de l’àrea castellana (i de l’estranger). Per a més informació, vegeu aquí.
trad caterina siena f 2Finalment, Pep Valsalobre (UdG) («Itinerario de los textos de Caterina da Siena en el ámbito hispánico quinientista. La traducció valenciana del Dialogo della divina Provvidenza») va exposar com el nucli caterinista pioner a la península va ser al Regne de València, on el fervor per la santa toscana va ser especialment fort entre final del XV i principi del XVI, fruit de les intenses relacions amb la cultura de la península itàlica. La major part d’aquesta producció estava relacionada amb la fundació del convent dominic de Santa Caterina de la ciutat de València en 1492 i gira al voltant, no de textos de la santa de Siena, sinó de les biografies que se’n van fer. Ara bé: un xic posteriorment, es produeix la primcaterina siena vanniera traducció peninsular d’una obra de Caterina, a penes coneguda en àmbit català i completament desconeguda a la resta del món. Es tracta d’una versió al català datada al 1546 del Dialogo della divina Provvidenza (1377-1378), un dels exponents més elevats del misticisme medieval. L’obra va ser traduïda, no a partir d’un imprès toscà com s’ha dit, sinó a partir d’un incunable llatí del 1496. La traducció de la complexa obra toscana va ser promoguda per Jerònima d’Aragó, filla natural del duc de Calàbria i monja del convent de les dominiques de la ciutat de Xàtiva. Un anònim «orador e indigne religiós» l’hi dedica la versió catalana. La següent traducció peninsular –fins ara considerada la primera– trigaria més d’un segle a aparèixer, impresa al 1668 a Madrid. Convé recordar que no és la mateixa cosa traduir, difondre i llegir les diverses versions de la vida de la sienesa que fer-ho directament amb les seves obres espirituals. Les primeres, exemple de vida de miracles i ascetisme, està més en consonància amb l’espiritualitat tradicional (el fervor popular, la pietat medievalitzant) mentre que les segones, és a dir, la lectura directa de les obres –tot seguint, per cert les indicacions del cardenal reformador Cisneros, de Lluís Vives o de l’impressor humanista venecià Aldo Manuzio–, són més properes a l’atmosfera de renovació de la primera meitat del Cinccents. I és aquí on trobem a Jerònima d’Aragó i la seva aposta per apropar l’obra mística de la santa de Siena a ella mateixa i a la seva comunitat.signatura jeronima

lisboa gemela 2014 045

Publicat dins de Català, Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna, Literatura universal, Notícia | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

Els catalans: malenconiosos, bel·licosos… i traïdors

“Són los catalans ordinàriament, conforme parer de doctes i experts metges, de complexió melancòlica” deia el jesuïta Pere Gil al Llibre primer de la Història catalana, una obra de geografia i d’història natural, redactada al 1600. I a partir d’aquesta cita vaig fer, fa mesos, una sèrie d’entrades en aquest blog sobre el tema malenconiós.

Aquella visió dels catalans marcats pel temperament malenconiós, moderadament malenconiós, era una opinió favorable. N’hi va haver d’altres, d’opinions. Per exemple, arreu llegim sobre el caràcter bel·licós dels catalans. Com han canviat les coses! Però n’hi ha una altra menys coneguda i no gaire falaguera. No pas per això s’ha d’amagar i desconèixer-la. És l’acusació generalitzada segons la qual els catalans són de natural traïdors. Tal com raja. Sembla que l’acusació havia nascut en el camp del dret al segle xiv. I d’una nimietat sobre una característica del dret català medieval va evolucionar cap a una acusació general del caràcter català.

L’enfrontament de les institucions catalanes contra el rei Joan II que va engegar la guerra civil del segle XV (1462-1472) degué difondre i amplificar aquesta visió. I la revolta dels catalans al 1640 altra vegada contra la pròpia monarquia, no cal dir, la confirmaria. Entre altres (Gaspar Sala, etc.), va ser Joan Pere Fontanella, pare del poeta barroc Francesc Fontanella i jurista eminent, que per “amor a la pàtria” i per retornar als catalans l’honor i la dignitat enfront de tan nefanda consideració, va escriure contra aquesta acusació –que és freqüent en els textos jurídics del temps– i la va refutar en alguns passatges del volum primer del seu De pactis nuptialibus (1612).

Publicat dins de Història, Història de la cultura | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Educació pràctica? Educació humana? La lliçó dels clàssics

nuccio_ordineJordi Llovet, Adéu a la Universitat. Marc Fumaroli, La République des Lettres. Nuccio Ordine, L’utilità dell’inutile. Tres llibres recents que tracten del mateix tema: la davallada –socialment– catastròfica de les humanitats en els sistemes educatius europeus. Finalment, la societat burgesa, a través del domini abassegador de les finances i de la política econòmica en l’horitzó humà per damunt de tota altra consideració, amb el profit econòmic com a única perspectiva, ha desfalcat completament, tant en la percepció social com en l’ensenyament –escolar, secundari, universitari–, la viabilitat dels estudis d’humanitats, els quals havien persistit –ara ja, agònicament– de fa tants segles. Avui el finançament es consagra als estudis enfocats al mercat de treball –que és qui dirigeix la política universitària– i al profit –immediat– en termes econòmics.

Una vegada més, aquell magnífic assaig polític, en un sentit ampli, que és Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa de Cristòfol Despuig, escrit en forma de diàleg clàssic a la segona meitat del Cinccents, ens ofereix lliçons per a l’actualitat. No només els nobles, ans també els ciutadans han d’accedir a una educació àmplia i diversificada, i no solament comercial, estrictament adreçada al guany monetari. Això és el que li retreuen els nobles Lívio i Don Pedro al ciutadà tortosí Fàbio.

Don Pedro: […] i si tots los hòmens honrats enviau a criar vostres fills fora d’ací, no hi ha dubte sinó que de cada dia augmentarà aquest poble en cosa de policia [en el sentit d’organització política] i noblesa.

Fàbio: Ja ho fem això, que casi tots van fora, i coneixem cert que hi ha molt gran avantatge dels que van als que no van.

Lívio: Sí van, senyor, però allà on la millor part d’estos senyors los envien no aprendran, a la fe, lo que el senyor Don Pedro pretén i volria.

Don Pedro: Com? On los enviau?

Fàbio: A casa de mercaders a Barcelona o València, perquè aprenguen de negociar.

Don Pedro: A casa de mercaders? […]. Dic-vos que no m’agrada lo que feu.

Fàbio: Que no us agrada l’art del negoci? Doncs jo la us he oïda lloar no ha moltes hores. No sé com ara dieu això.

Don Pedro: A mi no em desagrada l’art, mas no tinc per bé que lo cavaller ni ciutadà honrat facen principal professió en ella; i posant, com posau, vostres fills a criar ab mercaders, mostrau ésser aqueix vostre propòsit: que allí és cert que aprendran, no d’obrir los ulls i les orelles per a conservació i augment de l’honra, mas de tancar-les i encara paredar-les per al profit i augment de la bolsa […].

Fàbio: Com, doncs, aprendran de negociar si no es crien en los negocis? I com aprendran de portar un llibre? Ja sabeu que en aquesta terra de tot havem de saber […].

Don Pedro: Dic que só d’aqueix parer i que no tinc per mal que los cavallers i ciutadans negocien, mas dic que no n‘haveu de fer tant l’afeinat, que per aprendre de fer-ho no és menester fer tanta diligència ni perdre-hi tant temps com hi feu perdre […].

Lívio: Té molt gran raó lo senyor Don Pedro, i jo ab mi mateix tinc provat que lo que ell diu és veritat, que sense fer tant brogit se pot saber lo que convé per al fer negocis. Puix sabeu, jo criat me só no cert en casa de mercader, mas en casa d’un senyor tan cortesà i tan noble en costums com un altre fos en tota la Corona […] .

Don Pedro: […] Eh, senyor Fàbio, que en açò no teniu què replicar? I com podeu sofrir que un fill vostre servesca a persona tan baixa, que no cau en mesura ni en raó? I aprés, que fent-ho així, nunca tindreu vosaltres la millora que tots mostrau desitjar en nobles costums, en grandesa d’ànimo, en valor, en ser bon cavaller, en punt d’honors; que de totes aquestes coses no se n’aprenen res en casa del mercader, ans tot lo contrari.despuig

És cert que aquestes consideracions de Despuig –podia ser d’altra manera?– són filles de la situació social i cultural del segle XVI, en què l’autor és noble i defensa el capteniment de l’aristocràcia. En tot cas, el fet de proposar una millora de l’educació en un sentit nobiliari al que podríem anomenar la burgesia comercial de l’època és, en certa manera, una paradoxa respecte de la voluntat dels nobles de marcar distàncies amb els ciutadans-comerciants. És una proposta en sentit contrari, per anivellar culturalment classes o estaments socials amb interessos divergents. D’altra banda, és manifesta la percepció de l’autor que l’ensenyament únicament adreçat a la utilitat pràctica és socialment reductor.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història, Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna, Reflexió | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Apotecaris i receptes en la literatura

apotecari renaixementLa literatura catalana antiga, en el cas que ens ocupa des de la baixa edat mitjana fins a final del XIX, reflecteix la figura i les activitats de l’apotecari o farmacèutic , com la del metge, de manera generalment burlesca i satírica. No sempre, però, com passa en el cas de la Dansa de la Mort que va compondre Pere Miquel Carbonell a final del XV. Però al més sovint, l’apotecari i la seva activitat apareixen descrits en el format satíric mitjançant tres tòpics: la voluntat d’enriquiment, la independència de criteri respecte de la prescripció mèdica i el resultat funest de la seva tasca. Aquest darrer és el que sol compartir amb el metge, la ploma del qual –quan diagnostica i prescriu tractament– és tan mortífera com la mateixa dalla de la mort.

L’apotecari, doncs, sol treure el cap en composicions de sàtira social barroca de poetes com Vicent Garcia, Rector de Vallfogona, o el valencià Pere Jacint Morlà, també capellà i poeta, al costat d’altres personatges representatius d’aquella societat escarnits per la virulenta tinta dels poetes. Mereix ser destacat un text barroc anònim que compara la figura de l’alquimista i l’apotecari: mentre que el primer dilapida patrimoni, salut i vida per tal d’obtenir or a partir de substàncies menys valuoses, el farmacèutic se’ns revela com l’autèntic alquimista, per tal com, a partir de simples herbes, obté sucosos guanys.

Hi ha un altre aspecte literari que imita el discurs medicofarmacèutic. Em refereixo a l’existència de textos que prenen l’aparença externa d’una recepta. Generalment són composicions en vers que es presenten com una prescripció mèdica per guarir de tota malaltia amorosa. Aquestes pseudo-receptes adapten metafòricament el discurs mèdic del cos a l’ànima. En trobem exemples des de la Recepta de xarop de Cerverí de Girona (s. XIII) fins als anomenats lletovaris del segle XV.

I en algunes ocasions la pseudo-recepta literària incorpora la terminologia farmacèutica, tant pel que fa a substàncies com a mètodes i pràctiques, però sol fer-ne una versió paròdica. Així, al·ludeix a substàncies absurdes o impossibles d’obtenir o bé estrafà la terminologia de la farmacopea tradicional. El cas més conegut és el de la Medecina apropiada a tot mal de Bernat Metge (de final del XIV), el cèlebre autor del no menys famós Lo somni. Metge era fill d’apotecari, per la qual cosa coneixia bé el discurs tècnic farmacèutic que escarniria després en la seva composició lúdica i intranscendent, tot i estar en aquell moment empresonat, subjecte a gravíssimes acusacions relatives a la seva tasca com a secretari reial. Aquesta proposta formal burlesca d’una preparació farmacèutica va gaudir del favor del públic de manera continuada, perquè encara a final del XIX, cinc-cents anys després, la trobem en plecs solts, un format de literatura impresa d’ampli consum com en la Recepta nova per a curar de mal de mare, d’orina, de migranya, de poagre, d’orella i altres diferents de 1886.IMG-20140611-WA0002

D’això vaig parlar dimecres passat 11 de juny dins del Cicle Lletres i Salut, convidat per la Institució de les Lletres Catalanes i l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Va ser una breu conferència-col·loqui al CAP Les Corts de Barcelona en una sala petita plena com un ou, amb metges, infermeres, filòlegs, apotecaris, funcionaris i públic de tota mena.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Història de la ciència, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari