Literatura catalana de viatges a l’època moderna (IV)

(Continuació)

zahir_al-umar_maximum_extent_map-svgL’objectiu del viatge era conèixer directament els escenaris de la vida de Crist, una experiència religiosa incomparable en aquell temps, especialment per a un religiós. Ara, per què en van deixar testimoni escrit? Cap d’ells no pretenia informar sobre novetats, ni fer una guia (n’existien diverses de ben documentades i presents arreu a les biblioteques europees). Els seus relats tampoc no pretenien ser considerats com a tractats per a un públic erudit sinó que més aviat aspiraven només a ser un recordatori personal i un testimoni per a l’entorn més immediat. D’aquí que els textos siguin redactats en català.

Són relats ordenats cronològicament en què s’hi exposen vicissituds personals i anècdotes viscudes. En aquest sentit, pertanyen al gènere memorialístic. Tot i que només pretenen interessar-se pels records i les emocions religioses experimentades en els llocs sagrats del cristianisme, tots ells es troben en circumstàncies distintes a les del país d’origen i, per tant, solen retenir la seva sorpresa per allò que és diferent, la qual cosa seleccionen per al seu report escrit. En aquest sentit, solen parar atenció en els habitants d’allà on van, per com viuen, com s’organitzen, els seus costums, el vestir, el menjar… Un motiu recurrent és el de la narració de les dificultats del viatge d’anada i tornada per mar a través de lapacha2 Mediterrània, farcit d’enuig, cansament, por i incerteses.

En general, són relats poc rellevants literàriament, però molt interessants per la frescor i l’espontaneïtat dels testimonis. Tots coincideixen, com deia, a reconèixer que, malgrat el dolor que en puguin sentir en parlar d’infidels, els musulmans són bon complidors dels preceptes de la seva llei i molt respectuosos amb els clergues de la pròpia religió com d’altres.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (III)

(Continuació)

Per què franciscans? Des del 1342, l’orde dels franciscans van rebre l’encàrrec pontifici de mapa-terra-santa-1657custodiar els llocs sants de Palestina. Des d’aleshores hi van viatjar franciscans de tot Europa. Què hi anaven a fer? Demanaven de servir a la Custòdia de Terra Santa, no pas per convertir infidels, per afers de proselitisme, sinó per mantenir els monuments del cristianisme i atendre espiritualment l’escassa població autòctona catòlica o d’obediència romana (maronites i grecs fidels a Roma) i els occidentals (mercaders generalment) que hi passaven.

La seva estada als llocs sants del cristianisme era particularment dura per circumstàncies diverses: el clima, en primer lloc, també per la pesta recurrent, però sobretot perquè el territori pertanyia a l’imperi otomà des del 1517. La població era de majoria musulmana, amb els turcs a les ciutats i els beduïns (àrabs) als espais oberts, la qual cosa convertia els desplaçaments en afers particularment perillosos. A banda, hi havia la minoria cristiana amb una gran diversitat (armenis, coptes, grecs ortodoxos, nestorians, maronites, catòlics) i, finalment, els jueus, pocs i malvistos per tothom.

Els franciscans desconeixien l’àrab i ensenyaven italià als infants de les seves escoles, de manera que mantenien una comunicació escassa amb la població autòctona. La convivència era conflictiva i frustrant, especialment a Jerusalem i a Betlem; havien d’enfrontar-se a una enorme hostilitat, òbviament amb musulmans i otomans, però també amb altres cristians (per la possessió d’un altar, d’una basílica, amb lluites entre ells fins a la sang). Els revessos internacionals dels otomans, a més, comportaven que collessin econòmicament encara més els catòlics per subvenir-ne les despeses militars.

jerusalem«En esta, pués, verídica relació se veu clarament lo que es pateix i sofreix per amor de Déu i conservació d’aquells sants llocs que foren santificats amb la presència de Cristo, nostre bé, i a tot lo cristianisme, i a no ser a força de diner era impossible habitar-la i transitar-la, però esta depravada secta se cega ab lo diner i per açò tot son conato és pensar què medis posarà per augmentar son caudal, no quedant jamai saciada sa avarícia» (Joan López, Relació de la peregrinació a Jerusalem, 1762-1781).

Les dificultats de la situació va comportar, esclar, que els relats de les estades a Terra Santa ofereixin una visió no objectiva de les terres, costums i persones del territori. Per això, generalment detallen situacions de despotisme, corrupció, venalitat dels càrrecs, violació de drets, pèssima administració, endarreriment tècnic i científic… Compensatòriament, però, van posar de relleu, amb evident sensació d’enveja, la devoció i la constància en l’oració dels musulmans, el respecte a altres confessions i als seus clergues. També, però, la superior submissió de la dona a la cultura del lloc.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (II)

(continuació)

En l’entrada «Llibre de viatges» del Diccionari de la Literatura Catalana resumida en l’article anterior d’aquesta sèrie s’esmentaven els viatges a Terra Santa de Miquel Mates i de Joan López. Avui sabem que el nombre de textos catalans d’època moderna dedicats a narrar aquest viatgemates devota peregrinacio és, com a mínim, de quatre: Miquel Mates (1602): La devota peregrinació de la Terra Santa…, Barcelona 1604 i 1619, i Perpinyà 1627; Pau Pou (1732-1737): Notícies verdaderes del que passà, véu i visità… (ms.); Antoni Fluixà (1732-1737): El llibre de la mia peregrinació (ms.); Joan López (1762-1781): Relació de la peregrinació a Jerusalem (ms.). [Entre parèntesi després del nom, figura el període en què va tenir lloc l’estada a Palestina i terres veïnes.]

En definitiva: un d’imprès, el de Mates (que va tenir tres edicions en total) i altres tres que van romandre manuscrits. Es tracta d’un conjunt de textos remarcable que coincideix a relatar, pam més pam menys, un mateix itinerari. Arran d’aquesta col·lecció d’escrits (i tenint present que aquest viatge era comú a l’Europa de la baixa edat mitjana i l’edat moderna, i que en moltes ocasions en va restar testimoni escrit), hi ha una colla de preguntes que s’han d’afrontar. Per què la major part dels textos moderns de viatges que conservem són de peregrinacions a Terra Santa? Per què tots quatre autors són franciscans? Molta gent viatja arreu, però per què en deixen registre escrit just els que van a Terra Santa? És a dir, per què aquesta inflació de textos que tracten tots ells del ‘mateix’ viatge? Tots expliquen les mateixes coses i experiències? I finalment, per què són escrits en català?

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (I)

El Diccionari de la literatura catalana, publicat per Edicions 62 al 1979, incorporava l’entrada «Llibre de viatges», redactada per Antoni Homs. S’hi feia un recorregut diacrònic per relats d’aquesta temàtica des de l’edat mitjana fins a la contemporaneïtat. Pel que fa a l’època moderna, Homs n’individualitzava els coneguts aleshores, quan els estudis sobre literatura del període eren a les beceroles, d’una banda molt lluny dels extraordinaris avenços en edicDLC ed 62ió de textos i publicació d’estudis de què gaudim en el present i, d’altra banda, naixien llastats pel biaix encara ben pesant de la lectura des de l’òptica decadent. L’autor individualitzava alguns textos inserits en la llarga tradició europea de les peregrinacions a Terra Santa: la Devota peregrinació a Terra Santa de l’olotí Miquel Mates, publicat imprès al Cinccents, i la Relació de la peregrinació a Jerusalem i Palestina de Joan López (v. 1780). Entre els textos aliens a aquesta tradició, Homs recordava, finalment, un text que quasi quaranta anys després encara és prou desconegut i no ha estat editat: la Relació del viatge a Itàlia els anys 1787 i 1788 del menorquí Joan Roca i Vinent. Homs recordava encara com havien romàs inèdits alguns altres textos del període valor desigual, sense més precisions. L’obra següent que s’hi esmentava eren ja el Voyages d’Ali Bey… de principi del XIX, en francès. En fi, la collita moderna estrictament catalana era magra: es reduïa a tres textos.

Ara bé: en el període literari català modern, fruit dels avenços dels darrers decennis en el coneixement sense prejudicis de l’època, no solament coneixem molt millor els textos de literatura de viatge esmentats sinó que n’han aparegut de nous d’enorme interès. I convé remarcar que hi ha una colla de textos ja coneguts que contenen interessantíssims elements de viatge, els quals de vegades en constitueixen l’element central per bé que no sempre han estat analitzats des d’aquesta perspectiva. Els veurem en properes entrades.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Itàlia i la literatura espiritual en català al segle XVI

Fa just un mes es va celebrar a l’Alguer i a Sàsser el Col·loqui Internacional Les relacions entre Catalunya i Itàlia en les èpoques medieval i renaixentista. Després d’alguna baixa accidental de darrera hora, hi vam intervenir Lola Badia (Universitat de Barcelona), que va fer una anàlisi del Sermó que va incloure Ramon Muntaner a la seva crònica, Luca d’Ascia (Scuola Normale Superiore di Pisa), que va dissertar sobre l’escriptor polític valencià Frederic Furió i Ceriol, i jo mateix.

Em vaig centrar en sis casos de característiques molt diverses que evidencien la connexió italo-catalana cinccentista. Però aquí vull esmentar només tres d’aquests textos, tres obres espirituals de la primera meitat del Cinccents, algunes quasi desconegudes, i totes desiderosotradicionalment prou mal considerades. La primera té una importància indiscutible per tal com va constituir un colossal èxit editorial en terres italianes: setze edicions impreses en llengua toscana en menys d’un segle, a Nàpols i Venècia, a banda d’una traducció manuscrita –independent de les edicions– feta a Nàpols al 1527. Em refereixo, esclar, al Desitjós, també conegut com a Espill de la vida religiosa, una novel·la catalana impresa a Barcelona per primera vegada al 1515. Va comptar amb més d’un centenar d’edicions impreses a onze llengües europees diferents al llarg de l’edat moderna.

Si aquesta novel·la al·legòrica catalana va tenir una gran difusió a Itàlia, les altres dues obres són de procedència italiana però que van tenir traducció catalana. Enbertolomeo primer lloc, els Diàlogos entre l’amor divinal i l’esposa ànima i la humana raó, títol d’una obra que va ser impresa a Barcelona al 1546. Tradueix –avui no coneixem el nom del traductor– un original italià d’un tal Bartolomeo da Castello, el De unione anima cum supereminenti lumine, un text místic publicat a Perugia al 1538, és a dir, tot just vuit anys abans. Aquest individu havia estudiat a Florència amb el conegut humanista Poliziano tot i que va optar finalment per vestir l’hàbit franciscà observant. L’obra, que conté influències de Llull entre altres, va gaudir de diverses edicions a Itàlia, mostra de l’interès que va hi suscitar, mentre que en terres hispanes va ser considerada suspecta per la Inquisició i inclosa a l’índex de llibres prohibits ja al 1559, i hi va romandre fins al segle XIX. No en conec cap traducció al castellà.

Finalment, el tercer cas és la traducció que es va fer a Xàtiva (avui en un manuscrit conservat a El Escorial), també al 1546, d’un llibre cabdal de l’espiritualitat europea de l’època: el Diàleg de Caterina da Siena. La traducció està dedicada per un religiós anònim a sor Jerònima d’Aragó, filla natural de Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i virrei de trad caterina siena f 2València, monja del convent de les dominiques de Xàtiva. El Tractat dels diàlogos de la seràfica Caterina de Sena és la primera traducció hispànica de l’obra de la santa sienesa, anterior en més d’un segle a la primera en castellà (1668), una obra, en canvi, que va tenir un llarg recorregut imprès des de finals del XV fins al XVII a Itàlia, la qual cosa dóna fe de la seva permanent actualitat. La traducció del Diàleg de Caterina de Siena és, a més, una empresa clarament renaixentista, la lectura de la qual, per exemple, era encoratjada pel cardenal Cisneros i per Lluís Vives. El desconeixement de les dues darreres obres per la tradició historiogràfica catalana és lamentablement quasi total. I, en canvi, mereixen tota la nostra atenció ja que van ser obres d’una modernitat incontestable amb gran ressonància a la Itàlia del Cinquecento i pioneres en el panorama hispànic. Una vegada més, el núvol de la decadència no ens havia permès sospesar la vàlua d’aquestes obres en el context europeu.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

La universitat, a la fira

feria_ciencia_22Setmana de la Ciència, Nit de Recerca, Fira de la Ciència. Una fira és fonamentalment un lloc d’espectacle, en el sentit d’oferir elements de consum bàsicament sensitiu (primordialment visual) de manera superficial. En breus instants mires d’enlluernar el públic amb efectes sorprenents amb la intenció de captivar-lo cap als teus interessos.

Acabo de veure tres químics de la meva universitat fent literalment el pallasso (“waca, que guapo!”) en un programa televisiu fent canviar el color d’una flama mitjançant el ruixat de diferents components químics: sodi, groc; bor, vermell; antimoni, verd clar…

A la fira de la recerca, els stands de ciències i tecnologia ho tenen francament fàcil. Uns punxen aquí globus que no exploten, altres afegeixen allà gotes dins d’un matràs i en canvia el color, a l’esquerra uns introdueixen una pedra en diversos vasos de precipitats i aquí em dissolc i allà no i més enllà faig bombolletes, tres metres enrere dos robots s’esbatussen de mala manera, més a la dreta escalfen tubs d’assaig i hi introdueixen unes boletes que crepiten i deixen anar fums de colors, un microscopi mostra hematies i leucòcits ben avinguts… Per què no ensenyen també als assistents la resolució de derivades i integrals? Els qui han estudiat ciències i han fet un treball de final de màster, un projecte tecnològic o una tesi doctoral saben bé com funciona la investigació quotidiana en l’àmbit científic…

Les lletres, en general, ho tenen magre en aquest mercadeig. Els de filosofia poden brandar un pseudobust de Plató, desplegar un enginyós sil·logisme medieval o les rodes de l’arbre de la ciència de Llull, o cantussejar les darreres novetats sobre la interpretació de l’aforisme cinquè del Tractatus logico-philosophicus. Els de literatucombinatòriara poden recitar a crits un fragment calent del Tirant, mostrar pàgines d’un llibre d’hores il·luminat del XV o un full de la Bíblia valenciana salvat in extremis, llegir uns poemes picants del Rector de Vallfogona (segurament espuris) o mostrar unes pàgines autògrafes d’Espriu abans que a Madrid en recitin els versos els corifeus de torn sobre la unitat de la pàtria. Els de llengua poden fer l’anàlisi sintàctica d’urgència d’una frase de Monzó o fer dir a un lloro diverses paraules en totes les variants dialectals del català. Ja ho veieu: no podem competir en una fira.

Ara: la universitat ha de captar alumnes a través de la ficció de les fires? De tota manera, deixeu-me dir que els qui hem estudiat tant ciències com lletres sabem que és molt més engrescador, imaginatiu i entusiasta, malgrat els espectacles de fira, la recerca en lletres.

Publicat dins de Cultura i espectacles, Docència, Reflexió | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

Congrés sobre cultura femenina a Lisboa

Just els tres dies abans de l’11 de setembre s’ha celebrat a Lisboa el Congrés Internacional lisboa gemela 2014 095Traçando caminhos/ Tracing Paths / Trazando caminos. Viagens, encruzilhadas e direcções, unes jornades científiques que organitza cada dos anys el grup GEMELA (Grupo de Estudios sobre la Mujer en España y las Américas), que estudia las producció cultural de les dones a l’edat mitjana i la moderna a la península Ibèrica i l’Amèrica colonial. El nombre de participants ha estat molt nombrós i s’han fet jornades de fins a tres sessions simultànies al llarg de tres dies (8-10 setembre), en castellà, portuguès i principalment anglès. En aquest enllaç trobareu el programa amb els temes que s’hi han tractat i debatut.
Membres del nostre grup de recerca sobre literatura moderna catalana hi hem participat en tres sessions. Eulàlia Miralles (Universitat de València) i Albert Rossich (Universitat de Girona) («De Perpignan a Castelló d’Empúries y del francés al catalán: el itinerario vital y lingüístico de Marie Thérèse de Ponte») hi han presentat el fins ara desconegut llibre de comptes de Marie Thérèse Ponte d’Albaret, una perpinyanesa del tombant dels segles XVIII al XIX que va patir els estralls de la Revolució i de la Guerra Gran i va fugir de la ciutat on havia nascut per anar a viure al nord de Catalunya. Viuda i plena de deutes, aquesta dona necessitarà l’ajut de familiars i amics per tirar endavant, i aprendrà a gestionar amb cura les seves finances (tot i que no es podia estar, ni fins i tot els anys més difícils, de comprar xocolata). El seu testimoni es troba escrit majoritàriament en francès, la llengua d’escriptura de les elits dirigents de la Catalunya del Nord, però guarda també un espai per a la llengua catalana, la llengua de comunicació al carrer i familiar. El llibre de Marie Thérèse (com signava) o Maria Teresa (com li devien dir a casa) és un fresc revelador d’una època difícil i de la voluntat d’una dona per tirar endavant.
La investigadora Veronica Zaragoza (UdG) («“Cantalde a uso de corte un villancico ms carmelitesgalán…». A propósito del Cancionero poético del convento de carmelitas descalzas de Barcelona (1588)») va donar a conèixer un testimoni desconegut (i sorprenent) de literatura femenina moderna a l’àrea lingüística catalana: es tracta del cançoner manuscrit del convent de carmelites descalces de la Immaculada Concepció de Barcelona, conservat inèdit fins als nostres dies a l’arxiu de la comunitat, del qual no se’n tenia cap notícia. La llengua literària del Cançoner és predominantment el castellà; només tres poemes del cançoner són en català, una altra curiosa composició és bilingüe català-castellà, com a reflex de la realitat lingüística de les religioses, i una altra en llatí, si considerem la pregària versificada Kyrie eleison que obre el manuscrit poètic a mode d’introducció. Començat des dels bells inicis de la comunitat –fundada al 1588– i fins al segle XVII (de fet, la còpia de poemes més moderna que hem advertit pertany a una religiosa que va viure al convent des de 1726 fins a 1805), el manuscrit recull els càntics i poemes de les religioses, creats molts d’ells en el marc de la vida conventual i les festivitats intramurs. Cal entendre, doncs, el Cançoner com una eina de sociabilitat col·lectiva present en l’esdevenir de la comunitat, que recopila també, de manera anònima, les peces en vers que les poetes del convent creaven en els moments d’intimitat a les cel·les. En total són 186 composicions copiades per les successives mans que van assumir la tasca de transcripció amb l’objectiu de deixar per a la posteritat el corpus poètic de la comunitat. Aquestes peces s’inscriuen en la tradició poètica carmelitana femenina, amplament estudiada a partir fonamentalment dels cançoners procedents de l’àrea castellana (i de l’estranger). Per a més informació, vegeu aquí.
trad caterina siena f 2Finalment, Pep Valsalobre (UdG) («Itinerario de los textos de Caterina da Siena en el ámbito hispánico quinientista. La traducció valenciana del Dialogo della divina Provvidenza») va exposar com el nucli caterinista pioner a la península va ser al Regne de València, on el fervor per la santa toscana va ser especialment fort entre final del XV i principi del XVI, fruit de les intenses relacions amb la cultura de la península itàlica. La major part d’aquesta producció estava relacionada amb la fundació del convent dominic de Santa Caterina de la ciutat de València en 1492 i gira al voltant, no de textos de la santa de Siena, sinó de les biografies que se’n van fer. Ara bé: un xic posteriorment, es produeix la primcaterina siena vanniera traducció peninsular d’una obra de Caterina, a penes coneguda en àmbit català i completament desconeguda a la resta del món. Es tracta d’una versió al català datada al 1546 del Dialogo della divina Provvidenza (1377-1378), un dels exponents més elevats del misticisme medieval. L’obra va ser traduïda, no a partir d’un imprès toscà com s’ha dit, sinó a partir d’un incunable llatí del 1496. La traducció de la complexa obra toscana va ser promoguda per Jerònima d’Aragó, filla natural del duc de Calàbria i monja del convent de les dominiques de la ciutat de Xàtiva. Un anònim «orador e indigne religiós» l’hi dedica la versió catalana. La següent traducció peninsular –fins ara considerada la primera– trigaria més d’un segle a aparèixer, impresa al 1668 a Madrid. Convé recordar que no és la mateixa cosa traduir, difondre i llegir les diverses versions de la vida de la sienesa que fer-ho directament amb les seves obres espirituals. Les primeres, exemple de vida de miracles i ascetisme, està més en consonància amb l’espiritualitat tradicional (el fervor popular, la pietat medievalitzant) mentre que les segones, és a dir, la lectura directa de les obres –tot seguint, per cert les indicacions del cardenal reformador Cisneros, de Lluís Vives o de l’impressor humanista venecià Aldo Manuzio–, són més properes a l’atmosfera de renovació de la primera meitat del Cinccents. I és aquí on trobem a Jerònima d’Aragó i la seva aposta per apropar l’obra mística de la santa de Siena a ella mateixa i a la seva comunitat.signatura jeronima

lisboa gemela 2014 045

Publicat dins de Català, Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna, Literatura universal, Notícia | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari