Tres recentíssims llibres moderns en l’horitzó d’una recerca extensa

El proppassat divendres 5 d’abril, a la seu de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona (Facultat de Lletres), va dur-se a terme la presentació de tres llibres: una edició i estudi fets per Albert Rossich i Pep Valsalobre, Un cançoner català del Renaixement a Roma. Les poesies de Joan Salom, astrònom valencià (publicat per John Benjamins Publishing), l’aplec d’estudis editat per Verònica Zaragoza i Pep Valsalobre, Fontanella polièdric: poesia barroca i transmissió  (coeditat per l’IEC i l’ILCC) i l’edició crítica de Lucrècia de Joan Ramis, per Pep Valsalobre (publicat per Vitel·la Edicions). No es tractava exactament d’una presentació convencional de llibres com les que estem acostumats. De fet, l’acte s’inseria en la línia dels seminaris de recerca de l’ILCC i es dirigia principalment als investigadors docents i als investigadors en formació. Prenia així més aviat el format d’una sessió de presentació d’una recerca, en el sentit que oferíem no tant el producte acabat, els llibres, com les investigacions dutes a terme prèviament que havien conduït fins a aquells resultats. L’acte va ser conduït per Albert Rossich (UdG), Eulàlia Miralles (UV), Verònica Zaragoza (UNED) i Pep Valsalobre (UdG).

Els volums presentats han sortit a la llum entre final del 2018 i els tres primers mesos de 2019, i suposen la culminació d’una part de la tasca investigadora del grup NISE dels darrers anys, dedicada a exhumar autors i textos, difondre de la manera més científica i objectiva (sense prejudicis, lluny d’opinions fossilitzades) els textos i les circumstàncies que els van originar, estudiar-los amb la mateixa neutralitat (i entusiasme) amb què s’estudia Josep Pla o Ausiàs Marc. I això tot usant de la filologia en el sentit primigeni, literal, clàssic (edició crítica i estudi de textos antics) per salvar el patrimoni de tres-cents anys llargs de cultura literària de tot el domini català i fer-ne veure l’excel·lència.

Tres llibres. Notem: d’un poeta valencià del Cinccents, d’un poeta barceloní del segle XVII i d’un dramaturg menorquí del Setcents. És a dir, una perfecta demostració de l’activitat que caracteritza el nostre grup de recerca, entestat a estudiar tots els gèneres literaris en un sentit ampli (poesia, teatre i prosa de creació, però també memorialística, historiografia, assaig, etc.), la producció literària de tots els territoris del domini lingüístic i de tots els períodes i corrents estètics de l’època moderna.

Una publicació al servei d’un clàssic de la literatura catalana: “Lucrècia”

Quasi que entrem en la tercera dècada del segle XXI i ens enfrontem amb l’anomalia inexplicable que un text literari clàssic d’una tradició literària europea no hagi vist encara una edició crítica. Això no passa enlloc més i hauríem de considerar-ho com un autèntic escàndol. És cert que la tragèdia Lucrècia s’ha editat fins a cinc vegades des de 1968. I amb tot i amb això cap de les versions publicades anteriorment ha estat una edició rigorosa filològicament, amb la voluntat de lliurar un text el més proper possible a la intenció de l’autor, que tingui en compte tots els manuscrits que la conserven, que anoti els versos per aplanar l’accés del lector a un text menorquí del segle XVIII, que en regularitzi l’ortografia per facilitar-ne la lectura a tothom, etc. Ha estat, a més, una feliç coincidència que la nostra proposta hagi confluït amb la celebració del bicentenari de la mort de l’autor, una avinentesa que procurarem que incideixi en un millor coneixement de la figura del seu autor, Joan Ramis (Maó, 1746-1819), i de la seva obra màxima.

Revertir aquesta anomalia i lliurar a la cultura del país un clàssic de la literatura pròpia amb la millor de les versions possibles ha estat la voluntat dels dos editors, Pep Valsalobre i Vicent de Melchor. Aquesta voluntat, afegida a la determinació d’Edicions Vitel·la i de la seva responsable, Gemma Garcia, ha comportat que, finalment, es restableixi l’ordre natural de les coses i puguem, des d’ara, llegir una obra canònica de la tradició literària catalana en tot el seu esplendor i mèrit. Convé recordar que fa poc més d’una dècada, al 2006, els mateixos autors i editorial, van publicar l’edició crítica d’una altra de les obres dramàtiques de Ramis que no havia estat editada en un format accessible mai abans: Arminda, escrita al 1771.

Lucrècia (1769), una tragèdia que agafa com a tema un episodi llegendari romà, és la primera obra de teatre de Joan Ramis. La primera i la més interessant, segons el judici unànime de la crítica. Tots els seus ingredients temàtics s’identifiquen amb el neoclassicisme: a) l’argument és tret de l’antiguitat clàssica; b) l’obra planteja un conflicte moral –entre la defensa de la virtut conjugal i l’obediència a una autoritat injusta– a partir d’una peripècia argumental mínima; c) hi ha una extrapolació del cas particular, que es converteix en una denúncia contra la tirania, i que culmina amb la revolta contra una forma de govern rebutjable. Pel que fa als aspectes formals (la divisió en cinc actes, el respecte escrupolós de les tres unitats −de temps, de lloc, d’acció−, entre altres) remet al classicisme francès siscentista.

Lucrècia constitueix, doncs, la primera mostra d’una obra neoclàssica en la literatura catalana. Els elements classicistes d’inspiració francesa es completen amb l’exaltació dels valors de l’il·luminisme burgès: la virtut, la fidelitat conjugal, la justícia, etc. I, contra la tirania, la insubmissió revolucionària.

Més de dos segles després d’haver estat escrita ens continua parlant i emocionant per la perennitat dels valors que exposa (l’exercici de la virtut, la lluita contra la tirania), i també ens demostra sense dubtes que la llengua i la literatura catalanes no eren incapaces per se per crear obres d’art.

Així, doncs, amb aquest volum posem a disposició de la cultura catalana un estudi introductori complet i extens, una bibliografia amb voluntat exhaustiva sobre la figura i l’obra de Ramis, una exposició de l’anàlisi filològica per dur a terme una edició fiable i rigorosa i, sobretot, el text de l’autor menorquí, al servei del qual gira tota la resta.

Fontanella polièdric o un aplec d’estudis sobre la seva poesia i la transmissió

Només de començar, l’any 2019 ens saluda amb un recull de diversos estudis del nostre grup de  recerca en literatura catalana moderna, NISE, sobre la poesia de Francesc Fontanella. Coeditat per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, les 280 pàgines del volum apleguen dotze treballs relatius a aspectes diversos al voltant de la poesia de l’autor barroc català, la conjunció, l’ordenació i la revisió dels quals han anat a càrrec de Verònica Zaragoza i de Pep Valsalobre. La major part dels estudis se centren en aspectes relatius a la transmissió manuscrita de l’obra poètica de l’autor. Aquesta és una faceta que no s’havia emprès mai en la tradició historiogràfica i filològica catalana arran d’un autor modern. En canvi, la pertinència dels treballs és enorme perquè permet fer-nos una idea de quins criteris imperaven en l’ordenació dels textos en cançoners manuscrits d’autor, com es traslladava (o es desfeia) aquesta ordenació en els manuscrits successius al llarg de la tradició, com de vegades se soldaven poemes diversos o bé es desintegraven per formar altres unitats, com se seleccionaven alguns conjunts textuals per combinar-los amb els d’altres autors per formar cançoners col·lectius, entre altres aspectes. Alhora mostra a l’estudiós de la nostra literatura com procedir per establir autories segures, dubtoses o falses atribucions, com analitzar des de molts punts de vista un cançoner que sembla reflectir una voluntat d’ordenació textual de l’autor mateix, etc. Les dades i reflexions obtingudes són, a parer nostre, de vàlua notable més enllà del cas concret del poeta barceloní perquè permeten en gran part extrapolar aquest coneixement sobre la transmissió manuscrita d’un autor al conjunt d’aquesta activitat de difusió textual a tot el període barroc, activitat que ens era precàriament coneguda.

Altres estudis, finalment, analitzen aspectes parcials de l’obra poètica de Fontanella, bé la totalitat de la seva poesia liminar; bé el conjunt de les cartes eròtiques de l’autor a unes monges o el de l’important gruix de les poesies anomenades giletes; passant per la descripció d’un acotat corpus textual de textos a mode d’‘ambaixades’ de l’autor durant un breu període de la seva producció, entre 1634 i 1647, disposada en paral·lel a la peripècia biogràfica de l’autor en aquells anys; la incorporació del gènere de l’ègloga a la literatura catalana per part de Fontanella (i concretament una ègloga paradoxalment no ‘rural’ sinó urbana); algunes notes sobre fonts clàssiques en els versos fontanellans i, finalment, la lectura d’un text poètic falsament atribuït per la tradició historiogràfica catalana a Fontanella però que, de fet, és una biografia en vers sobre la seva persona composta per algú del seu entorn.

Com diu la curadora del volum «La gran magnitud de l’obra llegada del poeta Francesc Fontanella ens demostra que cal llegir i rellegir la seva poesia, sota una nova llum que ens permeta arribar a noves interpretacions, a encomanar lectures engrescadores amb claus de lectura renovades i renovadores que ens permeten endinsar-nos en aquesta poesia fulgurant. Aquesta és l’aportació fonamental d’aquest volum». Un volum que constitueix l’aplec d’estudis més extens i més intens dedicat mai a la producció d’un poeta modern.

La lliçó de l’Aquila

La dona ens acompanya unes passes fins arribar a la Piazza del Duomo. Ens ha sentit els comentaris admirats i compungits sobre l’estat actual de la ciutat després de passejar-hi. Al fons de la plaça torreja el Duomo, anodinament empolainat per la façana d’imitació neoclàssica, que va ser arrasat després del terratrèmol del 1703. Part de la façana del palau a l’esquerra del Duomo està sostinguda, com pràcticament tota l’Aquila, amb bastides i bigues metàl·liques però cobertes per un llençol colossal que en reprodueix els trets arquitectònics que el llenç mateix embolcalla: damunt hi podem llegir el lema que oneja en totes les reformes de la ciutat: «L’Aquila rinasce». A la banda esquerra de la plaça, hi ha la chiesa de Santa Maria del Suffragio. La dona, d’uns setanta anys, ensassenyala cap una diminuta capella al costat d’aquesta església on es fa, diu, memòria de la tragèdia humana del 2009. 309 morts. Em venen ganes d’abraçar-la per acompanyar-la en el dol i per mostrar-li la nostra solidaritat per la tragèdia, quasi deu anys després.

Ens hi acostem. Al vestíbul hi ha una saleta amb un llibre al mig que conté les fotografies dels que hi van perdre la vida: nadons de cinc mesos, una parella jove, avis, estudiants de secundària… 309. Dins s’hi celebra un ofici litúrgic, que deu ser habitual. La sala és plena: probablement són pares, germans, fills de les víctimes de fa quasi deu anys.

L’Aquila és la petita capital de la regió de l’Abruzzo, un territori quasi oblidat de la geografia italiana. A penes hi ha turisme i el que hi ha és intern, italià. La ciutat té escassament 70.000 habitants i, en canvi, les restes de la destrucció i la reforma incipient revelen una riquesa patrimonial espectacular: esglésies romàniques del XIII, gòtiques del XIV-XV, un auster castell del temps del domini espanyol, carrers d’edificis medievals, palaus renaixentistes i barrocs, la grandiosa basílica de Sant Bernardí (de Siena), el famós predicador coetani de Vicent Ferrer, precedida d’una majestuosa escenografia exterior (les escales, la façana)… Tot està disposat en un excepcional escampall homogeni de carrers, carrerons i placetes que el 6 d’abril del 2009 era de nou devastat fins esdevenir en gran part una pila de runa. Quasi deu anys després encara encongeix el cor.

L’amenaça de la tremolor del terra i de la destrucció és constant, quotidiana, i, en canvi, sorprenentment, la gent, els joves, romanen allà. «Sabem», diu la Miranda, una jove cambrera d’una osteria aquilana, «que mentre dura la sacsejada (la scossa, diu) t’has de protegir sota els arcs o estructures més resistents dels edificis, com el pas de la porta, o arraulir-te sota una taula resistent. Només després de la scossa pots sortir als espais oberts». Ho ha après de cor, com tots els aquilans, i ho explica com qualsevol de nosaltres detallaria com s’han de rentar les dents amb eficàcia. Va ser testimoni aleshores, quan tenia uns vuit anys, de la destrucció cega del terratrèmol. Hi va perdre aleshores un germà més petit i el pare. És el seu passat, i l’amenaça forma part del seu present i del seu futur. No li fa por. Hi conviu, com tots els altres aquilans, no com una fatalitat sinó com una eventualitat, com per a tu o per a mi ho poden ser un accident de trànsit o un còlic nefrític.

Nexus-6 o la (nova) rebel·lió fallida

Què significa Rachael Tyrell a Blade Runner? La ‘neboda’ d’Eldon Tyrell és una Nexus-6, sense data de caducitat coneguda, bella, intel·ligent, perfecta com els altres androides orgànics. Però n’és alhora l’antítesi, el germen de l’antiNexus-6. Desproveïda de llur esperit de lluita i transgressió, Rachael és inacció, quietud, acceptació de nou de la convivència entre els creats i els creadors, abans de Prometeu, abans d’Adam i Eva, el retorn a l’Edat d’Or, al paradís a la Terra, a la cohabitació entre els déus i els humans.

És alhora la que es rebel·la contra la seva natura artificial i pretén esborrar les fronteres amb els humans, confraternitzar-hi, desdibuixar-ne la diferència, ‘recuperar’ una vida humana que ella, apòcrifament, ha clonat.

Tots els androides s’humanitzen, a la fi. També Roy Batty, el líder dels Nexus-6 revoltats, el més conscient de la seva naturalesa, quan en el límit de la seva existència envia el missatge més humà possible: és una experiència intransferible que mor amb l’ésser.

Literatura catalana moderna a Siena

De dijous a dissabte, del 29 de novembre a l’1 de desembre 2018, hem estat a Siena en el marc del XII Congresso Internazionale dell’Associazione Italiana di Studi Catalani esdevingut a la Università per Stranieri di Siena. De fet, tot el grup, sovint ben nombrós, som un habituals de les trobades científiques que convoca la AISC, diria que uns militants i tot.

Aquesta vegada quatre de nosaltres hem presentat comunicacions relatives a la literatura moderna. Eulàlia Miralles (Universitat de València. IIFV: De l’espai celeste al terrenal: geografies de la guerra dels Segadors) exposava com al Principat de Catalunya, coincidint amb els primers anys de la Guerra dels Segadors, es van publicar una sèrie de pronòstics de caràcter polític que s’han d’inserir en la batalla publicística o “guerra de papers” d’aquest conflicte. Aquests pronòstics, que no han estat ni identificats ni estudiats fins ara, revelen un interessant ús de l’aparat astromitològic i zodiacal en relació amb la guerra i els seus espais geogràfics. En la seva intervenció va explicar quin era l’ús de les geografies celestes i terrenals en els pronòstics polítics i com aquestes podien haver ultrapassat els límits del gènere fins a extendre’s, atesa la seva popularització, a altres gèneres.

Albert Rossich (ILCC, UdG: Espai públic i fast universitari (Segle XVII)) es va centrar en un tipus de festivitat pública que ha deixat dues mostres ben interessants sorgides a l’Estudi General de Lleida al segle XVII: els panegírics per l’elecció de rector. Hi estudia dos extensos poemes polimètrics: el Panegírica Vicent Santfeliu (1604), atribuïble a Andreu Rey de Artieda, i el Panegíric a Felip de Berga i Aliaga (1613), de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona. L’avinentesa de situar en el seu context celebratiu la redacció d’aquestes dues peces permet restituir el prestigi perdut a unes obres que no s’haurien de llegir amb els ulls actuals, sinó com una continuació de l’èpica clàssica amb la finalitat d’exaltar la figura d’un personatge revestit de la categoria d’heroi.

Anna Garcia Busquets (ILCC. UdG: Consideracions sobre el Cicle de Montjuïc de Francesc Fontanella) analitza cinc poemes de Fontanella dedicats a la muntanya de Montjuïc: «Astre que en la nit opaca», «Ve la nit i de baieta», «Excelsíssima muntanya», «Coronades d’esperances» i «Torre excelsa, alta atalaia». Es tracta d’un conjunt de composicions de l’època de la guerra dels Segadors amb clares referències a un espai geogràfic concret —Montjuïc, escenari de nombroses batalles a més de la del 26 de gener de 1641— i a la situació bèl·lica que va viure el poeta en primera persona. L’objectiu era analitzar les peces del Cicle de Montjuïc i situar-les en el context de la cruïlla de 1640 i els anys immediatament posteriors. L’estudi comprèn l’edició crítica dels textos, l’anàlisi de les fonts i la seva inserció en el marc de la poesia civil d’aquest autor barroc.

Finalment, Pep Valsalobre (ILCC. UdG: Il viaggio dei testi: dal barocco francese al barocco catalano) va resseguir les pistes d’una fins ara desconeguda i important influència de la literatura del barroc francès en l’obra de Fontanella, que comença amb Corneille (de L’Illusion comique del qual es fa ressò Lo Desengany). Estirant els fils de diverses obres ara estudiades a fons arran de l’edició crítica que duu a terme el grup que dirigeix, descobreix que un poema que tracta de l’expedició d’Alexandre el Gran al país de les amazones depèn sens dubte d’un roman héroïque francès (un gènere que neix just aleshores), la Cassandre de La Calprenède, una obra i un gènere que van gaudir d’un èxit extraordinari arreu d’Europa als segles XVII i XVIII. De la mateixa manera, una obra teatral fragmentària de Fontanella és una dramatització d’un relat que va tenir una difusió espectacular al llarg del Setcents europeu: l’Argenis de John Barclay, un autor de família escocesa nascut a França i de cultura gal·la. Fontanella és l’únic reflex d’aquestes obres franceses en tota la literatura peninsular barroca.

Marc Sogues (ILCC. UdG: La punyalada de Marià Vayreda: una novel·la a la frontera), membre també del grup, va optar aquesta vegada per l’excel·lent novel·la de Vayreda, i planteja la hipòtesi que l’elecció de l’espai geogràfic fronterer com a escenari de la narració, lluny de ser casual, és un element cabdal, que amara els diferents nivells compositius de la novel·la. Des d’aquest plantejament, Vayreda basteix un món en el qual els elements contraris, sense deixar de ser-ho, no són percebuts en termes d’oposició, perquè conviuen i s’integren dins una mateixa realitat que s’afirma i és nega a ella mateixa al mateix temps. És la realitat d’ un territori, el de l’Alta Garrotxa, situat entre dos estats però que no forma part efectiva de cap dels dos perquè viu al marge de la llei de totes dues administracions; és la realitat d’un paisatge on la naturalesa prístina i exuberant s’alterna amb els espais degradats per l’acció intensiva d’artigaires i carboners; d’ un temps –el final de la segona carlinada– a cavall de l’antic règim i el nou ordre liberal; d’uns personatges entre dues cultures (la francesa i la catalana), que són (i no són) la mateixa, i que transiten constantment entre la legalitat (dels traginers) i la il·legalitat (dels contrabandistes i els trabucaires), entre el seny i la bogeria (l’Albert), entre la realitat i el mite (l’Ivo i els trabucaires).

Un cançoner desconegut del Renaixement català, a Roma

Acaba d’aparèixer aquest llibre en què s’edita i contextualitza un recull de poesies que avui es conserva, sense nom d’autor, dins un manuscrit de la Biblioteca Apostòlica Vaticana. L’anàlisi interna i externa del manuscrit ha permès atribuir-lo amb tota seguretat a Joan Salom (o Salon), un frare franciscà que, a més d’hebraista i astrònom reconegut –va tenir un paper important en la reforma del calendari gregorià–, se’ns revela, doncs, també com a poeta. A les composicions hi ha elogis a alguns contemporanis, algunes peces de caràcter devot i unes quantes poesies adreçades a un amor frustrat envers una monja barcelonina. Més enllà de l’interès que té augmentar la producció literària catalana del Cinc-cents amb uns textos desconeguts, aquest cançoner és important perquè se situa en el moment en què les noves formes poètiques italianes del renaixement s’introdueixen en la poesia catalana.

La literatura catalana moderna ara a Bucarest

En aquella ciutat escrostonada en què es veu caure literalment l’esplendor de final del XIX i principi del XX mentre roman erecta la megalomania obscena del ‘conducator’ de la dictadura romanesa, Nicolae Ceaucescu i de la seva esposa Helena, en la capital, doncs, d’aquell país encara empobrit, es va celebrar el XVIII Col·loqui Internacional
de Llengua i Literatura Catalanes, del 2 al 6 de juliol.

El programa va girar al voltant de quatre línies temàtiques: 1. El català entre les llengües romàniques. 2. Clàssics de la literatura universal a la literatura catalana. 3. Els traductors del català i al català com a prescriptors. 4. Didàctica del català com a llengua estrangera i noves tecnologies. Aquí podeu llegir els resums de les intervencions realitzades.

L’equip de recerca de literatura moderna NISE va participar-hi amb una representació nodrida, que va tractar principalment –però no exclusiva– de l’obra del poeta barroc català Francesc Fontanella.

Anna Garcia Busquets, amb «El genethliacon a la Catalunya moderna. Dos poemes de Francesc Fontanella» va exposar com Francesc Fontanella va escriure dos poemes de circumstàncies dedicats a un bateig que segueixen la tradició del genethliacon, gènere clàssic encomiàstic cultivat per Virgili, Estaci o Ausoni. Aquest tipus de composicions escrites amb motiu d’un naixement o aniversari van ser força comunes entre els autors neollatins, però en llengües romanç són rares. «L’Aurora del cel saluda» i «Quanta alegria» són mostres úniques en català. Destinades a ser cantades, inclouen molts dels trets i imatges pròpies del gènere i insereixen el seu discurs en la filosofia neoplatònica de la llum i la influència dels autors místics. Les investigacions de l’Anna Garcia mostren un cop més, com Fontanella estava al cas dels gèneres literaris des dels seus models clàssics i les actualitzacions coetànies, com havia fet amb l’ègloga, o com la mateixa Garcia ens ha mostrat amb la poesia epitalàmica, entre molts altres exemples, que en gran part dels casos són gèneres que ell incorpora a la tradició catalana. Una mostra més d’un Fontanella amb voluntat de poeta total

Eulàlia Miralles hi va intervenir amb «Aproximació a les fonts del Panegíric de Francesc Fontanella» en què va analitzar les fonts bíbliques i emblemàtiques, que són aquelles que l’autor esmenta explícitament, però també va fer veure que el text és curull de fonts d’altra mena, especialment escolàstiques i astrològiques. Més enllà de les fonts, la seva intervenció va remarcar la vinculació de l’estructura del text amb el títol complex de l’obra. Vet aquí una aportació en la línia de desbrossar la complexitat i models d’aquest text tan mal conegut encara.

Sara Mortreux va presentar la comunicació «Personatges i escenaris de la tradició veterotestamentària en la poesia de Francesc Fontanella», un estudi que explora la presència de l’Antic Testament en les composicions líriques religioses de Francesc Fontanella, analitza comparatísticament les convergències i allunyaments dels seus poemes respecte dels passatges bíblics i n’analitza la funció i el to personal de l’autor, que sintonitza amb la cosmovisió barroca de l’època. És la primera aproximació substancial a aquest sector de la poesia religiosa de l’autor barroc català, tan destacat quantitativament com desatès.

Marc Sogues per la seva banda, amb la comunicació titulada «Francesc Fontanella en el marc de les poètiques postgongorines: el tòpic de la sagnia femenina», partia del poema de Fontanella “Indivisible de perla” per explicar els elements que concorren en la formació del tòpic poètic de la sagnia femenina –d’origen gongorí, i molt productiu en la poesia amorosa i burlesca del barroc hispànic. Va analitzar seguidament els elements de continuació i d’innovació que el poeta barceloní aporta a la tradició d’aquest tòpic. L’exposició va començar amb un interessant repàs de la pràctica de la sagnia (i d’altres de paral·leles) i els paràmetres estètics i cosmètics de l’època i la seva plasmació literària, tan àmplia i intensa. I tot i així, com Vicent Garcia amb el tema de la dama que es pentina, Fontanella aconsegueix ser original i aportar noves formulacions al motiu.

Encara amb l’obra fontanellana com a horitzó, Pep Valsalobre, amb «L’estètica emocional de la transformació: revisitació barroca de la faula d’Apol·lo i Dafne», mostrava com amb una elemental comparació de dos sonets elegíacs basats en la metamorfosi de Dafne, un de renaixentista i un de barroc, assistim a la congelació de la figura mutacional: no interessen els orígens o els resultats del procés tant com la mutació en ella mateixa, opció que s’avé amb la consideració del barroc com l’estètica de la transformació. S’hi establia com el text elegíac de Fontanella trenca amb les seculars expectatives canòniques del motiu de la pèrdua de Dafne per Apol·lo com a emblema del desconsol amorós per superar-les des de la literaturització de l’experiència biogràfica.

Verònica Zaragoza, amb «Sor María Jesús de Ágreda i la cultura literària catalana de la segona meitat del segle xvii» exposava com, malgrat l’ambient de polèmica que va comportar la publicació del volum Mística Ciudad de Dios de la monja concepcionista sor María de Jesús de Àgreda (1602-1665), l’obra va gaudir d’un extraordinari èxit editorial a mitjan segle xvii en tota la península. Però li interessa remarcar la promoció i difusió que va tenir a la Catalunya del Nord, on va gaudir d’una àmplia acollida. Va ser aquest territori, significativament de frontera (el qual havia estat annexionat a França el 1659), la porta d’entrada a la cultura literària catalana d’un dels tractats místics més importants del període.

Amb «El català entre les altres llengües romàniques segons François Raynouard», finalment, Albert Rossich tractava de la consideració de la llengua catalana dins el panorama de les diverses llengües romàniques, que té, en l’obra de François Raynouard, l’iniciador de la filologia romànica, un protagonisme destacat. Som a l’any 1821, quan el català, segons la tòpica visió de la decadència de la llengua i la literatura catalanes, es trobava en una situació desesperada. La comunicació explica d’on neix aquesta valoració tan positiva i com va anar progressant en els treballs posteriors de Raynouard.

Més enllà d’aquestes intervencions nostres i del diàleg intel·lectual i acadèmic amb els companys que hi eren, aquelles jornades van constituir un espai per a la coneixença de tantes experiències docents, investigadores i personals diverses, i per a l’establiment de relacions acadèmiques i d’amistat de gran interès, com poques vegades hem experimentat en avinenteses similars.

La literatura catalana siscentista a Oxford

El XVIII Forum for Iberian Studies que es va celebrar el 20 i el 21 de juny passats a la Universitat d’Oxford tractava de “Fictitious Realities, Real Fictions”. La varietat d’enunciats sota aquest paraigua va ser espectacular: des de la iconografia musical en la pintura gòtica espanyola a l’imaginari en el cinema portuguès, passant pel joc de ficcions en el cinema d’Amenábar, la representació de Déu en el teatre medieval castellà o la crítica contra certs models territorials a través del còmic a Mallorca. Les aportacions tractaven de diferents aspectes de la història de la cultura i dels productes culturals ibèrics, des del punt de vista de les realitats fictícies o les ficcions reals, a Castella, Galícia, Euskadi, Portugal, Catalunya, País Valencià, Mallorca… Hi van intervenir gent, majoritàriament molt jove, de diferents universitat de tot el món: Oxford mateix, les espanyoles, les catalanes, valencianes i mallorquines, Salem, Princeton, Melbourne, Nacional de la Plata, Coimbra, Rio de Janeiro, Nova York, Califòrnia, Angers, Götingen, Leeds, San Diego, Porto, Auckland, Copenhagen, Aveiro, Évora, etc.

Membres del nostre equip de literatura moderna de la Universitat de Girona hi vam presentar dues intervencions. Marc Sogues va presentar una comunicació sobre «L’autofiguració en la poesia de Francesc Fontanella», en la qual va exposar les diferents estratègies del nostre poeta barroc per situar-se a ell mateix dins la pròpia ficció poètica. La comunicació va servir per mostrar com els diferents pseudònims que Fontanella adopta li serveixen per establir diferents tipus de relació amb el seu jo poètic, unes relacions que van des de la més pura i simple autorepresentació sota la imatge estereotipada d’un pastor enamorat i desdenyat, fins al desdoblament que permet al jo poètic disposar d’una veu pròpia, diferenciada de la del poeta, i amb la qual el poeta fingeix poder dialogar, en un desdoblament que respon a un dels tòpics habituals de la mentalitat barroca: el de la visió d’un mateix com un altre.

Pep Valsalobre, en una intervenció intitulada «Un infern real en el segle XVII: una realitat més una ficció», va parlar de com un relat siscentista com el Viatge de Pere Porter a l’Infern, que havia circulat anònimament i de manera clandestina amb gran profusió en el territori del vescomtat de Cabrera –principalment–, prenia una consideració historiogràfica radicalment diferent de la tradicional fins al moment quan es va saber amb total seguretat al 1990 que els personatges d’aquella pretesa ficció eren persones històriques reals del segle XVII català. I, doncs, que una narració que circulava encara a principis del XX com un conte devot era, de fet, una crítica demolidora contra l’administració de justícia i el poder en general a la Catalunya en el pas del XVI al XVII. En definitiva: venia a explicar com el descobriment de la realitat històrica en l’obra de ficció va modificar-ne tots els paràmetres d’anàlisi.

La recuperació dels clàssics a l’època moderna

Fa ben poques setmanes que ha aparegut el volum d’estudis sobre Els clàssics i la llengua literària que ha publicat la Societat Catalana d’Estudis Literaris, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Es tracta d’un llibre de prop de dues-centes pàgines que ha coordinat la professora Montserrat Jufresa i que conté part dels treballs, ara ordenats cronològicament, que es van presentar en les jornades homònimes celebrades el 20 de novembre de 2013 i el 16 d’octubre del 2014 a Barcelona. Destacaré aquí només les contribucions relacionades amb la cultura i la literatura catalanes de l’edat moderna, en què podem observar alguns aspectes de la difusió, imitació, recuperació i traducció que es van fer aleshores dels autors grecs i llatins de l’Antiguitat.

Jaume Almirall (UB), a “Les versions catalanes de la Vita Aesopi” analitza la procedència de la versió que va circular impresa des del 1550 fins a final del segle XIX i els canvis soferts al llarg de les reedicions. Alejandro Coroleu (ICREA–UAB), a “Notes sobre la difusió dels textos clàssics a la Catalunya del Sis-cents” reflexiona sobre la tipologia dels textos grecollatins impresos i manuscrits que circulen al Principat entre 1573 i 1699, alhora que analitza la tècnica de traducció que Francesc Fontanella fa d’uns versos d’Ovidi així com precisa alguns aspectes de la presència dels clàssics en la seva obra poètica. També Eulàlia Miralles (UV), repassa la presència dels clàssics en la poesia de Fontanella a “Una nota sobre Ausoni en el Barroc (amb una coda sobre gèneres poètics)”, concretament el rastre de la Mosella d’Ausoni en el poeta siscentista català, alhora que detalla l’ús que fa el poeta del termes idil·li, ègloga i elegia. Per la seva banda, Maria Paredes (Institut Pau Vila, Sabadell–Institut Menorquí d’Estudis), tracta de la influència dels temes i personatges historicollegendaris de l’antiga Roma en les “Tragèdies neoclàssiques de tema romà: una aproximació”. Finalment, Pep Valsalobre (UdG) a “Agustí Eura i les versions glossades de les Heroides ovidianes” revisa les característiques de les versions parafràstiques que fa poeta setcentista català a partir dels originals d’Ovidi.