“Gargantua” de François Rabelais (VII): una lectura problematitzada (3)

A primer cop d’ull, en haver llegit el capítol XIII de Gargantua, diríem que som davant d’un text faceciós, si no excessiu i insolent. Lluny d’això, o, millor, a més d’això, aquest capítol és una mostra excel·lent del desplaçament cap “avall” de les imatges de Rabelais, per dir-ho amb terminologia bakhtiana. O de l’estètica de la inversió carnavalesca, característica del novel·lista francès. Com hem vist, l’agudesa de l’infant Gargantua, el qual, inexpert, explora el món, és posada de manifest mercès a la invenció d’un netejaculs. Observem-ho amb més detall. Hi veiem desfilar l’univers domèstic de l’època, traslladat “a la baixa” amb el nou ús. En principi, admetem que transformar un objecte en netejaculs és degradar-lo, rebaixar-lo, destronar-lo. En Rabelais, però, rere cada “destrucció” sempre hi ha una resurrecció, un renaixement vitalista. Notem la màgia literària del fragment: cada objecte esmentat és reinventat, sorprenentment (ja que no n’esperàvem l’aparició en aquest context), renovat per a una nova funció (segons la lògica del lector): ens les havem amb la resurrecció dels objectes a la llum d’un nou ús que ens evoca noves percepcions sensitives –tàctils en aquest cas– de tals objectes, fins aleshores no previstes pel lector. Cadascun de nosaltres, llegint aquest capítol, hem posat la imaginació a contribució del text, com pertoca, i hem reorientat un cert nombre d’elements del món habitual adult (amb una funció precisa) sotmetent-los a un test segons criteris “netejaculatius”, purament sensuals. Així, ens hem esfereït un instant en reproduir en la imaginació l’experiència del protagonista amb un chat de mars, que urpeja el rere de l’infant; o semblantment amb el cistell. I hem sentit esgarrifances en evocar l’experiment amb la persicària i les ortigues, plantes irritants. Sens dubte, hem experimentat –imaginativament, és clar– un cert plaer sensual en recrear el tacte bla i càlid del plomissol del poll d’ànec.