El teatre màgia

L’obra dramàtica Lo Desengany de Francesc Fontanella és un pou inextingible: com més hi grates més tresors hi trobes.

En un article recent («Lo Desengany de Francesc Fontanella com a obra de màgia», Hispanic Research Journal, 21/3 (2020), 321-336.), n’he desplegat una de les darreres troballes. S’hi recull una investigació pacient, entusiasta i molt innovadora en la literatura catalana antiga (jo hi he après un munt, que és, al capdavall, del que es tracta), encetada deu fer potser vint anys. Hi explico com la visualització de l’obra que es representa dins l’obra (és un d’aquells casos barrocs de teatre dins del teatre com Hamlet o Somni d’una nit d’estiu xecspirians o algunes obres de Lope, Calderón i d’altres), les noces de Venus i Vulcà, opera com una acció màgica, com si es tractés d’un conjur o d’una manipulació astral feta per un mag intel·lectual o renaixentista. El fet és que l’executor de la proposta de màgia blanca en forma de òpera bufa assoleix el resultat que promet: superar els patiments amorosos dels personatges que així li ho han sol·licitat a l’inici de l’acció.

En termes més concrets: en l’obra compareixen elements que remeten a la teoria del coneixement basada en el complex sentits interns-esperit/pneuma-fantasma, d’orígens platònics i que arriba al segle XVII després de passar pel neoplatonisme antic (Sinesi de Cirene, principalment), la fisiologia mèdica medieval (àrab i cristiana) i el neoplatonisme renaixentista (Marsilio Ficino, en primer lloc). El guariment amorós que s’opera a l’obra teatral Lo Desengany de l’autor barceloní respon a aquests paràmetres. Alhora que l’agent del guariment és, com deia, un mag espiritual o ‘neoplatònic’, Mauro. En efecte: a Lo Desengany s’hi acompleix, doncs, una actuació màgica de característiques fantasmàtiques: una representació teatral-fantasma inserida dins la representació primera que actuarà damunt la psicologia dels personatges-públic a mode de catarsi.

Sobre el consum de carn a les societats occidentals: ineficàcia econòmica, desastre climàtic i ecològic, impacte sobre la salut i sofriment animal

Ara fa un any, l’agost del 2019, l’ONU va difondre un informe en què debatia la relació entre canvi climàtic i la nostra manera de menjar. Les conclusions van ser que s’havia de disminuir el consum de carn i incrementar el d’aliments de producció sostenible.

Per què? Per molt diverses raons. D’ordre econòmic i ecològic sobretot. En aquest segon aspecte, la producció industrial d’animals per al consum humà és insostenible: elevadíssim consum d’aigua, producció de gasos d’efecte hivernacle (el 20% del total són atribuïbles a la ramaderia), la necessària desforestació per obtenir més pastures en paral·lel a un increment en l’extensió agrícola destinada al farratge que seria molt més eficient en termes planetaris si la destinéssim al consum humà i pal·liaríem així la fam mundial en una més gran mesura. Hi poden afegir l’elevat cost del tractament de residus de la ramaderia i l’impacte ecològic que comporten.

És, a més, molt ineficient des del punt de vista econòmic perquè implica una gran despesa de múltiples elements. Un exemple prou evident: 1 Kg de carn implica 18 vegades més superfície de terra que 1 Kg de llegum i gasta 18 vegades més aigua, 9 vegades més combustible, 12 vegades més fertilitzants i 10 vegades més pesticides. Afegim-hi encara el cost per als ecosistemes que això té.

Més enllà d’aquests aspectes més ‘externs’ cal comptar amb els efectes sobre la salut humana. El consum de carn en les proporcions en què s’efectua en les societats occidentals avui dia està directament relacionat amb malalties com l’obesitat, la hipertensió, la diabetis, l’osteoporosi, el càncer de còlon o els problemes cardiovasculars, tant pel que fa al consum excessiu directe com pel que representa de no consumir alternativament productes vegetals que contraresten aquestes patologies. És evident que una aportació excessiva de proteïnes a la nostra dieta, que és el que s’esdevé comunament amb la ingesta diària de carn, és innecessària per a la nutrició de l’adult (una altra cosa és el creixement de l’infant) i sotmet el cos a un treball addicional per a la metabolització i excreció d’aquest romanent innecessari. En aquest apartat cal remarcar que el consum de carn processada (embotits, etc.) comporta un impacte més negatiu en la salut que no pas la carn vermella, especialment per la proporció més elevada de greixos saturats i sodi, així com per l’afegit de conservants i d’una variada tipologia d’additius. S’ha mesurat l’impacte econòmic de les patologies derivades del consum de carn en un 13% de despesa pública.

Entenc, doncs, que el consum de carn, com el de tabac, alcohol, begudes ensucrades, és a dir de productes que tenen un impacte negatiu en la nostra salut i en la salut del planeta, ha de ser gravat amb impostos específics.

I això només pel que fa a dades econòmiques i de salut pública. Però n’hi ha d’altres gensmenyspreables. Què dir del sofriment animal? Aquest és inherent a la indústria càrnica, des del moment mateix que hi ha milions d’éssers que neixen ja destinats només a ser morts i ingerits per humans: aquest és el seu destí. Les condicions de vida dels animals que són engreixats i tractats amb productes medicinals (no perquè estiguin malalts sinó per obtenir un més gran rendiment) exclusivament per ser sacrificats amb el màxim benefici com a horitzó són deplorables. I què podem afegir sobre les condicions en què s’efectua l’extermini massiu d’aquests éssers destinats a morir programadament?

Ecologisme, veganisme i animalisme han d’anar de la mà per reorientar radicalment aquest afer. Atenció, però: el sector ramader i agropecuari té molt poder econòmic i les inèrcies socials són extremament difícils de canviar: com lluitar contra primer plat, segon plat (carn o peix) i postres, sense anar més lluny?

“Gargantua” de François Rabelais (VII): una lectura problematitzada (3)

A primer cop d’ull, en haver llegit el capítol XIII de Gargantua, diríem que som davant d’un text faceciós, si no excessiu i insolent. Lluny d’això, o, millor, a més d’això, aquest capítol és una mostra excel·lent del desplaçament cap “avall” de les imatges de Rabelais, per dir-ho amb terminologia bakhtiana. O de l’estètica de la inversió carnavalesca, característica del novel·lista francès. Com hem vist, l’agudesa de l’infant Gargantua, el qual, inexpert, explora el món, és posada de manifest mercès a la invenció d’un netejaculs. Observem-ho amb més detall. Hi veiem desfilar l’univers domèstic de l’època, traslladat “a la baixa” amb el nou ús. En principi, admetem que transformar un objecte en netejaculs és degradar-lo, rebaixar-lo, destronar-lo. En Rabelais, però, rere cada “destrucció” sempre hi ha una resurrecció, un renaixement vitalista. Notem la màgia literària del fragment: cada objecte esmentat és reinventat, sorprenentment (ja que no n’esperàvem l’aparició en aquest context), renovat per a una nova funció (segons la lògica del lector): ens les havem amb la resurrecció dels objectes a la llum d’un nou ús que ens evoca noves percepcions sensitives –tàctils en aquest cas– de tals objectes, fins aleshores no previstes pel lector. Cadascun de nosaltres, llegint aquest capítol, hem posat la imaginació a contribució del text, com pertoca, i hem reorientat un cert nombre d’elements del món habitual adult (amb una funció precisa) sotmetent-los a un test segons criteris “netejaculatius”, purament sensuals. Així, ens hem esfereït un instant en reproduir en la imaginació l’experiència del protagonista amb un chat de mars, que urpeja el rere de l’infant; o semblantment amb el cistell. I hem sentit esgarrifances en evocar l’experiment amb la persicària i les ortigues, plantes irritants. Sens dubte, hem experimentat –imaginativament, és clar– un cert plaer sensual en recrear el tacte bla i càlid del plomissol del poll d’ànec.

“Gargantua” de François Rabelais (VI): una lectura problematitzada (2)

Com a advertiment, Rabelais recorda al pròleg del Gargantua els excessos interpretatius comesos amb les obres d’Homer o Ovidi, on s’han “trobat” coses –verbigràcia, interpretacions en clau cristiana– en què ells no havien pogut ni somiar. En darrer terme, la lectura al·legòrica és, doncs, també desqualificada, o com a mínim problematitzada. En definitiva: la dualitat del llibre, la indeterminació del sentit, atorguen al lector un paper protagonista. Protagonista permanentment descol·locat, és clar, pel desencontre sistemàtic entre el que es narra i els codis culturals o la lògica natural del lector. Deia Erich Auerbach a Mimesi que al lector de Rabelais no se li permet descansar en cap moment en un nivell de realitat que li pugui ser familiar. El lector, a més, serà contínuament –i sovint burlescament– interpel·lat des del text.

Aquesta problematització de la interpretació és exemplificada extremament en dos indrets del llibre mateix, al principi i al final, no pas per atzar. El capítol II, «Les fanfreluches antidotées» (o «Les galindaines antidotades», segons la darrera traducció catalana), no és sinó un enigma irreductible a tota interpretació, una paròdia d’enigma. Al final, el capítol LVIII i darrer, l’«Enigma en profecia», apareix interpretat de dues maneres extravagantment diverses pels protagonistes mateixos de l’obra. Mentre Gargantua l’interpreta com un relat apocalíptic de persecucions dels veritables cristians –els anomenats evangèlics, amb qui Rabelais s’identificava–, el sempre desconcertant fra Joan des Entommeures o del Trinxat hi veu la descripció del joc de la pilota. Però la multiplicitat interpretativa que atresora l’obra de Rabelais és a per tot arreu. Llegiu sinó el capítol XIII de Gargantua, en què l’infant Gargantua mostra el seu enginy natural al pare, Granganyot, a través de la invenció d’un torcacul, és a dir, d’un sistema per netejar-se el cul.

“Gargantua” de François Rabelais (V): una lectura problematitzada (1)

En la mateixa línia de la contradicció i l’ambigüitat, el sentit dels textos rabelesians és jocosament inestable, i la clau interpretativa es dispersa entre un sentit literal i un sentit al·legòric o simbòlic, carregats d’ironia pertorbadora i complexa. La multiplicitat de la interpretació de l’obra rabelesiana al llarg de la història evoca una gran riquesa de sentits. Interpretacions que ben sovint són contradictòries. Vegem-ne els fonaments. La composició mateixa del pròleg a Gargantua es basa en l’estètica de l’ambigüitat. És en aquest text preliminar que Rabelais traspassa al lector la responsabilitat total de la interpretació; li proposa un contracte de lectura que el receptor pot acceptar o refusar. El pròleg s’inicia amb un tòpic de la cultura humanista: la dualitat del personatge de Sòcrates, una aparença externa malgirbada que dissimula un interior de qualitats gairebé divines. L’oposició és traslladada al llibre mateix, entre aparença exterior (literalitat) i contingut (missatge latent). En efecte: Rabelais sol·licita explícitament al lector que superi la lectura literal i accedeixi a una d’al·legòrica, que hi cerqui el «plus hault sens», perquè anant més enllà de la superfície podrà descobrir veritats religioses, polítiques i econòmiques, en paraules de l’autor. Això converteix Gargantua en una obra oberta, i correspon al lector, segons les seves capacitats i sagacitat, la seva imaginació i experiència, assumir els sentits del llibre: «Un llibre és un mirall». Però l’autor roman protegit: qualsevol interpretació és responsabilitat del lector, no pas de Rabelais.

“Gargantua” de François Rabelais (IV): una introducció (i 4)

Com a escriptor, Rabelais va produir textos de molt diverses menes. Escrits mèdics, una paròdia de pronòstics astrològics i almanacs, l’edició de l’obra d’un arqueòleg italià, etc.; finalment, el metge i clergue Rabelais va compondre una gloriosa nissaga novel·lesca entre 1532 i 1553 –any de la seva mort–, constituïda per cinc llibres: Pantagruel, Gargantua, Tiers livre, Quart livre i Cinquièsme livre (aquest darrer publicat pòstumament, al 1564). La seva obra narrativa no és menys paradoxal que la seva biografia. Va escriure en primer lloc un llibre, Pantagruel, que posteriorment –un cop haurà pres la decisió de construir una summa novel·lesca– el mateix Rabelais va situar com a segon, després de Gargantua, que va escriure en segon lloc. Les novel·les que constitueixen el corpus narratiu rabelesià, admirat universalment, van sorgir inicialment amb l’objectiu de ser un modus vivendi (no cercava altra cosa que l’èxit de públic i de vendes), amb destinació popular, perquè el que realment interessava Rabelais eren els seus escrits llatins mèdics i erudits, poc profitosos econòmicament. Finalment, les novel·les de Rabelais incorporen la cultura popular i carnavalesca, contestatària del saber i de les jerarquies oficials (mitjançant l’estètica grotesca), i són alhora una proposta de la nova alta cultura, l’elitista cultura humanista.

“Gargantua” de François Rabelais (III): una introducció (3)

No pretenc aquí altra cosa que despertar una mica l’interès dels lectors, per llegir –i fer llegir– la narrativa rabelesiana. Podem prendre el contrast com a guia d’accés a la figura i l’obra de l’autor. La biografia de l’escriptor francès és en ella mateixa una paradoxa constant, saborosa. Tot i néixer a final del segle XV en un llogarret minúscul de la Turena, a la Devinière, entre Tours i Poitiers, Rabelais va circular arreu de França (París, Lió, Montpeller) i Itàlia (Roma, Torí), alhora que va moure’s per la cort de Francesc I i va tenir poderosíssims valedors entre els polítics i eclesiàstics francesos més importants del’època, els quals li van treure les castanyes del foc en diverses ocasions. Va ser frare franciscà i monjo benedictí, i encara va cometre apostasia en penjar els hàbits provisionalment per exercir la medicina, prohibida als religiosos, tot i que gràcies a la força dels protectors va aconseguir l’absolució papal i permís per exercir com a metge. A despit de la condició clerical, freqüentava una vídua parisenca, amb la qual va tenir dos fills, i anys a venir encara en va oferir un tercer a Lió fruit d’una altra mare. Va ser perseguit pels catòlics per heretge i obscè, i pels calvinistes per impiu. Malgrat que gran part dels seus amics més propers van abraçar la causa protestant i algun va acabar socarrat en la foguera catòlica, Rabelais es va mantenir en la riscosa frontera religiosa de l’època sense passar mai, segons sembla, a la banda protestant. I, a pesar de pertànyer a l’estament eclesiàstic i ser un cristià fervorós, la seva cosmovisió no passa –ni de bon tros– pel contemptus mundi monàstic sinó pel vitalisme i la felicitat de l’home a la terra.

“Gargantua” de François Rabelais (II): una introducció (2)

Em consta que avui ben sovint el primer acostament a l’obra de Rabelais causa una certa estupefacció. Però superat el desconcert inicial, la riquesa imaginativa, l’experimentalisme narratiu –tan actual–, el prodigi verbal, l’esperit faceciós, l’exuberància de tons i registres del món rabelesià, s’imposen amb total contundència. Salvador Oliva, a Introducció a Shakespeare, quan tracta d’interpretació i experiència, insereix una cita esplèndida de C.G. Lichtenberg: «Un llibre és un mirall. Si un ase s’hi emmiralla, no pot pas esperar veure-hi un àngel» (Barcelona: Empúries, 2000, pp. 102-103). Certament, un llibre ens retorna la imatge de nosaltres mateixos. Si això és així per a qualsevol (bon) llibre, en el cas de Rabelais la imatge es compleix de manera radical. Potser cap obra com la de Rabelais no posa tant en evidència el lector, les seves capacitats, la seva imaginació, etc. Es pot llegir a qualsevol edat, amb qualsevol formació, però les lectures seran ben diferents: la de l’adolescent, la del jove universitari, la de l’adult que el llegeix com a entreteniment, la del qui el llegeix per segona o tercera vegada, etc. Sens dubte, un cert coneixement de l’època permetrà una percepció més afinada de la sàtira i les al·lusions rabelesianes. Sigui com sigui, els millors lectors de Gargantua deuen ser els bevedors i els sifilítics als quals l’autor adreça el llibre.

“Gargantua” de François Rabelais (I): una introducció (1)

M’he rellegit Gargantua, no recordo si per tercera o quarta vegada. És un pou sense fons, un abisme literari que se t’obre al peus, un vertigen a cada pas de full… Per compartir-ho amb vosaltres, he fet uns extractes d’un vell article meu per veure si se us encomana la curiositat de llegir-lo o la nostàlgia de rellegir-lo.

François Rabelais –o Alcofribas Nasier, abstractor de quinta essència, com signava els primers llibres– és un autor poc conegut i encara menys llegit. Hi ha un lloc comú que ve a dir que els clàssics són aquells de qui tothom parla però que ningú no llegeix. En el cas de Rabelais, per desgràcia, no es compleix ni la primera part de l’afirmació foixiana. No semblen haver millorat gaire les coses des que Pla afirmava: «En aquest país, Rabelais té pocs llegidors» (Obra completa, XXVI, p. 334). En el millor dels casos, en tenim un coneixement molt esbiaixat.

En efecte: sempre associem pantagruelisme i pantagruèlic amb un tiberi imponent. I certament, els protagonistes de Rabelais mengen i beuen constantment, desaforadament. Però aquesta és una imatge molt astènica del novel·lista francès. El terme mateix de pantagruelisme és, segons Rabelais, una cosa ben llunyana de l’evocació gastronòmica. És un estat d’esperit. O millor: una alegria de l’esperit, feta d’optimisme i riallades, des de la qual hem de llegir les seves obres. Rire est le propre de l’homme és la consigna, és el que defineix allò humà, enfront de tantes altres estupideses que ens diuen que són l’essència de l’ésser humà. Tota una definició d’humanitat, enfrontada –fàcil és de percebre– a la que veu en l’home un sac d’escombraries i en el món una vall de llàgrimes. Enfrontada al discurs religiós tradicional: contemptus mundi, menyspreu del món.

Èpica catalana sobre la batalla de Lepant

El Lepant de Joan Pujol ha de ser considerat entre els poemes èpics més remarcables del segle XVI en tot l’àmbit hispànic i europeu. És la primera epopeia en llengua vulgar sobre la batalla de Lepant que es factura en la península ibèrica. D’altra banda, el poeta té la voluntat d’exalçar la participació dels llinatges catalans entre els combatents de l’armada cristiana, en un context de reivindicació catalana molt present al llarg de la segona meitat del Cinccents. El poema diu ben clarament que la causa lepantina deu part del seu èxit a Catalunya i als seus homes, i en destaca també el paper de la ciutat de Barcelona com a port de sortida i d’arribada de la flota.

Al costat de les obres de Pere Serafí i de Cristòfol Despuig, Els poemes de Lepant de Joan Pujol mostren la vitalitat literària del Renaixement català.

L’obra en vers del mataroní Joan Pujol, i més concretament la seva epopeia sobre l’episodi de Lepant, és un dels punts culminants de la nostra literatura renaixentista. Moderna i amb trets innovadors, la poesia de Pujol respon de manera clara a un context català de reafirmació cultural, que rellegeix el medieval Ausiàs March des d’una tradició autòctona i en rebutja les lectures hispàniques d’encuny renaixentista; d’altra banda, s’adhereix a l’ofensiva contrareformista. El cicle de Lepant és el pal de paller de la seva obra poètica i el que més renom ha donat al poeta.

“Els poemes de Lepant” inclou totes les composicions de Joan Pujol dedicades a cantar i celebrar la victòria naval de les armes cristianes contra l’imperi Otomà en la batalla de Lepant (1571), amb un paper destacat de Barcelona i de les forces catalanes sota el comandament de Joan d’Àustria. D’una banda, el Lepant és el primer poema èpic inspirat per aquest tema en qualsevol llengua romànica, i narra, en tres cants, tant els antecedents de la batalla com l’encontre decisiu. Els turcs s’han apoderat de Famagusta (Xipre), i els venecians demanen socors al papa Pius V i al rei Felip II. Un cop superades les desconfiances entre les potències cristianes, Felip II cedeix el protagonisme al seu germà bord, Joan d’Àustria, perquè encapçali la Santa Lliga. Una nova incursió dels turcs en aigües mediterrànies serà interceptada per l’armada aliada i conduirà a la descomunal batalla de Lepant. En una segona part d’”Els poemes de Lepant”, Joan Pujol celebra la victòria glossant, en octaves catalanes, els dístics llatins de tres poemes encomiàstics de l’humanista Lluís Joan Vileta, dedicats a la victòria de Joan d’Àustria, al rei Felip II i a la ciutat de Barcelona.

Aquesta nova edició torna a posar a l’abast dels lectors el relat en clau catalana d’un episodi fonamental de la història moderna.