Literatura catalana de viatges a l’època moderna (IX)

(continuació)

Hi ha un grup de viatgers que han deixat registre escrit de les seves activitats com a tals desplaçats que sovint passem per alt quan atenem al fenomen de la literatura de viatges. Em refereixo als viatgers per afers polítics. Entre altres, disposem del testimoni de gent com Joan Baptista Montfar i Sorts, ciutadà honrat de Barcelona i doctor en lleis, germà de l’historiador Dídac Montfar, que explica en un dietari els avatars d’una expedició diplomàtica catalana a la cort francesa en plena guerra dels Segadors, el 1649. A dreta llei, cal dir que el dietari el va redactar el seu secretari, Francesc Climent. El seguici va sortir de Barcelona el 13 de gener i no va arribar a París fins a tres mesos després, el 16 d’abril, havent patit diversos ensurts pel camí amb motiu de la revolta de la Fronda, una situació de guerra civil al territori francès. En un dels incidents, van ser apedregats per més d’un centenar de bastaixos perquè els van prendre per italians, confusió lingüística que encara es dóna avui dia a França, com jo mateix he pogut comprovar. Max Cahner en va fer una breu nota («Viatge d’un ambaixador català a la França de Lluís XIV», Revista de Catalunya, 93 (febrer 1995), 23-44) però malauradament no se n’ha fet l’edició del text.

Més enllà dels dietaris, també la correspondència dóna compte de viatges. En aquest sentit, hauríem d’esmentar la de Joan Francesc Rossell, metge i membre destacat del govern municipal barceloní (va ser-ne conseller en cap: 1623-24 i 1638-39). Es conserva un conjunt de 42 cartes enviades al Consell de Cent entre 1616 i 1617, de quan era a Madrid com a ambaixador. L’epistolari, escrit en una llengua entre el registre formal i el col·loquial, aplega textos de gran relleu historicopolític i molt suggeridors pel que tenen de crònica de la vida cortesana madrilenya de Felip III. Rossell va regentar diverses càtedres a la Universitat de Barcelona i va publicar tractats mèdics (ha estat editat per Francesc Amorós i Gonell, Correspondència diplomàtica de Joan Francesc Rossell, 1616-1617. Una crònica de la cort de Felip III, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1992).

Hi ha altres aplecs de correspondència equivalents al de Rossell que esperen en els arxius l’ocasió de sortir a la llum: és el cas del que Pau Ignasi de Dalmases va intercanviar amb les institucions catalanes abans del 1714, en català, des de la presó de Madrid i com a ambaixador a Londres (i, de característiques ben diferents però que convé recordar, hi ha el de fra Juníper Serra, en mallorquí, d’una «riquesa emotiva impressionant» segons Jordi Rubió).

No oblido, esclar, del viatge diplomàtic dels germans Josep i Francesc Fontanella a Münster, arran de les negociacions per acabar amb la guerra dels Trenta Anys, que es va cloure amb el tractat de pau de Westfàlia (1648). Però aquest afer mereix una entrada específica un altre dia.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Fontanella i la modernitat barroca

Je veux, pour composer chastement mes églogues,
Coucher auprès du ciel, comme les astrologues,
Et, voisin des clochers, écouter en rêvant
Leurs hymnes solennels emportés par le vent.
Les deux mains au menton, du haut de ma mansarde,
Je verrai l’atelier qui chante et qui bavarde ;
Les tuyaux, les clochers, ces mâts de la cité,
Et les grands ciels qui font rêver d’éternité.

 

Aquestes versos enceten el poema «Paysage» dins la secció «Tableaux parisiens» inclosa al llibre Les fleurs du mal d’un tal Charles Baudelaire. Varen aparèixer publicats per primera vegada a París al 1861, a la segona edició del llibre. Arran d’aquest poema, Mercedes López, catedràtica de Literatura Universal a la Universidad Complutense de Madrid, en un article titulat «Paris: mito de la modernidad» afirmava: «El poema Paisaje, donde Baudelaire, evocando a Virgilio, crea un nuevo tipo de égloga, la égloga urbana, la égloga de la modernidad para responder a unos tiempos nuevos donde el artificio triunfa sobre lo natural como símbolo del progreso industrial».

Mal m’està contradir l’autoritat de la catedràtica madrilenya, però em remeto a un paper meu en què feia observar com un poeta barroc català, un tal Francesc Fontanella, componia la primera ègloga ambientada no pas en un locus amoenus natural sinó en una ciutat de què tenim notícia a la península Ibèrica. I no solament era el primer poeta barroc hispànic que feia una proposta tan insòlita –que jo i els meus col·legues de literatura espanyola sapiguem–, sinó que a més la feia cap a 1645, és a dir, més de dos-cents anys abans de Baudelaire. Més encara: el paisatge urbà de l’ègloga fontanellana era ni més ni menys que el mateix París. Un París mitificat, vist d’una banda com un espai cortesà, seu de l’engany i l’artifici, i de l’altra, de manera antitètica, observat des de l’enveja i l’enlluernament per la seva potència cultural.

En fi: el tal Fontanella era, com a artista barroc europeu paradigmàtic, un home que tant proposava oxímorons inèdits com l’esmentat, com inventava episodis mitològics homèrics nous, o escrivia dues obres teatrals insòlites en el panorama peninsular (plenes d’aspectes musicals, per cert), o sovintejava un altre paisatge pastoral inèdit com la platja (com a poeta mediterrani que era), o, entre moltes altres sorpreses, estava tan atent a les novetats extrapeninsulars que duia a terme les primeres adaptacions del roman héroïque francès, aparegut a París als anys 1630-1640, o incorporava en una versió dramàtica l’argument i personatges de la novel·la Argenis de l’escriptor anglès John Barclay, publicada en llatí al 1621.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (VIII)

(continuació)

En la línia dels dos autors viatgers anteriors, Saconomina i d’Amat, hi ha Anton de Duran i de Bastero, baró de Ribelles, comerciant matriculat a la Junta de Comerç de la ciutat comtal, el qual va deixar un report escrit en català, amb alguns fragments en castellà (es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya), del seu viatge a Madrid al 1784. Sembla que el motiu va ser turístic, que en diríem avui, perquè no hi fa constar cap afer que no sigui la descripció dels llocs que va visitar. Va sortir de Barcelona el 20 d’abril de 1784, acompanyat de dues persones més, i va arribar a Madrid el 7 de maig. Explica 36-madrid_austriasdetalladament els llocs per on va passar, tant al viatge d’anada com al de tornada, que no van ser coincidents: a l’anada van fer camí per Aragó i Castella, mentre que a la tornada van fer pas per la Manxa i van pujar pel Regne de València, si bé el relat es clou amb l’estada a la capital valenciana ja que no es descriu el recorregut des d’allà fins al punt de partida, Barcelona. Duran va parar especial atenció als menjars dels hostals i la indumentària dels diferents llocs, així com al paisatge agrari o a l’aprofitament de l’aigua. Ressenya detalladament tant l’arquitectura externa com els interiors dels edificis més destacats dels llocs que van visitar, generalment de caràcter religiós per bé que també en ocasions són diversos palaus de Madrid i els seus voltants. L’extensió que dedica a la descripció de la capital, però, és breu i en castellà. Van estar-se a Madrid fins al 14 de juny, cinc setmanes, tot i que que van visitar també poblacions de l’entorn (Aranjuez, Toledo, El Escorial, etc.). La minuciositat de la descripció d’El Escorial és proporcional a l’impacte que sembla que li va causar. Llegim unes ratlles del report que fa de la biblioteca: «La llibreria és molt gran, adornada d’hermoses pintures i retratos, i s’hi veuen, també de màrmol, los caps de Ciceró i de Sèneca. Sobre una taula és Carlomagno i tota la sua plaza-mayor-madrid-644x362descendència, que són unes figures de plata de cosa d’un palm sobre unes graderies de filigrana. Sobre altra taula, se veu un rei de plata ab les insígnies i armes que portava. Sobre altra, la pedra imant. Se veu també un llibre de pergamí a on són pintats ab los colors més vius vàrios fruits i fulles d’arbres, i altres a on és pintat ab figures d’or i colors exquisits, a lo antic, l’Apocalipsi» (les notícies del personatge i l’edició del text es poden llegir a Ramon Planes i Albets, «El viatge a Madrid de 1784 d’Anton de Duran i de Bastero, baró de Ribelles», Arxiu de Textos Catalans Antics, 25 (2006), 411-439).

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (VII)

(continuació)

En els textos del gènere memorialístic (memòries, dietaris, autobiografies…) del període modern en ocasions podem trobar també relats de viatges. Són viatges menors, dins Catalunya o no gaire més enllà. És el cas del conegut Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (Barcelona 1746-1819), el qual va redactar el seu immens Calaix de sastre per ser amatquadrefamiliallegit en cercles reduïts. Es tracta d’unes memòries que abracen cinquanta anys (1769-1819) i que ens el presenten explicant als seus contertulians les anècdotes de la seva vida ociosa i els esdeveniments quotidians del seu entorn, mentre plegats prenen xocolata desfeta. El Calaix de sastre engloba, de fet, tres sèries diverses. La més coneguda és el Dietari, amb més de trenta volums. Sota el mateix nom de Calaix de sastre, però a part del format dietari, en forma més propera a la crònica, va redactar encara una sèrie de diversos volums de Miscel·lània de viatges i festes majors, que inclou volums d’una altra sèrie, la de Viles i ciutats de Catalunya; finalment, s’ha de considerar una tercera sèrie la de la guerra Gran, etc. Totes les sèries són paral·leles cronològicament. El conjunt de la producció d’aquest grafòman abasta un total de 71 volums. La més àgil i acolorida de les sèries, de gran interès costumista, és la de viatges i festes majors, en la qual el component lúdic és molt més patent que no pas al dietari. Relata viatges de l’autor a diversos indrets del país i ressenyes de les festes a què va assistir.6860calaixsastremanuscrit-g

Molt menys conegut, i anterior al del Baró de Maldà, és el cas del gironí Jeroni Saconomina, de la segona meitat del XVI, que va ser membre de l’oligarquia ciutadana de la ciutat, hi va exercir diversos càrrecs municipals i va ser diputat del General (1587). Saconomina va escriure unes Memòries de 1572 a 1602, amb esdeveniments de tipus familiar, climatològic, descripcions de festes i episodis sobre la política municipal. El l’entremig hi ha la descripció d’un viatge a Saragossa, de turisme cultural, que és molt interessant. Van partir de Girona el 12 de març de 1598 ell mateix, un cosí germà i un nebot, juntament amb un mercader. Hi descriu tots els llocs on van aturada per dinar i per dormir fins arribar el 17 a la capital de l’Aragó. Allà van passejar arreu i amb notable detall ens descriu tota mena de carrers, palaus, convents, la Seu, esglésies, etc., sovint fent comparances amb espais i edificis de la pròpia ciutat, Girona. Arreu l’acompanyava algun membre de la comunitat que visita, el qual li’n donava tota mena de detalls.

Saconomina para especial interès a descriure l’hospital, amb una minuciositat extraordinària de manera que ens n’ofereix tota mena d’informacions: mesures dels edificis i patis, característiques arquitectòniques, malalts (nombre i malalties que pateixen), cuidadors, capellans, sales i distribució dels malalts, despeses de manutenció i personal, pressupost, hàbits alimentaris, etc. En arribar a Girona, diu, va fer fer tres cambres a l’hospital de la ciutat a imitació de les que havia vist a Saragossa i que tanta i tan bona impressió li havien causat. Com que hi era per Setmana Santa, ens descriu també les diverses processons que va veure. No es pot estar de donar algunes pinzellades d’usos i costums de la ciutat: «Les dones de Saragossa són brutes i van mal lligades (=despentinades, mal arreglades en general) i los forasters s’han de comprar a l’hostal tot lo que han mester per menjar i beure, que és gran treball per ells, i si van a la taverna per beure, s’han de prendre la tassa i rentar-la i lo taverner sols mesura lo vi». El 23 de març sortia de Saragossa camí de casa per un recorregut diferent al d’anada (i ens en dóna també detall de llocs de dinar i dormir) i arribava a la seva ciutat el 30 de març. (Trobareu informació sobre aquests autors –i molts altres dietaristes–, l’obra i les edicions avui assequibles a http://www.memoriapersonal.eu/).

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (VI)

(continuació)

Joan López (1730-1798), també franciscà –nascut a Sant Hipòlit de Voltregà, a tocar de Vic–, va anar a Terra Santa al 1762, però el seu cas és ben diferent dels anteriors: va estar divuit anys a l’Orient Mitjà (fins al 1780), en terres de l’actual Síria, principalment a Damasc, des d’on va viatjar en diverses ocasions a Jerusalem; allà va tenir cura espiritual de diverses comunitats catòliques. El seu relat consta de dues parts: en primer lloc fa relació de les seves activitats a Palestina i Síria; a continuació descriu Palestina i Síria. I, esclar, també detalla viatge de retorn a Catalunya al 1780. Allà va estudiar àrab i grec. La bibliografia tradicional diu que va deixar una Gramática arábiga, amb un vocabulari àrab-castellà, a més d’una versió catalana dels Exercicis espirituals de María de Jesús de Ágreda, monja mística castellana del segle XVII. Totes aquestes obres van quedar inèdites per bé que avui la seva existència està sotmesa a revisió, per manca de proves.

Tanco aquest capítol de viatges a Terra Santa amb dos fragments dels autors esmentats. literatura-terra-santaEn el primer, el mallorquí Antoni Fluixà ens descriu el seu pas per Marsella, que compara sistemàticament amb Barcelona; en destaca, esclar, allò diferent, que li crida l’atenció (pel que fa a alguns trets lingüístics, recordem que Fluixà és mallorquí):

«La ciutat de Marsella serà com Barcelona, però molt més bruta, i és la mateixa brutícia, puix que tothom tira la merda per les finestres i si no fos que per los carrers corre aiga, per moltes parts no se poria passar. Per molts cantons i places té canons d’aiga, que sempre corre, i particularment prop lo port. Per fer aiga los bastiments està bé. Los carrers no són molt curiosos per no haver molts palàcios, perquè aquí tots són marxants, que n’hi ha una infinidat, i tenen una bona llonja prop lo port, i aquí s’ajunten tots los dies dos vegades, i cada dia se saben notícies de quasi tot lo món. També hi ha un carrer molt ample i llarg i se diu lo Corso. I a un cap d’ell és la plaça Major, i aquí se troben moltes coses de menjar i tot va barato per no haver de pagar drets. Los demés carrers són quasi tot botigues de vendre, en particular a la vora del port, i per los carrers les dones venen de tot i sempre se sent qui ven alguna cosa.

Totes les iglésies d’esta ciutat són molt pobres. Só estat a veure la catredal i és més pobre que la més pobre de Barcelona i és feta molt malament. Les demés iglésies són com a capelles d’Espanya. Més: fonc a una que és un poc gran i se diu les Acules, i esta serà la millor i és un poc bona. I quan era en ella va sortir un combregar i sols lo rector assistia, parlo de sacerdots, i tots los hòmens cantaven. Los canonges, quan van vestits de cor, per diferenciar-se aporten una llarga pell en el braç i los collets de tots los capellans són com un coll de Mallorca. Lo que més se veu per les iglésies són moltes cadires, perquè les madames mai seuen en terra, i totes les cases i famílies tenen son lloc per a seure pagant un tant a les confraries, i esto m’agradà molt. Dites madames van vestides més honestament que les senyores en Espanya i de ninguna se veu més de la cara. Les xiquetes són més curioses amb la perruqueta que aporten, però se veuen grans tuntillos i per los carrers se troben pocs cotxos, perquè no n’hi ha, però són moltes silles de mano que sempre van per la ciutat, i qui vol pagar prest és servit, i se troba més lleialtat que en Barcelona.

marseille_siglo_xviiiTé esta ciutat una gran criança d’infants i és així. Prop lo nostre convent hi ha una gran casa i se diu la Charité. Aquí viuen molts mils minyons que tenen pare, altres que no en tenen i a tots fan la vida, i quan són per a treballar, los posen a ofici, lo que lo minyó li agrada, i los primers diners que aguanya són per pagar la Charité. I los fan anar per mar, i en tots los vaixells i barques en tenen de prendre un de dita Charité i altre de l’Hospital. Lo mateix fan com són vells. Donen de menjar i beure i los fan treballar lo que poden. Esta ciutat té vuit portals i bones muralles per la part del mar, però per lo demés no valen res per no ser ciutat de guerra. Los soldats són molts pocs i serien ninguns si no fos per les galeres. Si altra cosa particular veig, quan Déu vulla que tòrnia, la diré en son lloc.»

De Joan López, en canvi, trio tres breus fragments d’anècdotes, exposades saborosament pel franciscà osonenc:

«En esta ocasió nos succeí un cas de riure, i fou que venia en lo bastiment un jove liornès, i a l’entrar al port pujaren en l’embarcació molts turcs, com tenen de costum, i veent-los aquell jove, anomenat Giacomo, s’assustà de tal manera que féu uns extrems i exclamacions com si el venien a matar. Posà mà a sa butxaca i tragué los rosaris, i com a frenètic se volia escondir i deia amb altes veus: “Io sono cristiano, voglio morire per la fede de Dio, lacciateme stare che sono catolico romano”. Havia vist est home els turcs carregats d’armes i havia conceptuat que el volien degollar, i fou precís que el capità lo acallàs i lo consolàs dient-li que aquells eren turcs de pau i que no temés.»

«Un dels religiosos mos companys se quedà pendent d’un arbre, perquè s’agarrà sa capilla amb una tranca de l’arbre i la mula passà avant, i a no haver-ho reparat, allí s’hauria quedat com Absalon. Era lo camí tan escabrós que les mules algunes vegades no caminaven, sinó que rodolaven. Vingut ja lo dia, que tant esperàvem, pensant-nos estar cerca de Jerusalem, vérem que estàvem molt distants, i allà cerca de les deu del dia arribàrem a descobrir una gran fortalesa enmig d’algunes cases miserables. Un de mos companys se volgué baixar de la mula, perquè no podia aguantar més, i era lo padre Eyzaguirre, i lo pobre se quedà enredat amb los estreps i la mula lo arrastrà per aquelles maleses i fou un miracle com no es féu mil pedaços.»

«En la segona jornada arribàrem a Baruc, a on encontràrem un riu no molt gran, i l’aigua era tan freda que ho era com la neu. Aquí volguérem sopar, i si bé portàvem pa i vi, però faltava lo demés. Enviàrem a la vila per provisió i no s’encontrava cosa ninguna. Per últim, compràrem un gall i lo posàrem a coure, i després de set o vuit hores de bullir en l’olla, isqué tan tieso i dur que fou un miracle com no se’n tornà al galliner, pués tenia encara moltes plomes per a volar, perquè los turcs no es cuiden de limpiar tant les coses. Començàrem a veure si lo podíem partir, i no hi havia forces . Aleshores diguí: “Est gall serà germà del gall de la Passió, pués és tan dur i tan vell”. Lo cert és que no poguérem menjar ni un bocí d’ell, i los arrieros turcs lo prengueren i estigueren dos dies tirant del gall, i amb açò se finí la funció. Nosaltres portàvem una cuixa de porc cuita i adobada, i açò nos valgué, perquè en tot lo camí [no] encontràrem qui ens vengués cosa alguna, ni cara ni barato».

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (V)

(Continuació)

mates devota peregrinacioEl sacerdot Miquel Mates (1572-1637) era d’Olot i vicari de Sant Pol de Mar en el moment del viatge. En l’imprès de 1604 (La devota peregrinació de la Terra Santa…, reeditat al 1627), Mates exposa el pelegrinatge a Terra Santa i l’estada que va fer a Egipte. Allà se cenyeix a recórrer Jerusalem i els voltants (no va sortir de Judea), però va visitar els llocs més representatius: Betlem (naixement de Jesús), Calvari i Sepulcre (la mort de Jesús). Va dir missa a Betlem i a la basílica del Sant Sepulcre, clímax de les aspiracions de qualsevol clergue cristià. La seva descripció és, però, a la manera medieval, encara rutinària i descontextualitzada del marc real en què els llocs sants es troben. Molt més interès té la seva estada a Egipte (Alexandria, Rosseta, Damiata, El Caire, navegació pel Nil, caravana pel desert) i el viatge d’anada i tornada a aquell país nord-africà, la descripció dels quals són plenament originals: hi descriu plantes i fauna exòtiques per a ell, les piràmides, la immensitat de la ciutat del Caire, molt més gran que qualsevol ciutat europea del temps; la manera de vestir i menjar, el comportament de les dones, etc.

Molts anys després, concretament el 15 de juliol de 1732, tres franciscans sortien del port de Barcelona també en direcció a Terra Santa. Eren els catalans Pau Pou i Segimon Gràcia, i el mallorquí Antoni Fluixà. Pau Pou era franciscà; va morir a Santpedor entre 1753 i 1756. Va deixar manuscrit un text en què llegim la descripció dels llocs sants (Judea i Galilea) i la vida litúrgica que s’hi desenvolupava (especialment les grans diades: setmana santa i nadal al Sant Sepulcre i Betlem). Antoni Fluixà era també franciscà. Al manuscrit on va reflectir la seva experiència a la Mediterrània oriental no consta el seu nom, però ha pogut ser identificat per via indirecta. Va fer estada a Xipre, Judea (catorze mesos a Betlem), Galilea (Natzaret), etc.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Curiositat de lector vs. voluntat d’autor

d-apres-une-histoire-vraie-de-delphine-de-viganS’acaba de publicar la traducció catalana de D’après une histoire vraie (2015) de Delphine de Vigan (Basat en una història real, n’és el títol en la nostra llengua), autora francesa que va obtenir un important èxit de lectors i crítica amb Res no s’oposa a la nit. Una novel·la excel·lent, des del meu punt de vista. Com que De Vigan parteix de materials autobiogràfics molt evidents per construir les seves ficcions, el públic lector i la crítica ‘necessiten’ saber què hi ha de veritat exactament en les seves obres, quina és la llinda precisa entre la història privada de l’autora i la ficció creativa. Com si això tingués cap interès literari. La darrera novel·la ha exacerbat més encara la polèmica.

Mutatis mutandis, un cas paral·lel ha estat, just fa pocs dies, el d’Elena [llegeixi’s Èlena] Ferrante, el pseudònim d’un/a autor/a italiana que ha publicat una tetralogia (L’amica geniale) que ha gaudit d’un immens èxit de vendes i lectors arreu: L’amica geniale, Storia del nuovo cognome, Storia di chi fugge e di chi resta i Storia della bambina perduta (2011-2014). Com que la voluntat d’anonimat es revela com a insuportable per a la condició humana, s’han fet cabòries de tota mena, contra el desig exprés de l’autor/a, per revelar-ne la identitat. Fins que la setmana passada el periodista Claudio Gatti, després de regirar durant mesos la comptabilitat de l’editorial italiana que en té els drets (Edizione E/O), ha publicat amb “Elena Ferrante: an answer?” la seva hipòtesi: l’autora és Anita Raja, coneguda fins aleshores com a traductora. I?

amica-geniale-ciclo-elena-ferranteAquests casos ens porten a exemples d’investigadors de la literatura universal que, contra la voluntat de l’autor, conculquen la intimitat d’aquest i dediquen temps i esforços a regirar arxius, analitzar els detalls més banals dels textos i perpetrar hipòtesis sovint extravagants per mirar d’escatir un misteri que no poden suportar. No em refereixo, esclar, al cas d’“Homer” perquè l’anonimat no és una condició decidida per l’autor sinó imposada pel sistema de composició oral dels textos èpics arcaics. Però tenim, per exemple, el cas de Lazarillo de Tormes. L’anònim autor ha patit atemptats contra la seva voluntat des del mateix segle XVI fins a la darrera proposta historiogràfica, que l’afilla a l’erasmista secretari de l’emperador Carles V, Alfonso de Valdés. Esclar que hi ha qui no perd l’oportunitat d’empescar-se una insostenible autoria catalana (Vives o Timoneda!). En fi.

Però qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra. Lluny de solidaritzar-me amb la voluntat explícita de l’autor, jo mateix he postulat una autoria per a una novel·la catalana editada al 1515 a Barcelona, la qual va obtenir una difusió impresa espectacular al llarg de l’edat moderna europea. Em refereixo, esclar, al Desitjós o Espill de la vida religiosa. L’autor del pròleg (que no hem de confondre amb l’autor de la narració) de la novel·leta de pelegrinatge espiritual diu ben clar que “per humilitat callà son nom”. És un anònim que dóna la justificació de l’anonimat. Ara: també s’hi diu que era “religiós observant”. Doncsdesitjós 1515 bé: els historiadors de la literatura catalana ens hem afanyat, des de Ramon Miquel i Planas i Martí de Riquer, a gratar indicis que ens permetin posar un nom allà on s’hi demanava silenci, i, sense respecte de cap mena, hem aventurat ara nom i cognom (un tal Miquel Comalada, amb arguments gens sòlids) o bé simplement un orde religiós al que devia pertànyer l’humil autor (que si jerònim, que si agustí, que si franciscà…). Em compto entre els darrers… però perquè no he pogut obtenir proves documentals que em permetin revelar-ne l’autor!

Que consti, però, que l’anonimat ha fet un mal considerable a l’obra, i de retruc a la historiografia literària catalana, perquè, considerada així sense nom com a patrimoni de la col·lectivitat, les pioneres edicions italianes (setze entre 1529 i 1622!), que són a la base de la difusió internacional de l’obra, en van poder obviar fins i tot l’origen català.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, literatura catalana moderna, Literatura universal, Reflexió | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari