La recuperació dels clàssics a l’època moderna

Fa ben poques setmanes que ha aparegut el volum d’estudis sobre Els clàssics i la llengua literària que ha publicat la Societat Catalana d’Estudis Literaris, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Es tracta d’un llibre de prop de dues-centes pàgines que ha coordinat la professora Montserrat Jufresa i que conté part dels treballs, ara ordenats cronològicament, que es van presentar en les jornades homònimes celebrades el 20 de novembre de 2013 i el 16 d’octubre del 2014 a Barcelona. Destacaré aquí només les contribucions relacionades amb la cultura i la literatura catalanes de l’edat moderna, en què podem observar alguns aspectes de la difusió, imitació, recuperació i traducció que es van fer aleshores dels autors grecs i llatins de l’Antiguitat.

classics llengua litJaume Almirall (UB), a “Les versions catalanes de la Vita Aesopi” analitza la procedència de la versió que va circular impresa des del 1550 fins a final del segle XIX i els canvis soferts al llarg de les reedicions. Alejandro Coroleu (ICREA–UAB), a “Notes sobre la difusió dels textos clàssics a la Catalunya del Sis-cents” reflexiona sobre la tipologia dels textos grecollatins impresos i manuscrits que circulen al Principat entre 1573 i 1699, alhora que analitza la tècnica de traducció que Francesc Fontanella fa d’uns versos d’Ovidi així com precisa alguns aspectes de la presència dels clàssics en la seva obra poètica. També Eulàlia Miralles (UV), repassa la presència dels clàssics en la poesia de Fontanella a “Una nota sobre Ausoni en el Barroc (amb una coda sobre gèneres poètics)”, concretament el rastre de la Mosella d’Ausoni en el poeta siscentista català, alhora que detalla l’ús que fa el poeta del termes idil·li, ègloga i elegia. Per la seva banda, Maria Paredes (Institut Pau Vila, Sabadell–Institut Menorquí d’Estudis), tracta de la influència dels temes i personatges historicollegendaris de l’antiga Roma en les “Tragèdies neoclàssiques de tema romà: una aproximació”. Finalment, Pep Valsalobre (UdG) a “Agustí Eura i les versions glossades de les Heroides ovidianes” revisa les característiques de les versions parafràstiques que fa poeta setcentista català a partir dels originals d’Ovidi.

Anuncis
Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Notícia | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Poesia civil de la baixa edat moderna

Un dels àmbits en els quals la literatura catalana d’època moderna va mantenir una vigor més notable i més continuada va ser, sens dubte, el de la producció poètica, que mostra una enorme vitalitat i una gran ductilitat que li permet tenir presència en àmbits, registres i contextos enormement diversos. A l’hora d’estudiar aquesta parcel·la de l’expressió literària, és habitual fer ús de determinades etiquetes, ja més o menys consolidades, que faciliten ordenar, aprehendre i gestionar millor tota aquesta diversitat. Hi ha casos, com en la poesia amorosa o la poesia religiosa, en els quals el sentit d’aquestes etiquetes resulta del tot transparent, perquè es defineixen en base a un únic criteri: la temàtica de les composicions que designen. Però el cas de la poesia civil, és diferent, ja que, per copsar els límits del gènere cal prendre en consideració altres criteris, a més del temàtic.

1200px-Sitio-barcelona-11-septiembre-1714Més concretament, cal atendre a quatre aspectes: 1) la funció del jo poètic, que té en aquest gènere poètica un paper mai central i habitualment marginal o secundari; 2) la intencionalitat dels textos, que solen ser escrits per incidir en la realitat del públic receptor, amb l’objectiu de modificar-la o transformar-la; 3) la vocació d’esdevenir sempre textos públics (i, eventualment, d’assolir una difusió massiva); i 4) la preferència per un cert ventall de temàtiques tals com la política, la religió (en les seves formes públiques, no pas en manifestacions més íntimes, com les d’algunes formes de poesia mística, ascètica o metafísica), els fets històrics, les festes i celebracions, les anècdotes de la vida quotidiana i, en fi, tota la miscel·lània –amplíssima– de temes que conformen allò que en ocasions ha estat anomenat poesia de circumstàncies.

El desè volum de la revista digital Scripta, publicat aquest tot just acabat mes de desembre de 2017, inclou un monogràfic dedicat precisament a la poesia civil produïda a les terres de parla catalana durant la baixa edat moderna, és a dir, entre la segona meitat del segle XVII i el primer terç del XIX. Hi podem llegir treballs sobre l’humor en la poesia de la Guerra dels Segadors (aquí), la poètica barroca de la mort (aquí), els epitalamis de Francesc Fontanella (aquí), un text sobre la participació de les dones en la defensa de Barcelona l’any 1706 (aquí), els poemes de Pau Puig dedicats a les fires i establiments comercials de Barcelona (aquí), la Comèdia de la general conquista de Mallorca (aquí) i els paratextos de les Alonsíades de Joan Ramis i Vicenç Albertí (aquí).

Proeses_2El monogràfic, que ha estat coordinat pel doctorand de la UdG i membre de Nise Marc Sogues, vol contribuir a la millor comprensió d’un gènere de vegades menystingut, de vegades poc o mal entès però que, a fi de comptes, resulta del mateix interès que qualsevol altra faceta de l’expressió poètica. L’estudi i reivindicació de la poesia civil resulta il·luminador, tant per la vàlua literària de molts dels textos que s’hi adscriuen com perquè posa de manifest que durant la baixa edat moderna la llengua catalana va continuar produint obres d’un innegable valor literari i va continuar essent, a desgrat de les dificultats creixents, una llengua de prestigi i de cultura, també en determinades parcel·les de la vida pública.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Notícia, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Catalunya i Europa a l’edat moderna (II)

(continuació)

Merle: Cette communication portera sur les principales caractéristiques prêtées à la Catalogne dans le genre cosmographique, qui se développe dans toute l’Europe à partir du XVIe siècle. Les nombreux ouvrages qui appartiennent à ce genre prétendent offrir une synthèse des connaissances sur les empires, royaumes et provinces du monde, leur histoire, leurs richesses et particularités, le naturel de leurs peuples et leur mode de gouvernement. On s’intéressera en particulier à des ouvrages français tels que le Nouveau théâtre du monde de Pierre d’Avity qui connut de multiples rééditions au cours du XVIIe siècle. Il s’agira d’analyser la façon dont ces écrits élaborés en dehors de la péninsule ibérique évaluent la place de la Catalogne au sein de la monarchie hispanique, avant et après la révolte de 1640.

Barclay ed llatina frankfurt 1626Valsalobre : La llegenda de les amazones i especialment de la seva relació amb l’expedició asiàtica d’Alexandre de Macedònia va ser recurrent en la cultura moderna europea. La trobem entre altres, en la literatura barroca castellana i en la francesa, d’on viatjarà cap a la italiana, especialment en el vessant literariomusical. El tractament del tema pel poeta barroc català Francesc Fontanella és deutor, sens dubte, de la proliferació de textos francesos d’aquesta temàtica als primers decennis del Siscents, i més concretament de la Cassandre de La Calprenède, un roman héroïque (un gènere que neix aleshores) que va tenir una fecunda descendència arreu de l’Europa de l’època, mentre que els textos castellans sobre el mateix tema en són completament aliens. Paral·lelament sabem que va utilitzar l’obra Argenis de John Barclay, autor d’ascendència escocesa però de naixença i cultura franceses, l’obra del qual, publicada en llatí, va gaudir una gran influència a principi del XVII.

Va ser un plaer poder compartir les sessions amb intervencions com les esmentades i particularment amb la presentació de l’obra de propaganda adversa a les propostes dels revolucionaris catalans contraris a la monarquia hispànica (entre els quals es trobava Francesc Fontanella) en el context de la guerra dels Segadors de Luca Assarino, així com amb Alexandra Testino-Zafiropoulos, autora d’un il·luminador article sobre Hipòlita d’Aragó (“La conspiration d’Hyppolite d’Aragon en Catalogne. Une courtisane et ses complices dans la tourmente franco-catalane”, 2010, publicat aquí), una conspiradora contrària als interessos del partit francès, l’activitat de la qual que va comportar seriosos problemes als Fontanella, especialment a Josep Fontanella, regent l’Audiència, per tal com eren familiarment propers, per sospites de col·laboració amb la coalició pro-castellana organitzada per Hipòlita, baronessa d’Albi.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna, Notícia, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Catalunya i Europa a l’edat moderna (I)

Dijous 23 i divendres 24 de novembre es va celebrar a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona la I Jornada d’estudi internacional / Journée d’étude internationale:Catalunya mira Europa / Europa mira Catalunya. La Catalogne regarde l’Europe / l’Europe regarde la Catalogne, fruit de la col·laboració de l’àrea de llengua i literatura franceses del Departament de Filologia i Comunicació, és a dir la Dra. Anna Maria Corredor i l’équipe de recherche ERLIS de la Université de Caen-Basse Normandie, és a dir la Dra. Alexandra Testino-Zafiropoulos. No detallaré els títols i convidats de totes les ponències que s’hi van expressar i debatre, sinó que em cenyiré només a les quatre que van tenir com a marc l’època moderna. Es tracta de Juan Carlos D’Amico (“Luca Assarino ou la révolte catalane du XVIIe siècle vue de l’Italie”), Alexandra Testino-Zafiropoulos (“Cataluña y la ambición francesa: Marca hispánica e intereses creados”), Alexandra Merle (“La Catalogne et son histoire dans le genre cosmographique en Europe à l’époque moderne”), tots tres professors investigadors a la Université de Caen, i un servidor, Pep Valsalobre (“The French connection. La recepció del barroc francès a Catalunya”).

Sin título

Vet aquí els resums de les quatre intervencions:

Amico : En 1644 sont publiées à Gênes les deux premières parties de l’histoire Delle Rivoluzioni di Catalogna. D’origine génoise, l’auteur Luca Assarino est un aventurier de la plume qui avant ses activités littéraire, politique, historique et journalistique eut un passé turbulent et séjourna en prison à plusieurs reprises. L’ouvrage sur la révolution catalane, publié peu après les événements, connut un certain succès auprès de lecteurs italiens. Une nouvelle édition parut à Bologne en 1645 et une autre à Gênes en 1647 augmentée de deux nouvelles parties. En partant de l’étude de cet ouvrage, la communication de Juan Carlos D’Amico sera centrée sur l’analyse de la position politique de l’auteur par rapport au conflit en Catalogne et sur l’image des révoltes catalanes que l’ouvrage véhicula dans la péninsule italienne à la veille des révoltes de 1647 à Naples et à Palerme contre la couronne d’Espagne

Testino: Pierre Marca, gobernador y visitador francés en Cataluña, escribe en el siglo XVII un texto que dejará huella en la historiografia catalana. Entre justificación política y resguardo histórico, la obra Marca Hispánica hará resaltar las ambiciones francesas sobre Cataluña, ambición que perdurará más allá de la época clásica y la monarquía de los Habsburgo. A través de varios testimonios se intentarán analizar los diversos aspectos de una estrategia borbónica para dominar «la llave de España».

(continuarà)

Publicat dins de Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna, Notícia | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Imatges? Paraules?

«Una imatge val més que mil paraules». Però, ¿quantes vegades s’ha descrit amb paraules amb una grandesa extraordinària una imatge visual que no té cap interès especial, que tots hem percebut mecànicament? Entre milers i milers d’exemples literaris que contradiuen aquesta expressió estúpida, em vénen ara al cap dos. Un que vaig llegir fa molts anys i que estranyament m’ha quedat enregistrat en algun sector neuronal remot que l’oblit encara no m’ha desballestat. Són uns pocs versos del poema «El año lírico» del llibre Azul (1888) de Rubén Darío:

 

Oye: canta la cigarra

porque ama al sol, que en la selva

su polvo de oro tamiza

entre las hojas espesas.

 

a-la-recerca-del-temps_9788499305264

Em refereixo, esclar, a la imatge verbal d’aquells raigs de sol com empolsinats que travessen el bosc espès. Prodigiosa manera de plasmar-ho amb mots que supera en una magnitud d’anys-llum la imatge visual mateixa.

La segona és ben recent: l’he llegida aquest matí, i m’ha fet recordar la del poeta modernista nicaragüenc que m’havia romàs encallada a la memòria. I parlant de memòria, esclar, no podia ser altre cas que el de Marcel Proust. A la segona part del primer volum (Pel cantó de Swann) de À la recherche du temps perdu, al colossal “Un amor de Swann”, quan Charles Swann persisteix a autoenganyar-se sobre Odette de Crécy i en recorda fugaces espurnes de bons sentiments, com de criatura, en un moment de repòs, llegim (en la traducció de Valèria Gaillard):

 

I a l’instant la seva cara s’il·luminava com un camp gris cobert de núvols que de sobte es dispersen transfigurant-lo, quan el sol es pon.

 

És sobrer afegir cap comentari.

 

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (XI)

(continuació)

I és hora ara de tractar d’unes epístoles poètiques de l’escriptor barroc Francesc Fontanella, pretesament redactades mentre feia camí de Barcelona a Münster. A l’agost de 1643, Josep Fontanella, el germà gran de Francesc, havia estat designat assessor català de l’ambaixada de França –diguem-ho clar, comparsa dels plenipotenciaris representants de la corona francesa– a la conferència de pau de Münster, prolegomen de la pau de Westfàlia (1648), on s’acordarà el final de la guerra dels Trenta Anys. Josep va marxar de Barcelona, amb Francesc i d’altres, el 20 d’agost i el 28 de setembre eren a la cort parisenca on Josep s’havia entrevistat amb el cardenal Mazzarino. Després van continuar viatge cap a Holanda, principalment navegant pel riu Mosa de costat amb ambaixadors francesos i portuguesos: Charleville, Dordrecht, l’Haia i, finalment, al març de 1644, Münster. Els catalans havien de captenir-se com a figures decoratives, però Josep va voler prendre un paper massa actiu, a parer d’espanyols i francesos. A París es van treure aquesta pedra de la sabata acusant-lo de negociar d’amagat amb els espanyols, és a dir de traïdor. Van facturar Josep de nou cap a Barcelona amb l’excusa de ser necessari a la capital catalana al costat del nou virrei Harcourt. Francesc va romandre a Münster, probablement poc temps, fins que va retornar també a Barcelona després de retrobar per ventura el seu germà a París, ja al 1645.

Al llarg del seu recorregut cap a Münster, Francesc ‘va enviar’, va enviar fins a tres poemes en forma de missives als seus col·legues barcelonins. Són poemes ‘fluvials’, en el sentit que figuren ser escrits des de rius, i de caràcter humorístic. Un diu que l’envia des del Loira, camí de París: «En lo bullici inquiet». Els altres dos, ja des del Mosa; un a Charleville, a punt d’embarcar per anar riu avall: «Ja m’aguarda altra ribera»; el darrer, el més famós, diu ser escrit navegant pel riu, en què aquest resulta personificat: «Coronats de llarga boga». En els textos, Fontanella evoca amb nostàlgia la ciutat de Barcelona i els amics lletraferits i políticament afins, ofereix dades del viatge diplomàtic i hi manifesta l’orgull patriòtic quan veu Catalunya al costat de les grans potències europees.

I encara hi ha un altre llarg i ambiciós poema, de format diferent dels anteriors, que va ser escrit, sens dubte, en aquest periple ‘diplomàtic’. Porta per títol Retrato impossible. Ègloga, i comença: «Ínclita, excelsa Lise generosa». És un poema amorós dedicat a una dama encoberta pel pseudònim bucòlic d’Elisa. La veu poètica es lamenta per l’absència dolorosa de l’amada, però la gran protagonista és, de fet, la ciutat de París. És una originalíssima ègloga urbana –si tal oxímoron m’és permès– com no en coneixíem d’altra, si més no en la literatura barroca peninsular. Tot apunta que va ser escrita, o pensada, a París estant, probablement al 1645. El rerefons psicològic, sentimental, del poema és el d’un home decebut amb la capital de França, o, més exactament, amb la cort reial borbònica perquè ha menyspreat la delegació catalana a Münster. És una ègloga molt diferent d’aquella altra anterior. Aquesta d’ara reflecteix un pessimisme molt patent, sens dubte vinculat al present personal i col·lectiu. La reconversió barroca del gènere renaixentista és aquí completa. Formalment i espiritualment.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (X)

(continuació)

Repassant notes meves de l’any de la picor, em trobo amb aquesta notícia d’un viatger català a Itàlia que ja no recordava. Es tracta d’un text manuscrit que reposa, de moment, a l’Arxiu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: és el quart text (folis 310-401) del manuscrit miscel·lani de la segona meitat del XVII que duu la signatura 3-I-16. Reporto aquí les notes que apareixen a la Base de dades de Manuscrits de l’Edat Moderna (MCEM), redactades per Maria Toldrà:

«[Diari d’un viatge a Itàlia (30 d’octubre de 1675-29 de juny de 1676)]. Inc.: “Partí de Barcelona dimecras als 30 de [octubre?] de l’añ 1675 y me anbarchí ab las galeras del papa que éran vingudas”. Expl.: “al pasar per la seu davant del portal de [la] Pietat me arodilí y diguéram una Salva; y aní a casa, aont ja totom era al lit”. […] És un diari anònim en català, en primera persona, sobre el viatge a Itàlia d’un clergue barceloní. Identifiquem l’autor amb Ramon Sans i de Puig […] Ramon Sans i de Puig és documentat com a canonge i ardiaca del Penedès a la seu de Barcelona, administrador de l’Hospital de la Santa Creu, vicari de la diòcesi i rector de la Universitat; exerceix diversos oficis a la Diputació. Cap al 1689 es postulava com a canceller de Catalunya, càrrec lligat a la dignitat de bisbe, però per intervenció de Lluís XIV l’elegit va ser Miquel Joan de Taverner i Rubí. […]

»Sans i de Puig va publicar diverses obres. La més antiga que coneixem és una Lectio sacra de incarnatione Domini in illud Luc. I Ecce concipies in utero, etc., exercici escolar presentat al Col·legi de Betlem el 13 de maig de 1657. Entre les inèdites, recordem un cop més els Discursos del principado de Cataluna según el estado en que se hallan sus cosas hasta fines de agosto de 1689.

»Del diari que descrivim, destaquem les referències a algun encàrrec diplomàtic que Sans va dur a terme davant de cardenals i altres autoritats, per ex. sobre la causa de la mare Serafina, en nom de les caputxines. […] L’autor descriu breument esglésies, palaus i altres edificis de Florència, Roma i Venècia. Per ex., visita la Biblioteca Vaticana, on contempla llibres escrits “en scorsas de abres assí en la forma scrivían los egípcios, so és ab gerolífichs, assí altros de scrits ab un paper fet de erbas”, i encarrega un quadre dels Dolors a “Francisco Rosa […] pintor dels millors de Roma”.

»També són interessants les al·lusions del diari a qüestions lingüístiques (“lo poch italià que parlo y la lengua latina de què em valch” per la dificultat de trobar algú que sàpiga espanyol; en un moment li sembla “que entania català del Rosalló”). La major part del diari, però, se centra en les incidències de l’itinerari i els seus acompanyants.»

Esperem que aviat algun estudiós en faci l’edició i anàlisi que es mereix. O algun estudiant hi dediqui el seu Treball de Final de Grau.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari