La literatura catalana moderna ara a Bucarest

WhatsApp Image 2018-07-01 at 22.48.01En aquella ciutat escrostonada en què es veu caure literalment l’esplendor de final del XIX i principi del XX mentre roman erecta la megalomania obscena del ‘conducator’ de la dictadura romanesa, Nicolae Ceaucescu i de la seva esposa Helena, en la capital, doncs, d’aquell país encara empobrit, es va celebrar el XVIII Col·loqui Internacional
de Llengua i Literatura Catalanes
, del 2 al 6 de juliol.

El programa va girar al voltant de quatre línies temàtiques: 1. El català entre les llengües romàniques. 2. Clàssics de la literatura universal a la literatura catalana. 3. Els traductors del català i al català com a prescriptors. 4. Didàctica del català com a llengua estrangera i noves tecnologies. Aquí podeu llegir els resums de les intervencions realitzades.

L’equip de recerca de literatura moderna NISE va participar-hi amb una representació nodrida, que va tractar principalment –però no exclusiva– de l’obra del poeta barroc català Francesc Fontanella.

universitatea bucarestiAnna Garcia Busquets, amb «El genethliacon a la Catalunya moderna. Dos poemes de Francesc Fontanella» va exposar com Francesc Fontanella va escriure dos poemes de circumstàncies dedicats a un bateig que segueixen la tradició del genethliacon, gènere clàssic encomiàstic cultivat per Virgili, Estaci o Ausoni. Aquest tipus de composicions escrites amb motiu d’un naixement o aniversari van ser força comunes entre els autors neollatins, però en llengües romanç són rares. «L’Aurora del cel saluda» i «Quanta alegria» són mostres úniques en català. Destinades a ser cantades, inclouen molts dels trets i imatges pròpies del gènere i insereixen el seu discurs en la filosofia neoplatònica de la llum i la influència dels autors místics. Les investigacions de l’Anna Garcia mostren un cop més, com Fontanella estava al cas dels gèneres literaris des dels seus models clàssics i les actualitzacions coetànies, com havia fet amb l’ègloga, o com la mateixa Garcia ens ha mostrat amb la poesia epitalàmica, entre molts altres exemples, que en gran part dels casos són gèneres que ell incorpora a la tradició catalana. Una mostra més d’un Fontanella amb voluntat de poeta total

Eulàlia Miralles hi va intervenir amb «Aproximació a les fonts del Panegíric de Francesc Fontanella» en què va analitzar les fonts bíbliques i emblemàtiques, que són aquelles que l’autor esmenta explícitament, però també va fer veure que el text és curull de fonts d’altra mena, especialment escolàstiques i astrològiques. Més enllà de les fonts, la seva intervenció va remarcar la vinculació de l’estructura del text amb el títol complex de l’obra. Vet aquí una aportació en la línia de desbrossar la complexitat i models d’aquest text tan mal conegut encara.

Sara Mortreux va presentar la comunicació «Personatges i escenaris de la tradició 20180702_181725veterotestamentària en la poesia de Francesc Fontanella», un estudi que explora la presència de l’Antic Testament en les composicions líriques religioses de Francesc Fontanella, analitza comparatísticament les convergències i allunyaments dels seus poemes respecte dels passatges bíblics i n’analitza la funció i el to personal de l’autor, que sintonitza amb la cosmovisió barroca de l’època. És la primera aproximació substancial a aquest sector de la poesia religiosa de l’autor barroc català, tan destacat quantitativament com desatès.

Marc Sogues per la seva banda, amb la comunicació titulada «Francesc Fontanella en el marc de les poètiques postgongorines: el tòpic de la sagnia femenina», partia del poema de Fontanella “Indivisible de perla” per explicar els elements que concorren en la formació del tòpic poètic de la sagnia femenina –d’origen gongorí, i molt productiu en la poesia amorosa i burlesca del barroc hispànic. Va analitzar seguidament els elements de continuació i d’innovació que el poeta barceloní aporta a la tradició d’aquest tòpic. L’exposició va començar amb un interessant repàs de la pràctica de la sagnia (i d’altres de paral·leles) i els paràmetres estètics i cosmètics de l’època i la seva plasmació literària, tan àmplia i intensa. I tot i així, com Vicent Garcia amb el tema de la dama que es pentina, Fontanella aconsegueix ser original i aportar noves formulacions al motiu.

Encara amb l’obra fontanellana com a horitzó, Pep Valsalobre, amb «L’estètica emocional de la transformació: revisitació barroca de la faula d’Apol·lo i Dafne», mostrava com amb una elemental comparació de dos sonets elegíacs basats en la metamorfosi de Dafne, un de renaixentista i un de barroc, assistim a la congelació de la figura mutacional: no interessen els orígens o els resultats del procés tant com la mutació en ella mateixa, opció que s’avé amb la consideració del barroc com l’estètica de la transformació. S’hi establia com el text elegíac de Fontanella trenca amb les seculars expectatives canòniques del motiu de la pèrdua de Dafne per Apol·lo com a emblema del desconsol amorós per superar-les des de la literaturització de l’experiència biogràfica.

Verònica Zaragoza, amb «Sor María Jesús de Ágreda i la cultura literària catalana de la segona meitat del segle xvii» exposava com, malgrat l’ambient de polèmica que va comportar la publicació del volum Mística Ciudad de Dios de la monja concepcionista sor María de Jesús de Àgreda (1602-1665), l’obra va gaudir d’un extraordinari èxit editorial a mitjan segle xvii en tota la península. Però li interessa remarcar la promoció i difusió que va tenir a la Catalunya del Nord, on va gaudir d’una àmplia acollida. Va ser aquest territori, significativament de frontera (el qual havia estat annexionat a França el 1659), la porta d’entrada a la cultura literària catalana d’un dels tractats místics més importants del període.

20180704_150515.jpgAmb «El català entre les altres llengües romàniques segons François Raynouard», finalment, Albert Rossich tractava de la consideració de la llengua catalana dins el panorama de les diverses llengües romàniques, que té, en l’obra de François Raynouard, l’iniciador de la filologia romànica, un protagonisme destacat. Som a l’any 1821, quan el català, segons la tòpica visió de la decadència de la llengua i la literatura catalanes, es trobava en una situació desesperada. La comunicació explica d’on neix aquesta valoració tan positiva i com va anar progressant en els treballs posteriors de Raynouard.

Més enllà d’aquestes intervencions nostres i del diàleg intel·lectual i acadèmic amb els companys que hi eren, aquelles jornades van constituir un espai per a la coneixença de tantes experiències docents, investigadores i personals diverses, i per a l’establiment de relacions acadèmiques i d’amistat de gran interès, com poques vegades hem experimentat en avinenteses similars.

Anuncis
Publicat dins de Català, literatura catalana moderna, Notícia | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

La literatura catalana siscentista a Oxford

El XVIII Forum for Iberian Studies que es va celebrar el 20 i el 21 de juny passats a la Universitat d’Oxford tractava de “Fictitious Realities, Real Fictions”. La varietat d’enunciats sota aquest paraigua va ser espectacular: des de la iconografia musical en la pintura gòtica espanyola a l’imaginari en el cinema portuguès, passant pel joc de ficcions en el cinema d’Amenábar, la representació de Déu en el teatre medieval castellà o la crítica contra certs models territorials a través del còmic a Mallorca. Les aportacions tractaven de diferents aspectes de la història de la cultura i dels productes culturals ibèrics, des del punt de vista de les realitats fictícies o les ficcions reals, a Castella, Galícia, Euskadi, Portugal, Catalunya, País Valencià, Mallorca… Hi van intervenir gent, majoritàriament molt jove, de diferents universitat de tot el món: Oxford mateix, les espanyoles, les catalanes, valencianes i mallorquines, Salem, Princeton, Melbourne, Nacional de la Plata, Coimbra, Rio de Janeiro, Nova York, Califòrnia, Angers, Götingen, Leeds, San Diego, Porto, Auckland, Copenhagen, Aveiro, Évora, etc.

Membres del nostre equip de literatura moderna de la Universitat de Girona hi vam presentar dues intervencions. Marc Sogues va presentar una comunicació sobre «L’autofiguració en la poesia de Francesc Fontanella», en la qual va exposar les diferents estratègies del nostre poeta barroc per situar-se a ell mateix dins la pròpia ficció poètica. La comunicació va servir per mostrar com els diferents pseudònims que Fontanella adopta li serveixen per establir diferents tipus de relació amb el seu jo poètic, unes relacions que van des de la més pura i simple autorepresentació sota la imatge estereotipada d’un pastor enamorat i desdenyat, fins al desdoblament que permet al jo poètic disposar d’una veu pròpia, diferenciada de la del poeta, i amb la qual el poeta fingeix poder dialogar, en un desdoblament que respon a un dels tòpics habituals de la mentalitat barroca: el de la visió d’un mateix com un altre.

Pep Valsalobre, en una intervenció intitulada «Un infern real en el segle XVII: una realitat més una ficció», va parlar de com un relat siscentista com el Viatge de Pere Porter a l’Infern, que havia circulat anònimament i de manera clandestina amb gran profusió en el territori del vescomtat de Cabrera –principalment–, prenia una consideració historiogràfica radicalment diferent de la tradicional fins al moment quan es va saber amb total seguretat al 1990 que els personatges d’aquella pretesa ficció eren persones històriques reals del segle XVII català. I, doncs, que una narració que circulava encara a principis del XX com un conte devot era, de fet, una crítica demolidora contra l’administració de justícia i el poder en general a la Catalunya en el pas del XVI al XVII. En definitiva: venia a explicar com el descobriment de la realitat històrica en l’obra de ficció va modificar-ne tots els paràmetres d’anàlisi.

Publicat dins de literatura catalana moderna, Notícia | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

La recuperació dels clàssics a l’època moderna

Fa ben poques setmanes que ha aparegut el volum d’estudis sobre Els clàssics i la llengua literària que ha publicat la Societat Catalana d’Estudis Literaris, societat filial de l’Institut d’Estudis Catalans. Es tracta d’un llibre de prop de dues-centes pàgines que ha coordinat la professora Montserrat Jufresa i que conté part dels treballs, ara ordenats cronològicament, que es van presentar en les jornades homònimes celebrades el 20 de novembre de 2013 i el 16 d’octubre del 2014 a Barcelona. Destacaré aquí només les contribucions relacionades amb la cultura i la literatura catalanes de l’edat moderna, en què podem observar alguns aspectes de la difusió, imitació, recuperació i traducció que es van fer aleshores dels autors grecs i llatins de l’Antiguitat.

classics llengua litJaume Almirall (UB), a “Les versions catalanes de la Vita Aesopi” analitza la procedència de la versió que va circular impresa des del 1550 fins a final del segle XIX i els canvis soferts al llarg de les reedicions. Alejandro Coroleu (ICREA–UAB), a “Notes sobre la difusió dels textos clàssics a la Catalunya del Sis-cents” reflexiona sobre la tipologia dels textos grecollatins impresos i manuscrits que circulen al Principat entre 1573 i 1699, alhora que analitza la tècnica de traducció que Francesc Fontanella fa d’uns versos d’Ovidi així com precisa alguns aspectes de la presència dels clàssics en la seva obra poètica. També Eulàlia Miralles (UV), repassa la presència dels clàssics en la poesia de Fontanella a “Una nota sobre Ausoni en el Barroc (amb una coda sobre gèneres poètics)”, concretament el rastre de la Mosella d’Ausoni en el poeta siscentista català, alhora que detalla l’ús que fa el poeta del termes idil·li, ègloga i elegia. Per la seva banda, Maria Paredes (Institut Pau Vila, Sabadell–Institut Menorquí d’Estudis), tracta de la influència dels temes i personatges historicollegendaris de l’antiga Roma en les “Tragèdies neoclàssiques de tema romà: una aproximació”. Finalment, Pep Valsalobre (UdG) a “Agustí Eura i les versions glossades de les Heroides ovidianes” revisa les característiques de les versions parafràstiques que fa poeta setcentista català a partir dels originals d’Ovidi.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Notícia | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Poesia civil de la baixa edat moderna

Un dels àmbits en els quals la literatura catalana d’època moderna va mantenir una vigor més notable i més continuada va ser, sens dubte, el de la producció poètica, que mostra una enorme vitalitat i una gran ductilitat que li permet tenir presència en àmbits, registres i contextos enormement diversos. A l’hora d’estudiar aquesta parcel·la de l’expressió literària, és habitual fer ús de determinades etiquetes, ja més o menys consolidades, que faciliten ordenar, aprehendre i gestionar millor tota aquesta diversitat. Hi ha casos, com en la poesia amorosa o la poesia religiosa, en els quals el sentit d’aquestes etiquetes resulta del tot transparent, perquè es defineixen en base a un únic criteri: la temàtica de les composicions que designen. Però el cas de la poesia civil, és diferent, ja que, per copsar els límits del gènere cal prendre en consideració altres criteris, a més del temàtic.

1200px-Sitio-barcelona-11-septiembre-1714Més concretament, cal atendre a quatre aspectes: 1) la funció del jo poètic, que té en aquest gènere poètica un paper mai central i habitualment marginal o secundari; 2) la intencionalitat dels textos, que solen ser escrits per incidir en la realitat del públic receptor, amb l’objectiu de modificar-la o transformar-la; 3) la vocació d’esdevenir sempre textos públics (i, eventualment, d’assolir una difusió massiva); i 4) la preferència per un cert ventall de temàtiques tals com la política, la religió (en les seves formes públiques, no pas en manifestacions més íntimes, com les d’algunes formes de poesia mística, ascètica o metafísica), els fets històrics, les festes i celebracions, les anècdotes de la vida quotidiana i, en fi, tota la miscel·lània –amplíssima– de temes que conformen allò que en ocasions ha estat anomenat poesia de circumstàncies.

El desè volum de la revista digital Scripta, publicat aquest tot just acabat mes de desembre de 2017, inclou un monogràfic dedicat precisament a la poesia civil produïda a les terres de parla catalana durant la baixa edat moderna, és a dir, entre la segona meitat del segle XVII i el primer terç del XIX. Hi podem llegir treballs sobre l’humor en la poesia de la Guerra dels Segadors (aquí), la poètica barroca de la mort (aquí), els epitalamis de Francesc Fontanella (aquí), un text sobre la participació de les dones en la defensa de Barcelona l’any 1706 (aquí), els poemes de Pau Puig dedicats a les fires i establiments comercials de Barcelona (aquí), la Comèdia de la general conquista de Mallorca (aquí) i els paratextos de les Alonsíades de Joan Ramis i Vicenç Albertí (aquí).

Proeses_2El monogràfic, que ha estat coordinat pel doctorand de la UdG i membre de Nise Marc Sogues, vol contribuir a la millor comprensió d’un gènere de vegades menystingut, de vegades poc o mal entès però que, a fi de comptes, resulta del mateix interès que qualsevol altra faceta de l’expressió poètica. L’estudi i reivindicació de la poesia civil resulta il·luminador, tant per la vàlua literària de molts dels textos que s’hi adscriuen com perquè posa de manifest que durant la baixa edat moderna la llengua catalana va continuar produint obres d’un innegable valor literari i va continuar essent, a desgrat de les dificultats creixents, una llengua de prestigi i de cultura, també en determinades parcel·les de la vida pública.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Notícia, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Catalunya i Europa a l’edat moderna (II)

(continuació)

Merle: Cette communication portera sur les principales caractéristiques prêtées à la Catalogne dans le genre cosmographique, qui se développe dans toute l’Europe à partir du XVIe siècle. Les nombreux ouvrages qui appartiennent à ce genre prétendent offrir une synthèse des connaissances sur les empires, royaumes et provinces du monde, leur histoire, leurs richesses et particularités, le naturel de leurs peuples et leur mode de gouvernement. On s’intéressera en particulier à des ouvrages français tels que le Nouveau théâtre du monde de Pierre d’Avity qui connut de multiples rééditions au cours du XVIIe siècle. Il s’agira d’analyser la façon dont ces écrits élaborés en dehors de la péninsule ibérique évaluent la place de la Catalogne au sein de la monarchie hispanique, avant et après la révolte de 1640.

Barclay ed llatina frankfurt 1626Valsalobre : La llegenda de les amazones i especialment de la seva relació amb l’expedició asiàtica d’Alexandre de Macedònia va ser recurrent en la cultura moderna europea. La trobem entre altres, en la literatura barroca castellana i en la francesa, d’on viatjarà cap a la italiana, especialment en el vessant literariomusical. El tractament del tema pel poeta barroc català Francesc Fontanella és deutor, sens dubte, de la proliferació de textos francesos d’aquesta temàtica als primers decennis del Siscents, i més concretament de la Cassandre de La Calprenède, un roman héroïque (un gènere que neix aleshores) que va tenir una fecunda descendència arreu de l’Europa de l’època, mentre que els textos castellans sobre el mateix tema en són completament aliens. Paral·lelament sabem que va utilitzar l’obra Argenis de John Barclay, autor d’ascendència escocesa però de naixença i cultura franceses, l’obra del qual, publicada en llatí, va gaudir una gran influència a principi del XVII.

Va ser un plaer poder compartir les sessions amb intervencions com les esmentades i particularment amb la presentació de l’obra de propaganda adversa a les propostes dels revolucionaris catalans contraris a la monarquia hispànica (entre els quals es trobava Francesc Fontanella) en el context de la guerra dels Segadors de Luca Assarino, així com amb Alexandra Testino-Zafiropoulos, autora d’un il·luminador article sobre Hipòlita d’Aragó (“La conspiration d’Hyppolite d’Aragon en Catalogne. Une courtisane et ses complices dans la tourmente franco-catalane”, 2010, publicat aquí), una conspiradora contrària als interessos del partit francès, l’activitat de la qual que va comportar seriosos problemes als Fontanella, especialment a Josep Fontanella, regent l’Audiència, per tal com eren familiarment propers, per sospites de col·laboració amb la coalició pro-castellana organitzada per Hipòlita, baronessa d’Albi.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna, Notícia, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Catalunya i Europa a l’edat moderna (I)

Dijous 23 i divendres 24 de novembre es va celebrar a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona la I Jornada d’estudi internacional / Journée d’étude internationale:Catalunya mira Europa / Europa mira Catalunya. La Catalogne regarde l’Europe / l’Europe regarde la Catalogne, fruit de la col·laboració de l’àrea de llengua i literatura franceses del Departament de Filologia i Comunicació, és a dir la Dra. Anna Maria Corredor i l’équipe de recherche ERLIS de la Université de Caen-Basse Normandie, és a dir la Dra. Alexandra Testino-Zafiropoulos. No detallaré els títols i convidats de totes les ponències que s’hi van expressar i debatre, sinó que em cenyiré només a les quatre que van tenir com a marc l’època moderna. Es tracta de Juan Carlos D’Amico (“Luca Assarino ou la révolte catalane du XVIIe siècle vue de l’Italie”), Alexandra Testino-Zafiropoulos (“Cataluña y la ambición francesa: Marca hispánica e intereses creados”), Alexandra Merle (“La Catalogne et son histoire dans le genre cosmographique en Europe à l’époque moderne”), tots tres professors investigadors a la Université de Caen, i un servidor, Pep Valsalobre (“The French connection. La recepció del barroc francès a Catalunya”).

Sin título

Vet aquí els resums de les quatre intervencions:

Amico : En 1644 sont publiées à Gênes les deux premières parties de l’histoire Delle Rivoluzioni di Catalogna. D’origine génoise, l’auteur Luca Assarino est un aventurier de la plume qui avant ses activités littéraire, politique, historique et journalistique eut un passé turbulent et séjourna en prison à plusieurs reprises. L’ouvrage sur la révolution catalane, publié peu après les événements, connut un certain succès auprès de lecteurs italiens. Une nouvelle édition parut à Bologne en 1645 et une autre à Gênes en 1647 augmentée de deux nouvelles parties. En partant de l’étude de cet ouvrage, la communication de Juan Carlos D’Amico sera centrée sur l’analyse de la position politique de l’auteur par rapport au conflit en Catalogne et sur l’image des révoltes catalanes que l’ouvrage véhicula dans la péninsule italienne à la veille des révoltes de 1647 à Naples et à Palerme contre la couronne d’Espagne

Testino: Pierre Marca, gobernador y visitador francés en Cataluña, escribe en el siglo XVII un texto que dejará huella en la historiografia catalana. Entre justificación política y resguardo histórico, la obra Marca Hispánica hará resaltar las ambiciones francesas sobre Cataluña, ambición que perdurará más allá de la época clásica y la monarquía de los Habsburgo. A través de varios testimonios se intentarán analizar los diversos aspectos de una estrategia borbónica para dominar «la llave de España».

(continuarà)

Publicat dins de Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna, Notícia | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Imatges? Paraules?

«Una imatge val més que mil paraules». Però, ¿quantes vegades s’ha descrit amb paraules amb una grandesa extraordinària una imatge visual que no té cap interès especial, que tots hem percebut mecànicament? Entre milers i milers d’exemples literaris que contradiuen aquesta expressió estúpida, em vénen ara al cap dos. Un que vaig llegir fa molts anys i que estranyament m’ha quedat enregistrat en algun sector neuronal remot que l’oblit encara no m’ha desballestat. Són uns pocs versos del poema «El año lírico» del llibre Azul (1888) de Rubén Darío:

 

Oye: canta la cigarra

porque ama al sol, que en la selva

su polvo de oro tamiza

entre las hojas espesas.

 

a-la-recerca-del-temps_9788499305264

Em refereixo, esclar, a la imatge verbal d’aquells raigs de sol com empolsinats que travessen el bosc espès. Prodigiosa manera de plasmar-ho amb mots que supera en una magnitud d’anys-llum la imatge visual mateixa.

La segona és ben recent: l’he llegida aquest matí, i m’ha fet recordar la del poeta modernista nicaragüenc que m’havia romàs encallada a la memòria. I parlant de memòria, esclar, no podia ser altre cas que el de Marcel Proust. A la segona part del primer volum (Pel cantó de Swann) de À la recherche du temps perdu, al colossal “Un amor de Swann”, quan Charles Swann persisteix a autoenganyar-se sobre Odette de Crécy i en recorda fugaces espurnes de bons sentiments, com de criatura, en un moment de repòs, llegim (en la traducció de Valèria Gaillard):

 

I a l’instant la seva cara s’il·luminava com un camp gris cobert de núvols que de sobte es dispersen transfigurant-lo, quan el sol es pon.

 

És sobrer afegir cap comentari.

 

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari