Literatura catalana de viatges a l’època moderna (VII)

(continuació)

En els textos del gènere memorialístic (memòries, dietaris, autobiografies…) del període modern en ocasions podem trobar també relats de viatges. Són viatges menors, dins Catalunya o no gaire més enllà. És el cas del conegut Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (Barcelona 1746-1819), el qual va redactar el seu immens Calaix de sastre per ser amatquadrefamiliallegit en cercles reduïts. Es tracta d’unes memòries que abracen cinquanta anys (1769-1819) i que ens el presenten explicant als seus contertulians les anècdotes de la seva vida ociosa i els esdeveniments quotidians del seu entorn, mentre plegats prenen xocolata desfeta. El Calaix de sastre engloba, de fet, tres sèries diverses. La més coneguda és el Dietari, amb més de trenta volums. Sota el mateix nom de Calaix de sastre, però a part del format dietari, en forma més propera a la crònica, va redactar encara una sèrie de diversos volums de Miscel·lània de viatges i festes majors, que inclou volums d’una altra sèrie, la de Viles i ciutats de Catalunya; finalment, s’ha de considerar una tercera sèrie la de la guerra Gran, etc. Totes les sèries són paral·leles cronològicament. El conjunt de la producció d’aquest grafòman abasta un total de 71 volums. La més àgil i acolorida de les sèries, de gran interès costumista, és la de viatges i festes majors, en la qual el component lúdic és molt més patent que no pas al dietari. Relata viatges de l’autor a diversos indrets del país i ressenyes de les festes a què va assistir.6860calaixsastremanuscrit-g

Molt menys conegut, i anterior al del Baró de Maldà, és el cas del gironí Jeroni Saconomina, de la segona meitat del XVI, que va ser membre de l’oligarquia ciutadana de la ciutat, hi va exercir diversos càrrecs municipals i va ser diputat del General (1587). Saconomina va escriure unes Memòries de 1572 a 1602, amb esdeveniments de tipus familiar, climatològic, descripcions de festes i episodis sobre la política municipal. El l’entremig hi ha la descripció d’un viatge a Saragossa, de turisme cultural, que és molt interessant. Van partir de Girona el 12 de març de 1598 ell mateix, un cosí germà i un nebot, juntament amb un mercader. Hi descriu tots els llocs on van aturada per dinar i per dormir fins arribar el 17 a la capital de l’Aragó. Allà van passejar arreu i amb notable detall ens descriu tota mena de carrers, palaus, convents, la Seu, esglésies, etc., sovint fent comparances amb espais i edificis de la pròpia ciutat, Girona. Arreu l’acompanyava algun membre de la comunitat que visita, el qual li’n donava tota mena de detalls.

Saconomina para especial interès a descriure l’hospital, amb una minuciositat extraordinària de manera que ens n’ofereix tota mena d’informacions: mesures dels edificis i patis, característiques arquitectòniques, malalts (nombre i malalties que pateixen), cuidadors, capellans, sales i distribució dels malalts, despeses de manutenció i personal, pressupost, hàbits alimentaris, etc. En arribar a Girona, diu, va fer fer tres cambres a l’hospital de la ciutat a imitació de les que havia vist a Saragossa i que tanta i tan bona impressió li havien causat. Com que hi era per Setmana Santa, ens descriu també les diverses processons que va veure. No es pot estar de donar algunes pinzellades d’usos i costums de la ciutat: «Les dones de Saragossa són brutes i van mal lligades (=despentinades, mal arreglades en general) i los forasters s’han de comprar a l’hostal tot lo que han mester per menjar i beure, que és gran treball per ells, i si van a la taverna per beure, s’han de prendre la tassa i rentar-la i lo taverner sols mesura lo vi». El 23 de març sortia de Saragossa camí de casa per un recorregut diferent al d’anada (i ens en dóna també detall de llocs de dinar i dormir) i arribava a la seva ciutat el 30 de març. (Trobareu informació sobre aquests autors –i molts altres dietaristes–, l’obra i les edicions avui assequibles a http://www.memoriapersonal.eu/).

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (VI)

(continuació)

Joan López (1730-1798), també franciscà –nascut a Sant Hipòlit de Voltregà, a tocar de Vic–, va anar a Terra Santa al 1762, però el seu cas és ben diferent dels anteriors: va estar divuit anys a l’Orient Mitjà (fins al 1780), en terres de l’actual Síria, principalment a Damasc, des d’on va viatjar en diverses ocasions a Jerusalem; allà va tenir cura espiritual de diverses comunitats catòliques. El seu relat consta de dues parts: en primer lloc fa relació de les seves activitats a Palestina i Síria; a continuació descriu Palestina i Síria. I, esclar, també detalla viatge de retorn a Catalunya al 1780. Allà va estudiar àrab i grec. La bibliografia tradicional diu que va deixar una Gramática arábiga, amb un vocabulari àrab-castellà, a més d’una versió catalana dels Exercicis espirituals de María de Jesús de Ágreda, monja mística castellana del segle XVII. Totes aquestes obres van quedar inèdites per bé que avui la seva existència està sotmesa a revisió, per manca de proves.

Tanco aquest capítol de viatges a Terra Santa amb dos fragments dels autors esmentats. literatura-terra-santaEn el primer, el mallorquí Antoni Fluixà ens descriu el seu pas per Marsella, que compara sistemàticament amb Barcelona; en destaca, esclar, allò diferent, que li crida l’atenció (pel que fa a alguns trets lingüístics, recordem que Fluixà és mallorquí):

«La ciutat de Marsella serà com Barcelona, però molt més bruta, i és la mateixa brutícia, puix que tothom tira la merda per les finestres i si no fos que per los carrers corre aiga, per moltes parts no se poria passar. Per molts cantons i places té canons d’aiga, que sempre corre, i particularment prop lo port. Per fer aiga los bastiments està bé. Los carrers no són molt curiosos per no haver molts palàcios, perquè aquí tots són marxants, que n’hi ha una infinidat, i tenen una bona llonja prop lo port, i aquí s’ajunten tots los dies dos vegades, i cada dia se saben notícies de quasi tot lo món. També hi ha un carrer molt ample i llarg i se diu lo Corso. I a un cap d’ell és la plaça Major, i aquí se troben moltes coses de menjar i tot va barato per no haver de pagar drets. Los demés carrers són quasi tot botigues de vendre, en particular a la vora del port, i per los carrers les dones venen de tot i sempre se sent qui ven alguna cosa.

Totes les iglésies d’esta ciutat són molt pobres. Só estat a veure la catredal i és més pobre que la més pobre de Barcelona i és feta molt malament. Les demés iglésies són com a capelles d’Espanya. Més: fonc a una que és un poc gran i se diu les Acules, i esta serà la millor i és un poc bona. I quan era en ella va sortir un combregar i sols lo rector assistia, parlo de sacerdots, i tots los hòmens cantaven. Los canonges, quan van vestits de cor, per diferenciar-se aporten una llarga pell en el braç i los collets de tots los capellans són com un coll de Mallorca. Lo que més se veu per les iglésies són moltes cadires, perquè les madames mai seuen en terra, i totes les cases i famílies tenen son lloc per a seure pagant un tant a les confraries, i esto m’agradà molt. Dites madames van vestides més honestament que les senyores en Espanya i de ninguna se veu més de la cara. Les xiquetes són més curioses amb la perruqueta que aporten, però se veuen grans tuntillos i per los carrers se troben pocs cotxos, perquè no n’hi ha, però són moltes silles de mano que sempre van per la ciutat, i qui vol pagar prest és servit, i se troba més lleialtat que en Barcelona.

marseille_siglo_xviiiTé esta ciutat una gran criança d’infants i és així. Prop lo nostre convent hi ha una gran casa i se diu la Charité. Aquí viuen molts mils minyons que tenen pare, altres que no en tenen i a tots fan la vida, i quan són per a treballar, los posen a ofici, lo que lo minyó li agrada, i los primers diners que aguanya són per pagar la Charité. I los fan anar per mar, i en tots los vaixells i barques en tenen de prendre un de dita Charité i altre de l’Hospital. Lo mateix fan com són vells. Donen de menjar i beure i los fan treballar lo que poden. Esta ciutat té vuit portals i bones muralles per la part del mar, però per lo demés no valen res per no ser ciutat de guerra. Los soldats són molts pocs i serien ninguns si no fos per les galeres. Si altra cosa particular veig, quan Déu vulla que tòrnia, la diré en son lloc.»

De Joan López, en canvi, trio tres breus fragments d’anècdotes, exposades saborosament pel franciscà osonenc:

«En esta ocasió nos succeí un cas de riure, i fou que venia en lo bastiment un jove liornès, i a l’entrar al port pujaren en l’embarcació molts turcs, com tenen de costum, i veent-los aquell jove, anomenat Giacomo, s’assustà de tal manera que féu uns extrems i exclamacions com si el venien a matar. Posà mà a sa butxaca i tragué los rosaris, i com a frenètic se volia escondir i deia amb altes veus: “Io sono cristiano, voglio morire per la fede de Dio, lacciateme stare che sono catolico romano”. Havia vist est home els turcs carregats d’armes i havia conceptuat que el volien degollar, i fou precís que el capità lo acallàs i lo consolàs dient-li que aquells eren turcs de pau i que no temés.»

«Un dels religiosos mos companys se quedà pendent d’un arbre, perquè s’agarrà sa capilla amb una tranca de l’arbre i la mula passà avant, i a no haver-ho reparat, allí s’hauria quedat com Absalon. Era lo camí tan escabrós que les mules algunes vegades no caminaven, sinó que rodolaven. Vingut ja lo dia, que tant esperàvem, pensant-nos estar cerca de Jerusalem, vérem que estàvem molt distants, i allà cerca de les deu del dia arribàrem a descobrir una gran fortalesa enmig d’algunes cases miserables. Un de mos companys se volgué baixar de la mula, perquè no podia aguantar més, i era lo padre Eyzaguirre, i lo pobre se quedà enredat amb los estreps i la mula lo arrastrà per aquelles maleses i fou un miracle com no es féu mil pedaços.»

«En la segona jornada arribàrem a Baruc, a on encontràrem un riu no molt gran, i l’aigua era tan freda que ho era com la neu. Aquí volguérem sopar, i si bé portàvem pa i vi, però faltava lo demés. Enviàrem a la vila per provisió i no s’encontrava cosa ninguna. Per últim, compràrem un gall i lo posàrem a coure, i després de set o vuit hores de bullir en l’olla, isqué tan tieso i dur que fou un miracle com no se’n tornà al galliner, pués tenia encara moltes plomes per a volar, perquè los turcs no es cuiden de limpiar tant les coses. Començàrem a veure si lo podíem partir, i no hi havia forces . Aleshores diguí: “Est gall serà germà del gall de la Passió, pués és tan dur i tan vell”. Lo cert és que no poguérem menjar ni un bocí d’ell, i los arrieros turcs lo prengueren i estigueren dos dies tirant del gall, i amb açò se finí la funció. Nosaltres portàvem una cuixa de porc cuita i adobada, i açò nos valgué, perquè en tot lo camí [no] encontràrem qui ens vengués cosa alguna, ni cara ni barato».

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (V)

(Continuació)

mates devota peregrinacioEl sacerdot Miquel Mates (1572-1637) era d’Olot i vicari de Sant Pol de Mar en el moment del viatge. En l’imprès de 1604 (La devota peregrinació de la Terra Santa…, reeditat al 1627), Mates exposa el pelegrinatge a Terra Santa i l’estada que va fer a Egipte. Allà se cenyeix a recórrer Jerusalem i els voltants (no va sortir de Judea), però va visitar els llocs més representatius: Betlem (naixement de Jesús), Calvari i Sepulcre (la mort de Jesús). Va dir missa a Betlem i a la basílica del Sant Sepulcre, clímax de les aspiracions de qualsevol clergue cristià. La seva descripció és, però, a la manera medieval, encara rutinària i descontextualitzada del marc real en què els llocs sants es troben. Molt més interès té la seva estada a Egipte (Alexandria, Rosseta, Damiata, El Caire, navegació pel Nil, caravana pel desert) i el viatge d’anada i tornada a aquell país nord-africà, la descripció dels quals són plenament originals: hi descriu plantes i fauna exòtiques per a ell, les piràmides, la immensitat de la ciutat del Caire, molt més gran que qualsevol ciutat europea del temps; la manera de vestir i menjar, el comportament de les dones, etc.

Molts anys després, concretament el 15 de juliol de 1732, tres franciscans sortien del port de Barcelona també en direcció a Terra Santa. Eren els catalans Pau Pou i Segimon Gràcia, i el mallorquí Antoni Fluixà. Pau Pou era franciscà; va morir a Santpedor entre 1753 i 1756. Va deixar manuscrit un text en què llegim la descripció dels llocs sants (Judea i Galilea) i la vida litúrgica que s’hi desenvolupava (especialment les grans diades: setmana santa i nadal al Sant Sepulcre i Betlem). Antoni Fluixà era també franciscà. Al manuscrit on va reflectir la seva experiència a la Mediterrània oriental no consta el seu nom, però ha pogut ser identificat per via indirecta. Va fer estada a Xipre, Judea (catorze mesos a Betlem), Galilea (Natzaret), etc.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Curiositat de lector vs. voluntat d’autor

d-apres-une-histoire-vraie-de-delphine-de-viganS’acaba de publicar la traducció catalana de D’après une histoire vraie (2015) de Delphine de Vigan (Basat en una història real, n’és el títol en la nostra llengua), autora francesa que va obtenir un important èxit de lectors i crítica amb Res no s’oposa a la nit. Una novel·la excel·lent, des del meu punt de vista. Com que De Vigan parteix de materials autobiogràfics molt evidents per construir les seves ficcions, el públic lector i la crítica ‘necessiten’ saber què hi ha de veritat exactament en les seves obres, quina és la llinda precisa entre la història privada de l’autora i la ficció creativa. Com si això tingués cap interès literari. La darrera novel·la ha exacerbat més encara la polèmica.

Mutatis mutandis, un cas paral·lel ha estat, just fa pocs dies, el d’Elena [llegeixi’s Èlena] Ferrante, el pseudònim d’un/a autor/a italiana que ha publicat una tetralogia (L’amica geniale) que ha gaudit d’un immens èxit de vendes i lectors arreu: L’amica geniale, Storia del nuovo cognome, Storia di chi fugge e di chi resta i Storia della bambina perduta (2011-2014). Com que la voluntat d’anonimat es revela com a insuportable per a la condició humana, s’han fet cabòries de tota mena, contra el desig exprés de l’autor/a, per revelar-ne la identitat. Fins que la setmana passada el periodista Claudio Gatti, després de regirar durant mesos la comptabilitat de l’editorial italiana que en té els drets (Edizione E/O), ha publicat amb “Elena Ferrante: an answer?” la seva hipòtesi: l’autora és Anita Raja, coneguda fins aleshores com a traductora. I?

amica-geniale-ciclo-elena-ferranteAquests casos ens porten a exemples d’investigadors de la literatura universal que, contra la voluntat de l’autor, conculquen la intimitat d’aquest i dediquen temps i esforços a regirar arxius, analitzar els detalls més banals dels textos i perpetrar hipòtesis sovint extravagants per mirar d’escatir un misteri que no poden suportar. No em refereixo, esclar, al cas d’“Homer” perquè l’anonimat no és una condició decidida per l’autor sinó imposada pel sistema de composició oral dels textos èpics arcaics. Però tenim, per exemple, el cas de Lazarillo de Tormes. L’anònim autor ha patit atemptats contra la seva voluntat des del mateix segle XVI fins a la darrera proposta historiogràfica, que l’afilla a l’erasmista secretari de l’emperador Carles V, Alfonso de Valdés. Esclar que hi ha qui no perd l’oportunitat d’empescar-se una insostenible autoria catalana (Vives o Timoneda!). En fi.

Però qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra. Lluny de solidaritzar-me amb la voluntat explícita de l’autor, jo mateix he postulat una autoria per a una novel·la catalana editada al 1515 a Barcelona, la qual va obtenir una difusió impresa espectacular al llarg de l’edat moderna europea. Em refereixo, esclar, al Desitjós o Espill de la vida religiosa. L’autor del pròleg (que no hem de confondre amb l’autor de la narració) de la novel·leta de pelegrinatge espiritual diu ben clar que “per humilitat callà son nom”. És un anònim que dóna la justificació de l’anonimat. Ara: també s’hi diu que era “religiós observant”. Doncsdesitjós 1515 bé: els historiadors de la literatura catalana ens hem afanyat, des de Ramon Miquel i Planas i Martí de Riquer, a gratar indicis que ens permetin posar un nom allà on s’hi demanava silenci, i, sense respecte de cap mena, hem aventurat ara nom i cognom (un tal Miquel Comalada, amb arguments gens sòlids) o bé simplement un orde religiós al que devia pertànyer l’humil autor (que si jerònim, que si agustí, que si franciscà…). Em compto entre els darrers… però perquè no he pogut obtenir proves documentals que em permetin revelar-ne l’autor!

Que consti, però, que l’anonimat ha fet un mal considerable a l’obra, i de retruc a la historiografia literària catalana, perquè, considerada així sense nom com a patrimoni de la col·lectivitat, les pioneres edicions italianes (setze entre 1529 i 1622!), que són a la base de la difusió internacional de l’obra, en van poder obviar fins i tot l’origen català.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, literatura catalana moderna, Literatura universal, Reflexió | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (IV)

(Continuació)

zahir_al-umar_maximum_extent_map-svgL’objectiu del viatge era conèixer directament els escenaris de la vida de Crist, una experiència religiosa incomparable en aquell temps, especialment per a un religiós. Ara, per què en van deixar testimoni escrit? Cap d’ells no pretenia informar sobre novetats, ni fer una guia (n’existien diverses de ben documentades i presents arreu a les biblioteques europees). Els seus relats tampoc no pretenien ser considerats com a tractats per a un públic erudit sinó que més aviat aspiraven només a ser un recordatori personal i un testimoni per a l’entorn més immediat. D’aquí que els textos siguin redactats en català.

Són relats ordenats cronològicament en què s’hi exposen vicissituds personals i anècdotes viscudes. En aquest sentit, pertanyen al gènere memorialístic. Tot i que només pretenen interessar-se pels records i les emocions religioses experimentades en els llocs sagrats del cristianisme, tots ells es troben en circumstàncies distintes a les del país d’origen i, per tant, solen retenir la seva sorpresa per allò que és diferent, la qual cosa seleccionen per al seu report escrit. En aquest sentit, solen parar atenció en els habitants d’allà on van, per com viuen, com s’organitzen, els seus costums, el vestir, el menjar… Un motiu recurrent és el de la narració de les dificultats del viatge d’anada i tornada per mar a través de lapacha2 Mediterrània, farcit d’enuig, cansament, por i incerteses.

En general, són relats poc rellevants literàriament, però molt interessants per la frescor i l’espontaneïtat dels testimonis. Tots coincideixen, com deia, a reconèixer que, malgrat el dolor que en puguin sentir en parlar d’infidels, els musulmans són bon complidors dels preceptes de la seva llei i molt respectuosos amb els clergues de la pròpia religió com d’altres.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, Història moderna, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (III)

(Continuació)

Per què franciscans? Des del 1342, l’orde dels franciscans van rebre l’encàrrec pontifici de mapa-terra-santa-1657custodiar els llocs sants de Palestina. Des d’aleshores hi van viatjar franciscans de tot Europa. Què hi anaven a fer? Demanaven de servir a la Custòdia de Terra Santa, no pas per convertir infidels, per afers de proselitisme, sinó per mantenir els monuments del cristianisme i atendre espiritualment l’escassa població autòctona catòlica o d’obediència romana (maronites i grecs fidels a Roma) i els occidentals (mercaders generalment) que hi passaven.

La seva estada als llocs sants del cristianisme era particularment dura per circumstàncies diverses: el clima, en primer lloc, també per la pesta recurrent, però sobretot perquè el territori pertanyia a l’imperi otomà des del 1517. La població era de majoria musulmana, amb els turcs a les ciutats i els beduïns (àrabs) als espais oberts, la qual cosa convertia els desplaçaments en afers particularment perillosos. A banda, hi havia la minoria cristiana amb una gran diversitat (armenis, coptes, grecs ortodoxos, nestorians, maronites, catòlics) i, finalment, els jueus, pocs i malvistos per tothom.

Els franciscans desconeixien l’àrab i ensenyaven italià als infants de les seves escoles, de manera que mantenien una comunicació escassa amb la població autòctona. La convivència era conflictiva i frustrant, especialment a Jerusalem i a Betlem; havien d’enfrontar-se a una enorme hostilitat, òbviament amb musulmans i otomans, però també amb altres cristians (per la possessió d’un altar, d’una basílica, amb lluites entre ells fins a la sang). Els revessos internacionals dels otomans, a més, comportaven que collessin econòmicament encara més els catòlics per subvenir-ne les despeses militars.

jerusalem«En esta, pués, verídica relació se veu clarament lo que es pateix i sofreix per amor de Déu i conservació d’aquells sants llocs que foren santificats amb la presència de Cristo, nostre bé, i a tot lo cristianisme, i a no ser a força de diner era impossible habitar-la i transitar-la, però esta depravada secta se cega ab lo diner i per açò tot son conato és pensar què medis posarà per augmentar son caudal, no quedant jamai saciada sa avarícia» (Joan López, Relació de la peregrinació a Jerusalem, 1762-1781).

Les dificultats de la situació va comportar, esclar, que els relats de les estades a Terra Santa ofereixin una visió no objectiva de les terres, costums i persones del territori. Per això, generalment detallen situacions de despotisme, corrupció, venalitat dels càrrecs, violació de drets, pèssima administració, endarreriment tècnic i científic… Compensatòriament, però, van posar de relleu, amb evident sensació d’enveja, la devoció i la constància en l’oració dels musulmans, el respecte a altres confessions i als seus clergues. També, però, la superior submissió de la dona a la cultura del lloc.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (II)

(continuació)

En l’entrada «Llibre de viatges» del Diccionari de la Literatura Catalana resumida en l’article anterior d’aquesta sèrie s’esmentaven els viatges a Terra Santa de Miquel Mates i de Joan López. Avui sabem que el nombre de textos catalans d’època moderna dedicats a narrar aquest viatgemates devota peregrinacio és, com a mínim, de quatre: Miquel Mates (1602): La devota peregrinació de la Terra Santa…, Barcelona 1604 i 1619, i Perpinyà 1627; Pau Pou (1732-1737): Notícies verdaderes del que passà, véu i visità… (ms.); Antoni Fluixà (1732-1737): El llibre de la mia peregrinació (ms.); Joan López (1762-1781): Relació de la peregrinació a Jerusalem (ms.). [Entre parèntesi després del nom, figura el període en què va tenir lloc l’estada a Palestina i terres veïnes.]

En definitiva: un d’imprès, el de Mates (que va tenir tres edicions en total) i altres tres que van romandre manuscrits. Es tracta d’un conjunt de textos remarcable que coincideix a relatar, pam més pam menys, un mateix itinerari. Arran d’aquesta col·lecció d’escrits (i tenint present que aquest viatge era comú a l’Europa de la baixa edat mitjana i l’edat moderna, i que en moltes ocasions en va restar testimoni escrit), hi ha una colla de preguntes que s’han d’afrontar. Per què la major part dels textos moderns de viatges que conservem són de peregrinacions a Terra Santa? Per què tots quatre autors són franciscans? Molta gent viatja arreu, però per què en deixen registre escrit just els que van a Terra Santa? És a dir, per què aquesta inflació de textos que tracten tots ells del ‘mateix’ viatge? Tots expliquen les mateixes coses i experiències? I finalment, per què són escrits en català?

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari