L’obra dramàtica Lo Desengany de Francesc Fontanella és un pou inextingible: com més hi grates més tresors hi trobes.
En un article recent («Lo Desengany de Francesc Fontanella com a obra de màgia», Hispanic Research Journal, 21/3 (2020), 321-336.), n’he desplegat una de les darreres troballes. S’hi recull una investigació pacient, entusiasta i molt innovadora en la literatura catalana antiga (jo hi he après un munt, que és, al capdavall, del que es tracta), encetada deu fer potser vint anys. Hi explico com la visualització de l’obra que es representa dins l’obra (és un d’aquells casos barrocs de teatre dins del teatre com Hamlet o Somni d’una nit d’estiu xecspirians o algunes obres de Lope, Calderón i d’altres), les noces de Venus i Vulcà, opera com una acció màgica, com si es tractés d’un conjur o d’una manipulació astral feta per un mag intel·lectual o renaixentista. El fet és que l’executor de la proposta de màgia blanca en forma de òpera bufa assoleix el resultat que promet: superar els patiments amorosos dels personatges que així li ho han sol·licitat a l’inici de l’acció.
En termes més concrets: en l’obra compareixen elements que remeten a la teoria del coneixement basada en el complex sentits interns-esperit/pneuma-fantasma, d’orígens platònics i que arriba al segle XVII després de passar pel neoplatonisme antic (Sinesi de Cirene, principalment), la fisiologia mèdica medieval (àrab i cristiana) i el neoplatonisme renaixentista (Marsilio Ficino, en primer lloc). El guariment amorós que s’opera a l’obra teatral Lo Desengany de l’autor barceloní respon a aquests paràmetres. Alhora que l’agent del guariment és, com deia, un mag espiritual o ‘neoplatònic’, Mauro. En efecte: a Lo Desengany s’hi acompleix, doncs, una actuació màgica de característiques fantasmàtiques: una representació teatral-fantasma inserida dins la representació primera que actuarà damunt la psicologia dels personatges-públic a mode de catarsi.
Per què? Per molt diverses raons. D’ordre econòmic i ecològic sobretot. En aquest segon aspecte, la producció industrial d’animals per al consum humà és insostenible: elevadíssim consum d’aigua, producció de gasos d’efecte hivernacle (el 20% del total són atribuïbles a la ramaderia), la necessària desforestació per obtenir més pastures en paral·lel a un increment en l’extensió agrícola destinada al farratge que seria molt més eficient en termes planetaris si la destinéssim al consum humà i pal·liaríem així la fam mundial en una més gran mesura. Hi poden afegir l’elevat cost del tractament de residus de la ramaderia i l’impacte ecològic que comporten.
I això només pel que fa a dades econòmiques i de salut pública. Però n’hi ha d’altres gensmenyspreables. Què dir del
A primer cop d’ull, en haver llegit el capítol XIII de Gargantua, diríem que som davant d’un text faceciós, si no excessiu i insolent. Lluny d’això, o, millor, a més d’això, aquest capítol és una mostra excel·lent del desplaçament cap “avall” de les imatges de Rabelais, per dir-ho amb terminologia bakhtiana. O de l’estètica de la inversió carnavalesca, característica del novel·lista francès. Com hem vist, l’agudesa de l’infant Gargantua, el qual, inexpert, explora el món, és posada de manifest mercès a la invenció d’un netejaculs. Observem-ho amb més detall. Hi veiem desfilar l’univers domèstic de l’època, traslladat “a la baixa” amb el nou ús. En principi, admetem que transformar un objecte en netejaculs és degradar-lo, rebaixar-lo, destronar-lo. En Rabelais, però, rere cada “destrucció” sempre hi ha una resurrecció, un renaixement vitalista. Notem la màgia literària del fragment: cada objecte esmentat és reinventat, sorprenentment (ja que no n’esperàvem l’aparició en aquest context), renovat per a una nova funció (segons la lògica del lector): ens les havem amb la resurrecció dels objectes a la llum d’un nou ús que ens evoca noves percepcions sensitives –tàctils en aquest cas– de tals objectes, fins aleshores no previstes pel lector. Cadascun de nosaltres, llegint aquest capítol, hem posat la imaginació a contribució del text, com pertoca, i hem reorientat un cert nombre d’elements del món habitual adult (amb una funció precisa) sotmetent-los a un test segons criteris “netejaculatius”, purament sensuals. Així, ens hem esfereït un instant en reproduir en la imaginació l’experiència del protagonista amb un chat de mars, que urpeja el rere de l’infant; o semblantment amb el cistell. I hem sentit esgarrifances en evocar l’experiment amb la persicària i les ortigues, plantes irritants. Sens dubte, hem experimentat –imaginativament, és clar– un cert plaer sensual en recrear el tacte bla i càlid del plomissol del poll d’ànec.
comesos amb les obres d’Homer o Ovidi, on s’han “trobat” coses –verbigràcia, interpretacions en clau cristiana– en què ells no havien pogut ni somiar. En darrer terme, la lectura al·legòrica és, doncs, també desqualificada, o com a mínim problematitzada. En definitiva: la dualitat del llibre, la indeterminació del sentit, atorguen al lector un paper protagonista. Protagonista permanentment descol·locat, és clar, pel desencontre sistemàtic entre el que es narra i els codis culturals o la lògica natural del lector. Deia Erich Auerbach a Mimesi que al lector de Rabelais no se li permet descansar en cap moment en un nivell de realitat que li pugui ser familiar. El lector, a més, serà contínuament –i sovint burlescament– interpel·lat des del text.
Com a escriptor, Rabelais va produir textos de molt diverses menes. Escrits mèdics, una paròdia de pronòstics astrològics i almanacs, l’edició de l’obra d’un arqueòleg italià, etc.; finalment, el metge i clergue Rabelais va compondre una gloriosa nissaga novel·lesca entre 1532 i 1553 –any de la seva mort–, constituïda per cinc llibres: Pantagruel, Gargantua, Tiers livre, Quart livre i Cinquièsme livre (aquest darrer publicat pòstumament, al 1564). La seva obra narrativa no és menys paradoxal que la seva biografia. Va escriure en primer lloc un llibre, Pantagruel, que posteriorment –un cop haurà pres la decisió de construir una summa novel·lesca– el mateix Rabelais va situar com a segon, després de Gargantua, que va escriure en segon lloc. Les novel·les que constitueixen el corpus narratiu rabelesià, admirat universalment, van sorgir inicialment amb l’objectiu de ser un modus vivendi (no cercava altra cosa que l’èxit de públic i de vendes), amb destinació popular, perquè el que realment interessava Rabelais eren els seus escrits llatins mèdics i erudits, poc profitosos econòmicament. Finalment, les novel·les de Rabelais incorporen la cultura popular i carnavalesca, contestatària del saber i de les jerarquies oficials (mitjançant l’estètica grotesca), i són alhora una proposta de la nova alta cultura, l’elitista cultura humanista.
llegir– la narrativa rabelesiana. Podem prendre el contrast com a guia d’accés a la figura i l’obra de l’autor. La biografia de l’escriptor francès és en ella mateixa una paradoxa constant, saborosa. Tot i néixer a final del segle XV en un llogarret minúscul de la Turena, a la Devinière, entre Tours i Poitiers, Rabelais va circular arreu de França (París, Lió, Montpeller) i Itàlia (Roma, Torí), alhora que va moure’s per la cort de Francesc I i va tenir poderosíssims valedors entre els polítics i eclesiàstics francesos més importants del’època, els quals li van treure les castanyes del foc en diverses ocasions. Va ser frare franciscà i monjo benedictí, i encara va cometre apostasia en penjar els hàbits provisionalment per exercir la medicina, prohibida als religiosos, tot i que gràcies a la força dels protectors va aconseguir l’absolució papal i permís per exercir com a metge. A despit de la condició clerical, freqüentava una vídua parisenca, amb la qual va tenir dos fills, i anys a venir encara en va oferir un tercer a Lió fruit d’una altra mare. Va ser perseguit pels catòlics per heretge i obscè, i pels calvinistes per impiu. Malgrat que gran part dels seus amics més propers van abraçar la causa protestant i algun va acabar socarrat en la foguera catòlica, Rabelais es va mantenir en la riscosa frontera religiosa de l’època sense passar mai, segons sembla, a la banda protestant. I, a pesar de pertànyer a l’estament eclesiàstic i ser un cristià fervorós, la seva cosmovisió no passa –ni de bon tros– pel contemptus mundi monàstic sinó pel vitalisme i la felicitat de l’home a la terra.
El Lepant de Joan Pujol ha de ser considerat entre els poemes èpics més remarcables del segle XVI en tot l’àmbit hispànic i europeu. És la primera epopeia en llengua vulgar sobre la batalla de Lepant que es factura en la península ibèrica. D’altra banda, el poeta té la voluntat d’exalçar la participació dels llinatges catalans entre els combatents de l’armada cristiana, en un context de reivindicació catalana molt present al llarg de la segona meitat del Cinccents. El poema diu ben clarament que la causa lepantina deu part del seu èxit a Catalunya i als seus homes, i en destaca també el paper de la ciutat de Barcelona com a port de sortida i d’arribada de la flota.