Imatges? Paraules?

«Una imatge val més que mil paraules». Però, ¿quantes vegades s’ha descrit amb paraules amb una grandesa extraordinària una imatge visual que no té cap interès especial, que tots hem percebut mecànicament? Entre milers i milers d’exemples literaris que contradiuen aquesta expressió estúpida, em vénen ara al cap dos. Un que vaig llegir fa molts anys i que estranyament m’ha quedat enregistrat en algun sector neuronal remot que l’oblit encara no m’ha desballestat. Són uns pocs versos del poema «El año lírico» del llibre Azul (1888) de Rubén Darío:

 

Oye: canta la cigarra

porque ama al sol, que en la selva

su polvo de oro tamiza

entre las hojas espesas.

 

a-la-recerca-del-temps_9788499305264

Em refereixo, esclar, a la imatge verbal d’aquells raigs de sol com empolsinats que travessen el bosc espès. Prodigiosa manera de plasmar-ho amb mots que supera en una magnitud d’anys-llum la imatge visual mateixa.

La segona és ben recent: l’he llegida aquest matí, i m’ha fet recordar la del poeta modernista nicaragüenc que m’havia romàs encallada a la memòria. I parlant de memòria, esclar, no podia ser altre cas que el de Marcel Proust. A la segona part del primer volum (Pel cantó de Swann) de À la recherche du temps perdu, al colossal “Un amor de Swann”, quan Charles Swann persisteix a autoenganyar-se sobre Odette de Crécy i en recorda fugaces espurnes de bons sentiments, com de criatura, en un moment de repòs, llegim (en la traducció de Valèria Gaillard):

 

I a l’instant la seva cara s’il·luminava com un camp gris cobert de núvols que de sobte es dispersen transfigurant-lo, quan el sol es pon.

 

És sobrer afegir cap comentari.

 

Anuncis
Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (XI)

(continuació)

I és hora ara de tractar d’unes epístoles poètiques de l’escriptor barroc Francesc Fontanella, pretesament redactades mentre feia camí de Barcelona a Münster. A l’agost de 1643, Josep Fontanella, el germà gran de Francesc, havia estat designat assessor català de l’ambaixada de França –diguem-ho clar, comparsa dels plenipotenciaris representants de la corona francesa– a la conferència de pau de Münster, prolegomen de la pau de Westfàlia (1648), on s’acordarà el final de la guerra dels Trenta Anys. Josep va marxar de Barcelona, amb Francesc i d’altres, el 20 d’agost i el 28 de setembre eren a la cort parisenca on Josep s’havia entrevistat amb el cardenal Mazzarino. Després van continuar viatge cap a Holanda, principalment navegant pel riu Mosa de costat amb ambaixadors francesos i portuguesos: Charleville, Dordrecht, l’Haia i, finalment, al març de 1644, Münster. Els catalans havien de captenir-se com a figures decoratives, però Josep va voler prendre un paper massa actiu, a parer d’espanyols i francesos. A París es van treure aquesta pedra de la sabata acusant-lo de negociar d’amagat amb els espanyols, és a dir de traïdor. Van facturar Josep de nou cap a Barcelona amb l’excusa de ser necessari a la capital catalana al costat del nou virrei Harcourt. Francesc va romandre a Münster, probablement poc temps, fins que va retornar també a Barcelona després de retrobar per ventura el seu germà a París, ja al 1645.

Al llarg del seu recorregut cap a Münster, Francesc ‘va enviar’, va enviar fins a tres poemes en forma de missives als seus col·legues barcelonins. Són poemes ‘fluvials’, en el sentit que figuren ser escrits des de rius, i de caràcter humorístic. Un diu que l’envia des del Loira, camí de París: «En lo bullici inquiet». Els altres dos, ja des del Mosa; un a Charleville, a punt d’embarcar per anar riu avall: «Ja m’aguarda altra ribera»; el darrer, el més famós, diu ser escrit navegant pel riu, en què aquest resulta personificat: «Coronats de llarga boga». En els textos, Fontanella evoca amb nostàlgia la ciutat de Barcelona i els amics lletraferits i políticament afins, ofereix dades del viatge diplomàtic i hi manifesta l’orgull patriòtic quan veu Catalunya al costat de les grans potències europees.

I encara hi ha un altre llarg i ambiciós poema, de format diferent dels anteriors, que va ser escrit, sens dubte, en aquest periple ‘diplomàtic’. Porta per títol Retrato impossible. Ègloga, i comença: «Ínclita, excelsa Lise generosa». És un poema amorós dedicat a una dama encoberta pel pseudònim bucòlic d’Elisa. La veu poètica es lamenta per l’absència dolorosa de l’amada, però la gran protagonista és, de fet, la ciutat de París. És una originalíssima ègloga urbana –si tal oxímoron m’és permès– com no en coneixíem d’altra, si més no en la literatura barroca peninsular. Tot apunta que va ser escrita, o pensada, a París estant, probablement al 1645. El rerefons psicològic, sentimental, del poema és el d’un home decebut amb la capital de França, o, més exactament, amb la cort reial borbònica perquè ha menyspreat la delegació catalana a Münster. És una ègloga molt diferent d’aquella altra anterior. Aquesta d’ara reflecteix un pessimisme molt patent, sens dubte vinculat al present personal i col·lectiu. La reconversió barroca del gènere renaixentista és aquí completa. Formalment i espiritualment.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (X)

(continuació)

Repassant notes meves de l’any de la picor, em trobo amb aquesta notícia d’un viatger català a Itàlia que ja no recordava. Es tracta d’un text manuscrit que reposa, de moment, a l’Arxiu de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona: és el quart text (folis 310-401) del manuscrit miscel·lani de la segona meitat del XVII que duu la signatura 3-I-16. Reporto aquí les notes que apareixen a la Base de dades de Manuscrits de l’Edat Moderna (MCEM), redactades per Maria Toldrà:

«[Diari d’un viatge a Itàlia (30 d’octubre de 1675-29 de juny de 1676)]. Inc.: “Partí de Barcelona dimecras als 30 de [octubre?] de l’añ 1675 y me anbarchí ab las galeras del papa que éran vingudas”. Expl.: “al pasar per la seu davant del portal de [la] Pietat me arodilí y diguéram una Salva; y aní a casa, aont ja totom era al lit”. […] És un diari anònim en català, en primera persona, sobre el viatge a Itàlia d’un clergue barceloní. Identifiquem l’autor amb Ramon Sans i de Puig […] Ramon Sans i de Puig és documentat com a canonge i ardiaca del Penedès a la seu de Barcelona, administrador de l’Hospital de la Santa Creu, vicari de la diòcesi i rector de la Universitat; exerceix diversos oficis a la Diputació. Cap al 1689 es postulava com a canceller de Catalunya, càrrec lligat a la dignitat de bisbe, però per intervenció de Lluís XIV l’elegit va ser Miquel Joan de Taverner i Rubí. […]

»Sans i de Puig va publicar diverses obres. La més antiga que coneixem és una Lectio sacra de incarnatione Domini in illud Luc. I Ecce concipies in utero, etc., exercici escolar presentat al Col·legi de Betlem el 13 de maig de 1657. Entre les inèdites, recordem un cop més els Discursos del principado de Cataluna según el estado en que se hallan sus cosas hasta fines de agosto de 1689.

»Del diari que descrivim, destaquem les referències a algun encàrrec diplomàtic que Sans va dur a terme davant de cardenals i altres autoritats, per ex. sobre la causa de la mare Serafina, en nom de les caputxines. […] L’autor descriu breument esglésies, palaus i altres edificis de Florència, Roma i Venècia. Per ex., visita la Biblioteca Vaticana, on contempla llibres escrits “en scorsas de abres assí en la forma scrivían los egípcios, so és ab gerolífichs, assí altros de scrits ab un paper fet de erbas”, i encarrega un quadre dels Dolors a “Francisco Rosa […] pintor dels millors de Roma”.

»També són interessants les al·lusions del diari a qüestions lingüístiques (“lo poch italià que parlo y la lengua latina de què em valch” per la dificultat de trobar algú que sàpiga espanyol; en un moment li sembla “que entania català del Rosalló”). La major part del diari, però, se centra en les incidències de l’itinerari i els seus acompanyants.»

Esperem que aviat algun estudiós en faci l’edició i anàlisi que es mereix. O algun estudiant hi dediqui el seu Treball de Final de Grau.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (IX)

(continuació)

Hi ha un grup de viatgers que han deixat registre escrit de les seves activitats com a tals desplaçats que sovint passem per alt quan atenem al fenomen de la literatura de viatges. Em refereixo als viatgers per afers polítics. Entre altres, disposem del testimoni de gent com Joan Baptista Montfar i Sorts, ciutadà honrat de Barcelona i doctor en lleis, germà de l’historiador Dídac Montfar, que explica en un dietari els avatars d’una expedició diplomàtica catalana a la cort francesa en plena guerra dels Segadors, el 1649. A dreta llei, cal dir que el dietari el va redactar el seu secretari, Francesc Climent. El seguici va sortir de Barcelona el 13 de gener i no va arribar a París fins a tres mesos després, el 16 d’abril, havent patit diversos ensurts pel camí amb motiu de la revolta de la Fronda, una situació de guerra civil al territori francès. En un dels incidents, van ser apedregats per més d’un centenar de bastaixos perquè els van prendre per italians, confusió lingüística que encara es dóna avui dia a França, com jo mateix he pogut comprovar. Max Cahner en va fer una breu nota («Viatge d’un ambaixador català a la França de Lluís XIV», Revista de Catalunya, 93 (febrer 1995), 23-44) però malauradament no se n’ha fet l’edició del text.

Més enllà dels dietaris, també la correspondència dóna compte de viatges. En aquest sentit, hauríem d’esmentar la de Joan Francesc Rossell, metge i membre destacat del govern municipal barceloní (va ser-ne conseller en cap: 1623-24 i 1638-39). Es conserva un conjunt de 42 cartes enviades al Consell de Cent entre 1616 i 1617, de quan era a Madrid com a ambaixador. L’epistolari, escrit en una llengua entre el registre formal i el col·loquial, aplega textos de gran relleu historicopolític i molt suggeridors pel que tenen de crònica de la vida cortesana madrilenya de Felip III. Rossell va regentar diverses càtedres a la Universitat de Barcelona i va publicar tractats mèdics (ha estat editat per Francesc Amorós i Gonell, Correspondència diplomàtica de Joan Francesc Rossell, 1616-1617. Una crònica de la cort de Felip III, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1992).

Hi ha altres aplecs de correspondència equivalents al de Rossell que esperen en els arxius l’ocasió de sortir a la llum: és el cas del que Pau Ignasi de Dalmases va intercanviar amb les institucions catalanes abans del 1714, en català, des de la presó de Madrid i com a ambaixador a Londres (i, de característiques ben diferents però que convé recordar, hi ha el de fra Juníper Serra, en mallorquí, d’una «riquesa emotiva impressionant» segons Jordi Rubió).

No oblido, esclar, del viatge diplomàtic dels germans Josep i Francesc Fontanella a Münster, arran de les negociacions per acabar amb la guerra dels Trenta Anys, que es va cloure amb el tractat de pau de Westfàlia (1648). Però aquest afer mereix una entrada específica un altre dia.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Fontanella i la modernitat barroca

Je veux, pour composer chastement mes églogues,
Coucher auprès du ciel, comme les astrologues,
Et, voisin des clochers, écouter en rêvant
Leurs hymnes solennels emportés par le vent.
Les deux mains au menton, du haut de ma mansarde,
Je verrai l’atelier qui chante et qui bavarde ;
Les tuyaux, les clochers, ces mâts de la cité,
Et les grands ciels qui font rêver d’éternité.

 

Aquestes versos enceten el poema «Paysage» dins la secció «Tableaux parisiens» inclosa al llibre Les fleurs du mal d’un tal Charles Baudelaire. Varen aparèixer publicats per primera vegada a París al 1861, a la segona edició del llibre. Arran d’aquest poema, Mercedes López, catedràtica de Literatura Universal a la Universidad Complutense de Madrid, en un article titulat «Paris: mito de la modernidad» afirmava: «El poema Paisaje, donde Baudelaire, evocando a Virgilio, crea un nuevo tipo de égloga, la égloga urbana, la égloga de la modernidad para responder a unos tiempos nuevos donde el artificio triunfa sobre lo natural como símbolo del progreso industrial».

Mal m’està contradir l’autoritat de la catedràtica madrilenya, però em remeto a un paper meu en què feia observar com un poeta barroc català, un tal Francesc Fontanella, componia la primera ègloga ambientada no pas en un locus amoenus natural sinó en una ciutat de què tenim notícia a la península Ibèrica. I no solament era el primer poeta barroc hispànic que feia una proposta tan insòlita –que jo i els meus col·legues de literatura espanyola sapiguem–, sinó que a més la feia cap a 1645, és a dir, més de dos-cents anys abans de Baudelaire. Més encara: el paisatge urbà de l’ègloga fontanellana era ni més ni menys que el mateix París. Un París mitificat, vist d’una banda com un espai cortesà, seu de l’engany i l’artifici, i de l’altra, de manera antitètica, observat des de l’enveja i l’enlluernament per la seva potència cultural.

En fi: el tal Fontanella era, com a artista barroc europeu paradigmàtic, un home que tant proposava oxímorons inèdits com l’esmentat, com inventava episodis mitològics homèrics nous, o escrivia dues obres teatrals insòlites en el panorama peninsular (plenes d’aspectes musicals, per cert), o sovintejava un altre paisatge pastoral inèdit com la platja (com a poeta mediterrani que era), o, entre moltes altres sorpreses, estava tan atent a les novetats extrapeninsulars que duia a terme les primeres adaptacions del roman héroïque francès, aparegut a París als anys 1630-1640, o incorporava en una versió dramàtica l’argument i personatges de la novel·la Argenis de l’escriptor anglès John Barclay, publicada en llatí al 1621.

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (VIII)

(continuació)

En la línia dels dos autors viatgers anteriors, Saconomina i d’Amat, hi ha Anton de Duran i de Bastero, baró de Ribelles, comerciant matriculat a la Junta de Comerç de la ciutat comtal, el qual va deixar un report escrit en català, amb alguns fragments en castellà (es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya), del seu viatge a Madrid al 1784. Sembla que el motiu va ser turístic, que en diríem avui, perquè no hi fa constar cap afer que no sigui la descripció dels llocs que va visitar. Va sortir de Barcelona el 20 d’abril de 1784, acompanyat de dues persones més, i va arribar a Madrid el 7 de maig. Explica 36-madrid_austriasdetalladament els llocs per on va passar, tant al viatge d’anada com al de tornada, que no van ser coincidents: a l’anada van fer camí per Aragó i Castella, mentre que a la tornada van fer pas per la Manxa i van pujar pel Regne de València, si bé el relat es clou amb l’estada a la capital valenciana ja que no es descriu el recorregut des d’allà fins al punt de partida, Barcelona. Duran va parar especial atenció als menjars dels hostals i la indumentària dels diferents llocs, així com al paisatge agrari o a l’aprofitament de l’aigua. Ressenya detalladament tant l’arquitectura externa com els interiors dels edificis més destacats dels llocs que van visitar, generalment de caràcter religiós per bé que també en ocasions són diversos palaus de Madrid i els seus voltants. L’extensió que dedica a la descripció de la capital, però, és breu i en castellà. Van estar-se a Madrid fins al 14 de juny, cinc setmanes, tot i que que van visitar també poblacions de l’entorn (Aranjuez, Toledo, El Escorial, etc.). La minuciositat de la descripció d’El Escorial és proporcional a l’impacte que sembla que li va causar. Llegim unes ratlles del report que fa de la biblioteca: «La llibreria és molt gran, adornada d’hermoses pintures i retratos, i s’hi veuen, també de màrmol, los caps de Ciceró i de Sèneca. Sobre una taula és Carlomagno i tota la sua plaza-mayor-madrid-644x362descendència, que són unes figures de plata de cosa d’un palm sobre unes graderies de filigrana. Sobre altra taula, se veu un rei de plata ab les insígnies i armes que portava. Sobre altra, la pedra imant. Se veu també un llibre de pergamí a on són pintats ab los colors més vius vàrios fruits i fulles d’arbres, i altres a on és pintat ab figures d’or i colors exquisits, a lo antic, l’Apocalipsi» (les notícies del personatge i l’edició del text es poden llegir a Ramon Planes i Albets, «El viatge a Madrid de 1784 d’Anton de Duran i de Bastero, baró de Ribelles», Arxiu de Textos Catalans Antics, 25 (2006), 411-439).

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

Literatura catalana de viatges a l’època moderna (VII)

(continuació)

En els textos del gènere memorialístic (memòries, dietaris, autobiografies…) del període modern en ocasions podem trobar també relats de viatges. Són viatges menors, dins Catalunya o no gaire més enllà. És el cas del conegut Rafel d’Amat i de Cortada, baró de Maldà (Barcelona 1746-1819), el qual va redactar el seu immens Calaix de sastre per ser amatquadrefamiliallegit en cercles reduïts. Es tracta d’unes memòries que abracen cinquanta anys (1769-1819) i que ens el presenten explicant als seus contertulians les anècdotes de la seva vida ociosa i els esdeveniments quotidians del seu entorn, mentre plegats prenen xocolata desfeta. El Calaix de sastre engloba, de fet, tres sèries diverses. La més coneguda és el Dietari, amb més de trenta volums. Sota el mateix nom de Calaix de sastre, però a part del format dietari, en forma més propera a la crònica, va redactar encara una sèrie de diversos volums de Miscel·lània de viatges i festes majors, que inclou volums d’una altra sèrie, la de Viles i ciutats de Catalunya; finalment, s’ha de considerar una tercera sèrie la de la guerra Gran, etc. Totes les sèries són paral·leles cronològicament. El conjunt de la producció d’aquest grafòman abasta un total de 71 volums. La més àgil i acolorida de les sèries, de gran interès costumista, és la de viatges i festes majors, en la qual el component lúdic és molt més patent que no pas al dietari. Relata viatges de l’autor a diversos indrets del país i ressenyes de les festes a què va assistir.6860calaixsastremanuscrit-g

Molt menys conegut, i anterior al del Baró de Maldà, és el cas del gironí Jeroni Saconomina, de la segona meitat del XVI, que va ser membre de l’oligarquia ciutadana de la ciutat, hi va exercir diversos càrrecs municipals i va ser diputat del General (1587). Saconomina va escriure unes Memòries de 1572 a 1602, amb esdeveniments de tipus familiar, climatològic, descripcions de festes i episodis sobre la política municipal. El l’entremig hi ha la descripció d’un viatge a Saragossa, de turisme cultural, que és molt interessant. Van partir de Girona el 12 de març de 1598 ell mateix, un cosí germà i un nebot, juntament amb un mercader. Hi descriu tots els llocs on van aturada per dinar i per dormir fins arribar el 17 a la capital de l’Aragó. Allà van passejar arreu i amb notable detall ens descriu tota mena de carrers, palaus, convents, la Seu, esglésies, etc., sovint fent comparances amb espais i edificis de la pròpia ciutat, Girona. Arreu l’acompanyava algun membre de la comunitat que visita, el qual li’n donava tota mena de detalls.

Saconomina para especial interès a descriure l’hospital, amb una minuciositat extraordinària de manera que ens n’ofereix tota mena d’informacions: mesures dels edificis i patis, característiques arquitectòniques, malalts (nombre i malalties que pateixen), cuidadors, capellans, sales i distribució dels malalts, despeses de manutenció i personal, pressupost, hàbits alimentaris, etc. En arribar a Girona, diu, va fer fer tres cambres a l’hospital de la ciutat a imitació de les que havia vist a Saragossa i que tanta i tan bona impressió li havien causat. Com que hi era per Setmana Santa, ens descriu també les diverses processons que va veure. No es pot estar de donar algunes pinzellades d’usos i costums de la ciutat: «Les dones de Saragossa són brutes i van mal lligades (=despentinades, mal arreglades en general) i los forasters s’han de comprar a l’hostal tot lo que han mester per menjar i beure, que és gran treball per ells, i si van a la taverna per beure, s’han de prendre la tassa i rentar-la i lo taverner sols mesura lo vi». El 23 de març sortia de Saragossa camí de casa per un recorregut diferent al d’anada (i ens en dóna també detall de llocs de dinar i dormir) i arribava a la seva ciutat el 30 de març. (Trobareu informació sobre aquests autors –i molts altres dietaristes–, l’obra i les edicions avui assequibles a http://www.memoriapersonal.eu/).

Publicat dins de Català, Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari