“Gargantua” de François Rabelais (III): una introducció (3)

No pretenc aquí altra cosa que despertar una mica l’interès dels lectors, per llegir –i fer rabelaisllegir– la narrativa rabelesiana. Podem prendre el contrast com a guia d’accés a la figura i l’obra de l’autor. La biografia de l’escriptor francès és en ella mateixa una paradoxa constant, saborosa. Tot i néixer a final del segle XV en un llogarret minúscul de la Turena, a la Devinière, entre Tours i Poitiers, Rabelais va circular arreu de França (París, Lió, Montpeller) i Itàlia (Roma, Torí), alhora que va moure’s per la cort de Francesc I i va tenir poderosíssims valedors entre els polítics i eclesiàstics francesos més importants del’època, els quals li van treure les castanyes del foc en diverses ocasions. Va ser frare franciscà i monjo benedictí, i encara va cometre apostasia en penjar els hàbits provisionalment per exercir la medicina, prohibida als religiosos, tot i que gràcies a la força dels protectors va aconseguir l’absolució papal i permís per exercir com a metge. A despit de la condició clerical, freqüentava una vídua parisenca, amb la qual va tenir dos fills, i anys a venir encara en va oferir un tercer a Lió fruit d’una altra mare. Va ser perseguit pels catòlics per heretge i obscè, i pels calvinistes per impiu. Malgrat que gran part dels seus amics més propers van abraçar la causa protestant i algun va acabar socarrat en la foguera catòlica, Rabelais es va mantenir en la riscosa frontera religiosa de l’època sense passar mai, segons sembla, a la banda protestant. I, a pesar de pertànyer a l’estament eclesiàstic i ser un cristià fervorós, la seva cosmovisió no passa –ni de bon tros– pel contemptus mundi monàstic sinó pel vitalisme i la felicitat de l’home a la terra.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Cultura i espectacles, Història de la cultura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

“Gargantua” de François Rabelais (II): una introducció (2)

Em consta que avui ben sovint el primer acostament a l’obra de Rabelais causa una certa estupefacció. Però superat el desconcert inicial, la riquesa imaginativa, l’experimentalisme narratiu –tan actual–, el prodigi verbal, l’esperit faceciós, l’exuberància de tons i registres del món rabelesià, s’imposen amb total contundència. Salvador Oliva, a Introducció a Shakespeare, quan tracta d’interpretació i experiència, insereix una cita esplèndida de C.G. Lichtenberg: «Un llibre és un mirall. Si un ase s’hi emmiralla, no pot pas esperar veure-hi un àngel» (Barcelona: Empúries, 2000, pp. 102-103). Certament, un llibre ens retorna la imatge de nosaltres mateixos. Si això és així per a qualsevol (bon) llibre, en el cas de Rabelais la imatge es compleix de manera radical. Potser cap obra com la de Rabelais no posa tant en evidència el lector, les seves capacitats, la seva imaginació, etc. Es pot llegir a qualsevol edat, amb qualsevol formació, però les lectures seran ben diferents: la de l’adolescent, la del jove universitari, la de l’adult que el llegeix com a entreteniment, la del qui el llegeix per segona o tercera vegada, etc. Sens dubte, un cert coneixement de l’època permetrà una percepció més afinada de la sàtira i les al·lusions rabelesianes. Sigui com sigui, els millors lectors de Gargantua deuen ser els bevedors i els sifilítics als quals l’autor adreça el llibre.les oeuvres 1558.jpg

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Cultura i espectacles, Història de la cultura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

“Gargantua” de François Rabelais (I): una introducció (1)

M’he rellegit Gargantua, no recordo si per tercera o quarta vegada. És un pou sense fons, un abisme literari que se t’obre al peus, un vertigen a cada pas de full… Per compartir-ho amb vosaltres, he fet uns extractes d’un vell article meu per veure si se us encomana la curiositat de llegir-lo o la nostàlgia de rellegir-lo.

rabelaisFrançois Rabelais –o Alcofribas Nasier, abstractor de quinta essència, com signava els primers llibres– és un autor poc conegut i encara menys llegit. Hi ha un lloc comú que ve a dir que els clàssics són aquells de qui tothom parla però que ningú no llegeix. En el cas de Rabelais, per desgràcia, no es compleix ni la primera part de l’afirmació foixiana. No semblen haver millorat gaire les coses des que Pla afirmava: «En aquest país, Rabelais té pocs llegidors» (Obra completa, XXVI, p. 334). En el millor dels casos, en tenim un coneixement molt esbiaixat.

En efecte: sempre associem pantagruelisme i pantagruèlic amb un tiberi imponent. I certament, els protagonistes de Rabelais mengen i beuen constantment, desaforadament. Però aquesta és una imatge molt astènica del novel·lista francès. El terme mateix de pantagruelisme és, segons Rabelais, una cosa ben llunyana de l’evocació gastronòmica. És un estat d’esperit. O millor: una alegria de l’esperit, feta d’optimisme i riallades, des de la qual hem de llegir les seves obres. Rire est le propre de l’homme és la consigna, és el que defineix allò humà, enfront de tantes altres estupideses que ens diuen que són l’essència de l’ésser humà. Tota una definició d’humanitat, enfrontada –fàcil és de percebre– a la que veu en l’home un sac d’escombraries i en el món una vall de llàgrimes. Enfrontada al discurs religiós tradicional: contemptus mundi, menyspreu del món.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Cultura i espectacles, Història de la cultura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Èpica catalana sobre la batalla de Lepant

pujol lepant barcinoEl Lepant de Joan Pujol ha de ser considerat entre els poemes èpics més remarcables del segle XVI en tot l’àmbit hispànic i europeu. És la primera epopeia en llengua vulgar sobre la batalla de Lepant que es factura en la península ibèrica. D’altra banda, el poeta té la voluntat d’exalçar la participació dels llinatges catalans entre els combatents de l’armada cristiana, en un context de reivindicació catalana molt present al llarg de la segona meitat del Cinccents. El poema diu ben clarament que la causa lepantina deu part del seu èxit a Catalunya i als seus homes, i en destaca també el paper de la ciutat de Barcelona com a port de sortida i d’arribada de la flota.

Al costat de les obres de Pere Serafí i de Cristòfol Despuig, Els poemes de Lepant de Joan Pujol mostren la vitalitat literària del Renaixement català.

L’obra en vers del mataroní Joan Pujol, i més concretament la seva epopeia sobre l’episodi de Lepant, és un dels punts culminants de la nostra literatura renaixentista. Moderna i amb trets innovadors, la poesia de Pujol respon de manera clara a un context català de reafirmació cultural, que rellegeix el medieval Ausiàs March des d’una tradició autòctona i en rebutja les lectures hispàniques d’encuny renaixentista; d’altra banda, s’adhereix a l’ofensiva contrareformista. El cicle de Lepant és el pal de paller de la seva obra poètica i el que més renom ha donat al poeta.

“Els poemes de Lepant” inclou totes les composicions de Joan Pujol dedicades a cantar i celebrar la victòria naval de les armes cristianes contra l’imperi Otomà en la batalla de Lepant (1571), amb un paper destacat de Barcelona i de les forces catalanes sota el comandament de Joan d’Àustria. D’una banda, el Lepant és el primer poema èpic inspirat per aquest tema en qualsevol llengua romànica, i narra, en tres cants, tant els antecedents de la batalla com l’encontre decisiu. Els turcs s’han apoderat de Famagusta (Xipre), i els venecians demanen socors al papa Pius V i al rei Felip II. Un cop superades les desconfiances entre les potències cristianes, Felip II cedeix el protagonisme al seu germà bord, Joan d’Àustria, perquè encapçali la Santa Lliga. Una nova incursió dels turcs en aigües mediterrànies serà interceptada per l’armada aliada i conduirà a la descomunal batalla de Lepant. En una segona part d’”Els poemes de Lepant”, Joan Pujol celebra la victòria glossant, en octaves catalanes, els dístics llatins de tres poemes encomiàstics de l’humanista Lluís Joan Vileta, dedicats a la victòria de Joan d’Àustria, al rei Felip II i a la ciutat de Barcelona.

Aquesta nova edició torna a posar a l’abast dels lectors el relat en clau catalana d’un episodi fonamental de la història moderna.

Publicat dins de Història de la cultura, literatura catalana moderna, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

Tres recentíssims llibres moderns en l’horitzó d’una recerca extensa

El proppassat divendres 5 d’abril, a la seu de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona (Facultat de Lletres), va dur-se a terme la presentació de tres llibres: una edició i estudi fets per Albert Rossich i Pep Valsalobre, Un cançoner català del Renaixement a Roma. Les poesies de Joan Salom, astrònom valencià (publicat per John Benjamins Publishing), l’aplec d’estudis editat per Verònica Zaragoza i Pep Valsalobre, Fontanella polièdric: poesia barroca i transmissió  (coeditat per l’IEC i l’ILCC) i l’edició crítica de Lucrècia de Joan Ramis, per Pep Valsalobre (publicat per Vitel·la Edicions). No es tractava exactament d’una presentació convencional de llibres com les que estem acostumats. De fet, l’acte s’inseria en la línia dels seminaris de recerca de l’ILCC i es dirigia principalment als investigadors docents i als investigadors en formació. Prenia així més aviat el format d’una sessió de presentació d’una recerca, en el sentit que oferíem no tant el producte acabat, els llibres, com les investigacions dutes a terme prèviament que havien conduït fins a aquells resultats. L’acte va ser conduït per Albert Rossich (UdG), Eulàlia Miralles (UV), Verònica Zaragoza (UNED) i Pep Valsalobre (UdG).

Presentació 05 04 19_1Els volums presentats han sortit a la llum entre final del 2018 i els tres primers mesos de 2019, i suposen la culminació d’una part de la tasca investigadora del grup NISE dels darrers anys, dedicada a exhumar autors i textos, difondre de la manera més científica i objectiva (sense prejudicis, lluny d’opinions fossilitzades) els textos i les circumstàncies que els van originar, estudiar-los amb la mateixa neutralitat (i entusiasme) amb què s’estudia Josep Pla o Ausiàs Marc. I això tot usant de la filologia en el sentit primigeni, literal, clàssic (edició crítica i estudi de textos antics) per salvar el patrimoni de tres-cents anys llargs de cultura literària de tot el domini català i fer-ne veure l’excel·lència.

Tres llibres. Notem: d’un poeta valencià del Cinccents, d’un poeta barceloní del segle XVII i d’un dramaturg menorquí del Setcents. És a dir, una perfecta demostració de l’activitat que caracteritza el nostre grup de recerca, entestat a estudiar tots els gèneres literaris en un sentit ampli (poesia, teatre i prosa de creació, però també memorialística, historiografia, assaig, etc.), la producció literària de tots els territoris del domini lingüístic i de tots els períodes i corrents estètics de l’època moderna.

WhatsApp Image 2019-04-05 at 14.29.37 (2)

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Notícia | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Una publicació al servei d’un clàssic de la literatura catalana: “Lucrècia”

Quasi que entrem en la tercera dècada del segle XXI i ens enfrontem amb l’anomalia inexplicable que un text literari clàssic d’una tradició literària europea no hagi vist encara una edició crítica. Això no passa enlloc més i hauríem de considerar-ho com un autèntic escàndol. És cert que la tragèdia Lucrècia s’ha editat fins a cinc vegades des de 1968. I amb tot i amb això cap de les versions publicades anteriorment ha estat una edició rigorosa filològicament, amb la voluntat de lliurar un text el més proper possible a la intenció de l’autor, que tingui en compte tots els manuscrits que la conserven, que anoti els versos per aplanar l’accés del lector a un text menorquí del segle XVIII, que en regularitzi l’ortografia per facilitar-ne la lectura a tothom, etc. Ha estat, a més, una feliç coincidència que la nostra proposta hagi confluït amb la celebració del bicentenari de la mort de l’autor, una avinentesa que procurarem que incideixi en un millor coneixement de la figura del seu autor, Joan Ramis (Maó, 1746-1819), i de la seva obra màxima.

coberta LucrèciaRevertir aquesta anomalia i lliurar a la cultura del país un clàssic de la literatura pròpia amb la millor de les versions possibles ha estat la voluntat dels dos editors, Pep Valsalobre i Vicent de Melchor. Aquesta voluntat, afegida a la determinació d’Edicions Vitel·la i de la seva responsable, Gemma Garcia, ha comportat que, finalment, es restableixi l’ordre natural de les coses i puguem, des d’ara, llegir una obra canònica de la tradició literària catalana en tot el seu esplendor i mèrit. Convé recordar que fa poc més d’una dècada, al 2006, els mateixos autors i editorial, van publicar l’edició crítica d’una altra de les obres dramàtiques de Ramis que no havia estat editada en un format accessible mai abans: Arminda, escrita al 1771.

Lucrècia (1769), una tragèdia que agafa com a tema un episodi llegendari romà, és laCampeny - Lucrecia (1804) primera obra de teatre de Joan Ramis. La primera i la més interessant, segons el judici unànime de la crítica. Tots els seus ingredients temàtics s’identifiquen amb el neoclassicisme: a) l’argument és tret de l’antiguitat clàssica; b) l’obra planteja un conflicte moral –entre la defensa de la virtut conjugal i l’obediència a una autoritat injusta– a partir d’una peripècia argumental mínima; c) hi ha una extrapolació del cas particular, que es converteix en una denúncia contra la tirania, i que culmina amb la revolta contra una forma de govern rebutjable. Pel que fa als aspectes formals (la divisió en cinc actes, el respecte escrupolós de les tres unitats −de temps, de lloc, d’acció−, entre altres) remet al classicisme francès siscentista.

Lucrècia constitueix, doncs, la primera mostra d’una obra neoclàssica en la literatura catalana. Els elements classicistes d’inspiració francesa es completen amb l’exaltació dels valors de l’il·luminisme burgès: la virtut, la fidelitat conjugal, la justícia, etc. I, contra la tirania, la insubmissió revolucionària.

Més de dos segles després d’haver estat escrita ens continua parlant i emocionant per la perennitat dels valors que exposa (l’exercici de la virtut, la lluita contra la tirania), i també ens demostra sense dubtes que la llengua i la literatura catalanes no eren incapaces per se per crear obres d’art.

Així, doncs, amb aquest volum posem a disposició de la cultura catalana un estudi introductori complet i extens, una bibliografia amb voluntat exhaustiva sobre la figura i l’obra de Ramis, una exposició de l’anàlisi filològica per dur a terme una edició fiable i rigorosa i, sobretot, el text de l’autor menorquí, al servei del qual gira tota la resta.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Literatura universal, Notícia | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

Fontanella polièdric o un aplec d’estudis sobre la seva poesia i la transmissió

fontanella iecNomés de començar, l’any 2019 ens saluda amb un recull de diversos estudis del nostre grup de  recerca en literatura catalana moderna, NISE, sobre la poesia de Francesc Fontanella. Coeditat per l’Institut d’Estudis Catalans i l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes de la Universitat de Girona, les 280 pàgines del volum apleguen dotze treballs relatius a aspectes diversos al voltant de la poesia de l’autor barroc català, la conjunció, l’ordenació i la revisió dels quals han anat a càrrec de Verònica Zaragoza i de Pep Valsalobre. La major part dels estudis se centren en aspectes relatius a la transmissió manuscrita de l’obra poètica de l’autor. Aquesta és una faceta que no s’havia emprès mai en la tradició historiogràfica i filològica catalana arran d’un autor modern. En canvi, la pertinència dels treballs és enorme perquè permet fer-nos una idea de quins criteris imperaven en l’ordenació dels textos en cançoners manuscrits d’autor, com es traslladava (o es desfeia) aquesta ordenació en els manuscrits successius al llarg de la tradició, com de vegades se soldaven poemes diversos o bé es desintegraven per formar altres unitats, com se seleccionaven alguns conjunts textuals per combinar-los amb els d’altres autors per formar cançoners col·lectius, entre altres aspectes. Alhora mostra a l’estudiós de la nostra literatura com procedir per establir autories segures, dubtoses o falses atribucions, com analitzar des de molts punts de vista un cançoner que sembla reflectir una voluntat d’ordenació textual de l’autor mateix, etc. Les dades i reflexions obtingudes són, a parer nostre, de vàlua notable més enllà del cas concret del poeta barceloní perquè permeten en gran part extrapolar aquest coneixement sobre la transmissió manuscrita d’un autor al conjunt d’aquesta activitat de difusió textual a tot el període barroc, activitat que ens era precàriament coneguda.

Altres estudis, finalment, analitzen aspectes parcials de l’obra poètica de Fontanella, bé la totalitat de la seva poesia liminar; bé el conjunt de les cartes eròtiques de l’autor a unes monges o el de l’important gruix de les poesies anomenades giletes; passant per la descripció d’un acotat corpus textual de textos a mode d’‘ambaixades’ de l’autor durant un breu període de la seva producció, entre 1634 i 1647, disposada en paral·lel a la peripècia biogràfica de l’autor en aquells anys; la incorporació del gènere de l’ègloga a la literatura catalana per part de Fontanella (i concretament una ègloga paradoxalment no ‘rural’ sinó urbana); algunes notes sobre fonts clàssiques en els versos fontanellans i, finalment, la lectura d’un text poètic falsament atribuït per la tradició historiogràfica catalana a Fontanella però que, de fet, és una biografia en vers sobre la seva persona composta per algú del seu entorn.

Com diu la curadora del volum «La gran magnitud de l’obra llegada del poeta Francesc Fontanella ens demostra que cal llegir i rellegir la seva poesia, sota una nova llum que ens permeta arribar a noves interpretacions, a encomanar lectures engrescadores amb claus de lectura renovades i renovadores que ens permeten endinsar-nos en aquesta poesia fulgurant. Aquesta és l’aportació fonamental d’aquest volum». Un volum que constitueix l’aplec d’estudis més extens i més intens dedicat mai a la producció d’un poeta modern.

Publicat dins de Català, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Notícia | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari