“Gargantua” de François Rabelais (VII): una lectura problematitzada (3)

gargantua1A primer cop d’ull, en haver llegit el capítol XIII de Gargantua, diríem que som davant d’un text faceciós, si no excessiu i insolent. Lluny d’això, o, millor, a més d’això, aquest capítol és una mostra excel·lent del desplaçament cap “avall” de les imatges de Rabelais, per dir-ho amb terminologia bakhtiana. O de l’estètica de la inversió carnavalesca, característica del novel·lista francès. Com hem vist, l’agudesa de l’infant Gargantua, el qual, inexpert, explora el món, és posada de manifest mercès a la invenció d’un netejaculs. Observem-ho amb més detall. Hi veiem desfilar l’univers domèstic de l’època, traslladat “a la baixa” amb el nou ús. En principi, admetem que transformar un objecte en netejaculs és degradar-lo, rebaixar-lo, destronar-lo. En Rabelais, però, rere cada “destrucció” sempre hi ha una resurrecció, un renaixement vitalista. Notem la màgia literària del fragment: cada objecte esmentat és reinventat, sorprenentment (ja que no n’esperàvem l’aparició en aquest context), renovat per a una nova funció (segons la lògica del lector): ens les havem amb la resurrecció dels objectes a la llum d’un nou ús que ens evoca noves percepcions sensitives –tàctils en aquest cas– de tals objectes, fins aleshores no previstes pel lector. Cadascun de nosaltres, llegint aquest capítol, hem posat la imaginació a contribució del text, com pertoca, i hem reorientat un cert nombre d’elements del món habitual adult (amb una funció precisa) sotmetent-los a un test segons criteris “netejaculatius”, purament sensuals. Així, ens hem esfereït un instant en reproduir en la imaginació l’experiència del protagonista amb un chat de mars, que urpeja el rere de l’infant; o semblantment amb el cistell. I hem sentit esgarrifances en evocar l’experiment amb la persicària i les ortigues, plantes irritants. Sens dubte, hem experimentat –imaginativament, és clar– un cert plaer sensual en recrear el tacte bla i càlid del plomissol del poll d’ànec.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Cultura i espectacles, Història de la cultura, Literatura universal, Uncategorized | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

“Gargantua” de François Rabelais (VI): una lectura problematitzada (2)

Com a advertiment, Rabelais recorda al pròleg del Gargantua els excessos interpretatius gargantua ed foliocomesos amb les obres d’Homer o Ovidi, on s’han “trobat” coses –verbigràcia, interpretacions en clau cristiana– en què ells no havien pogut ni somiar. En darrer terme, la lectura al·legòrica és, doncs, també desqualificada, o com a mínim problematitzada. En definitiva: la dualitat del llibre, la indeterminació del sentit, atorguen al lector un paper protagonista. Protagonista permanentment descol·locat, és clar, pel desencontre sistemàtic entre el que es narra i els codis culturals o la lògica natural del lector. Deia Erich Auerbach a Mimesi que al lector de Rabelais no se li permet descansar en cap moment en un nivell de realitat que li pugui ser familiar. El lector, a més, serà contínuament –i sovint burlescament– interpel·lat des del text.

Aquesta problematització de la interpretació és exemplificada extremament en dos indrets del llibre mateix, al principi i al final, no pas per atzar. El capítol II, «Les fanfreluches antidotées» (o «Les galindaines antidotades», segons la darrera traducció catalana), no és sinó un enigma irreductible a tota interpretació, una paròdia d’enigma. Al final, el capítol LVIII i darrer, l’«Enigma en profecia», apareix interpretat de dues maneres extravagantment diverses pels protagonistes mateixos de l’obra. Mentre Gargantua l’interpreta com un relat apocalíptic de persecucions dels veritables cristians –els anomenats evangèlics, amb qui Rabelais s’identificava–, el sempre desconcertant fra Joan des Entommeures o del Trinxat hi veu la descripció del joc de la pilota. Però la multiplicitat interpretativa que atresora l’obra de Rabelais és a per tot arreu. Llegiu sinó el capítol XIII de Gargantua, en què l’infant Gargantua mostra el seu enginy natural al pare, Granganyot, a través de la invenció d’un torcacul, és a dir, d’un sistema per netejar-se el cul.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Cultura i espectacles, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

“Gargantua” de François Rabelais (V): una lectura problematitzada (1)

En la mateixa línia de la contradicció i l’ambigüitat, el sentit dels textos rabelesians és jocosament inestable, i la clau interpretativa es dispersa entre un sentit literal i un sentit al·legòric o simbòlic, carregats d’ironia pertorbadora i complexa. La multed catiplicitat de la interpretació de l’obra rabelesiana al llarg de la història evoca una gran riquesa de sentits. Interpretacions que ben sovint són contradictòries. Vegem-ne els fonaments. La composició mateixa del pròleg a Gargantua es basa en l’estètica de l’ambigüitat. És en aquest text preliminar que Rabelais traspassa al lector la responsabilitat total de la interpretació; li proposa un contracte de lectura que el receptor pot acceptar o refusar. El pròleg s’inicia amb un tòpic de la cultura humanista: la dualitat del personatge de Sòcrates, una aparença externa malgirbada que dissimula un interior de qualitats gairebé divines. L’oposició és traslladada al llibre mateix, entre aparença exterior (literalitat) i contingut (missatge latent). En efecte: Rabelais sol·licita explícitament al lector que superi la lectura literal i accedeixi a una d’al·legòrica, que hi cerqui el «plus hault sens», perquè anant més enllà de la superfície podrà descobrir veritats religioses, polítiques i econòmiques, en paraules de l’autor. Això converteix Gargantua en una obra oberta, i correspon al lector, segons les seves capacitats i sagacitat, la seva imaginació i experiència, assumir els sentits del llibre: «Un llibre és un mirall». Però l’autor roman protegit: qualsevol interpretació és responsabilitat del lector, no pas de Rabelais.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Cultura i espectacles, Història de la cultura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

“Gargantua” de François Rabelais (IV): una introducció (i 4)

garantua 1537Com a escriptor, Rabelais va produir textos de molt diverses menes. Escrits mèdics, una paròdia de pronòstics astrològics i almanacs, l’edició de l’obra d’un arqueòleg italià, etc.; finalment, el metge i clergue Rabelais va compondre una gloriosa nissaga novel·lesca entre 1532 i 1553 –any de la seva mort–, constituïda per cinc llibres: Pantagruel, Gargantua, Tiers livre, Quart livre i Cinquièsme livre (aquest darrer publicat pòstumament, al 1564). La seva obra narrativa no és menys paradoxal que la seva biografia. Va escriure en primer lloc un llibre, Pantagruel, que posteriorment –un cop haurà pres la decisió de construir una summa novel·lesca– el mateix Rabelais va situar com a segon, després de Gargantua, que va escriure en segon lloc. Les novel·les que constitueixen el corpus narratiu rabelesià, admirat universalment, van sorgir inicialment amb l’objectiu de ser un modus vivendi (no cercava altra cosa que l’èxit de públic i de vendes), amb destinació popular, perquè el que realment interessava Rabelais eren els seus escrits llatins mèdics i erudits, poc profitosos econòmicament. Finalment, les novel·les de Rabelais incorporen la cultura popular i carnavalesca, contestatària del saber i de les jerarquies oficials (mitjançant l’estètica grotesca), i són alhora una proposta de la nova alta cultura, l’elitista cultura humanista.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Cultura i espectacles, Història de la cultura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

“Gargantua” de François Rabelais (III): una introducció (3)

No pretenc aquí altra cosa que despertar una mica l’interès dels lectors, per llegir –i fer rabelaisllegir– la narrativa rabelesiana. Podem prendre el contrast com a guia d’accés a la figura i l’obra de l’autor. La biografia de l’escriptor francès és en ella mateixa una paradoxa constant, saborosa. Tot i néixer a final del segle XV en un llogarret minúscul de la Turena, a la Devinière, entre Tours i Poitiers, Rabelais va circular arreu de França (París, Lió, Montpeller) i Itàlia (Roma, Torí), alhora que va moure’s per la cort de Francesc I i va tenir poderosíssims valedors entre els polítics i eclesiàstics francesos més importants del’època, els quals li van treure les castanyes del foc en diverses ocasions. Va ser frare franciscà i monjo benedictí, i encara va cometre apostasia en penjar els hàbits provisionalment per exercir la medicina, prohibida als religiosos, tot i que gràcies a la força dels protectors va aconseguir l’absolució papal i permís per exercir com a metge. A despit de la condició clerical, freqüentava una vídua parisenca, amb la qual va tenir dos fills, i anys a venir encara en va oferir un tercer a Lió fruit d’una altra mare. Va ser perseguit pels catòlics per heretge i obscè, i pels calvinistes per impiu. Malgrat que gran part dels seus amics més propers van abraçar la causa protestant i algun va acabar socarrat en la foguera catòlica, Rabelais es va mantenir en la riscosa frontera religiosa de l’època sense passar mai, segons sembla, a la banda protestant. I, a pesar de pertànyer a l’estament eclesiàstic i ser un cristià fervorós, la seva cosmovisió no passa –ni de bon tros– pel contemptus mundi monàstic sinó pel vitalisme i la felicitat de l’home a la terra.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Cultura i espectacles, Història de la cultura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

“Gargantua” de François Rabelais (II): una introducció (2)

Em consta que avui ben sovint el primer acostament a l’obra de Rabelais causa una certa estupefacció. Però superat el desconcert inicial, la riquesa imaginativa, l’experimentalisme narratiu –tan actual–, el prodigi verbal, l’esperit faceciós, l’exuberància de tons i registres del món rabelesià, s’imposen amb total contundència. Salvador Oliva, a Introducció a Shakespeare, quan tracta d’interpretació i experiència, insereix una cita esplèndida de C.G. Lichtenberg: «Un llibre és un mirall. Si un ase s’hi emmiralla, no pot pas esperar veure-hi un àngel» (Barcelona: Empúries, 2000, pp. 102-103). Certament, un llibre ens retorna la imatge de nosaltres mateixos. Si això és així per a qualsevol (bon) llibre, en el cas de Rabelais la imatge es compleix de manera radical. Potser cap obra com la de Rabelais no posa tant en evidència el lector, les seves capacitats, la seva imaginació, etc. Es pot llegir a qualsevol edat, amb qualsevol formació, però les lectures seran ben diferents: la de l’adolescent, la del jove universitari, la de l’adult que el llegeix com a entreteniment, la del qui el llegeix per segona o tercera vegada, etc. Sens dubte, un cert coneixement de l’època permetrà una percepció més afinada de la sàtira i les al·lusions rabelesianes. Sigui com sigui, els millors lectors de Gargantua deuen ser els bevedors i els sifilítics als quals l’autor adreça el llibre.les oeuvres 1558.jpg

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Cultura i espectacles, Història de la cultura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

“Gargantua” de François Rabelais (I): una introducció (1)

M’he rellegit Gargantua, no recordo si per tercera o quarta vegada. És un pou sense fons, un abisme literari que se t’obre al peus, un vertigen a cada pas de full… Per compartir-ho amb vosaltres, he fet uns extractes d’un vell article meu per veure si se us encomana la curiositat de llegir-lo o la nostàlgia de rellegir-lo.

rabelaisFrançois Rabelais –o Alcofribas Nasier, abstractor de quinta essència, com signava els primers llibres– és un autor poc conegut i encara menys llegit. Hi ha un lloc comú que ve a dir que els clàssics són aquells de qui tothom parla però que ningú no llegeix. En el cas de Rabelais, per desgràcia, no es compleix ni la primera part de l’afirmació foixiana. No semblen haver millorat gaire les coses des que Pla afirmava: «En aquest país, Rabelais té pocs llegidors» (Obra completa, XXVI, p. 334). En el millor dels casos, en tenim un coneixement molt esbiaixat.

En efecte: sempre associem pantagruelisme i pantagruèlic amb un tiberi imponent. I certament, els protagonistes de Rabelais mengen i beuen constantment, desaforadament. Però aquesta és una imatge molt astènica del novel·lista francès. El terme mateix de pantagruelisme és, segons Rabelais, una cosa ben llunyana de l’evocació gastronòmica. És un estat d’esperit. O millor: una alegria de l’esperit, feta d’optimisme i riallades, des de la qual hem de llegir les seves obres. Rire est le propre de l’homme és la consigna, és el que defineix allò humà, enfront de tantes altres estupideses que ens diuen que són l’essència de l’ésser humà. Tota una definició d’humanitat, enfrontada –fàcil és de percebre– a la que veu en l’home un sac d’escombraries i en el món una vall de llàgrimes. Enfrontada al discurs religiós tradicional: contemptus mundi, menyspreu del món.

Publicat dins de Comentaris sobre literatura, Cultura i espectacles, Història de la cultura, Literatura universal | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari