Solitud, impunitat i paraules

Molt probablement uns dies de vacances a l’agost a Formentera, colònia italiana pel que es veu –i se sent–, no siguin el context més adequat per a la lectura de La terra blanca d’en Xavier Cortadellas. Però fem les coses com i quan podem: en tenia moltes ganes i aquella era una oportunitat que no pensava deixar passar. Diguem-ho clar de bon començament: és una primera novel·la excel·lent. No és la primera cosa que en Cortadellas publica: ha escrit i publicat potser milers de pàgines entre llibres de relats, entrevistes, articles, comentaris literaris, reportatges, etc., especialment en el món dels setmanaris i revistes locals.

De fet, en Cortadellas ens parla arreu gairebé sempre de mons perduts. Ja a Primer senyal ens feia reviure el món perdut de la seva infància a poble. Els seus textos sobre tradicions i llegendes, especialment de les Gavarres, en són una altra mostra. Però aquest d’ara no és un paradís perdut: el món de La terra blanca és brutal, literalment bestial. S’ha parlat a bastament de la tradició rural en relació a aquesta novel·la, probablement amb raó, i no vull oblidar l’admirat Montcada de Camí de sirga, que, pel que jo recordo, va tenir un impacte molt positiu en l’autor, per bé que es tracta d’opcions narratives i estilístiques ben diverses. A algú, en canvi, li ha fet pensar en Pedro Páramo, no sense raó.

La narració cortadellana engrapa fort, ben fort –i és el millor que es pot dir mai d’un llibre, diguin el que diguin els estetes, narratòlegs i altres personatges. Recordo ara moments ben significatius en aquest sentit com l’anada de l’Antoni a Sant Nazari i el camp de la Costa i la persecució de la Lídia i en Privat, per exemple. La història és, al capdavall, ben simple, amb fets comptats, brutals però comptats, però està disposada amb saviesa en una trama molt ben establerta de manera que la informació arriba al lector ben dosificada.

El fragment d’en Pau Estrany i la seva filla (pp. 175 i ss.) m’ha semblat que és més important que no aparenta a primer cop d’ull. Segurament l’erro, però més enllà del determinisme que il·lumina la que serà la brutalitat futura de l’Antoni, aquesta breu història ens ofereix la visió de l’autor sobre la natura humana en l’entorn de la naturalesa: contra Montaigne, contra Rousseau, en Cortadellas no creu en el bon salvatge sinó que considera que la natura animalitza l’home. Potser vénen a tomb aquí i ara uns comentaris que vaig fer al mateix Xavier en un missatge electrònic arran de la presentació de la novel·la a La Llibreteria, a Girona: «El que hi devia haver en el món dels masos aïllats era una atmosfera d’impunitat literalment espantosa. És una sensació que m’assalta cada vegada que passejo pels masos de les Gavarres, sí, també jo, si més no per aquests prolegòmens de les Gavarres que tinc aquí a tocar de casa, entre Sant Daniel i els Àngels, el Puig Estela, Sant Miquel, etc. (can Ferriol, mas Estela, cal Mistaire, etc.). Al peu del mas enrunat, no em puc estar d’imaginar aquell aplec de generacions arremolinades a dins, sovint aïllades pel mal temps i els pitjors camins, on de vegades malvivien deficients, malalts i vells xacrosos, on les passions humanes sense l’aturall del contacte civilitzatori (una mica a la manera d’El senyor de les mosques), amb impunitat doncs, devien construir móns terribles, ofegats en ells mateixos, fets de gran sofriment. Encara ara déunhido el que passa dins d’un piset a qualsevol ciutat! Aquest món de la impunitat autàrquica del mas aïllat al bosc (deu ser diferent al mas de la plana) sempre m’ha despertat vius desficis i malsons». No havia llegit la novel·la i, certament, no anava del tot foraviat.

Ara: el món perdut paradisíac que en Xavier Cortadellas vol recuperar és un altre, és el de les paraules. De vegades la deriva lexicogràfica el porta a fragments que semblen només justificats per aquesta raó. És un aspecte de la seva aposta narrativa tan lloable com qualsevol altre. Quasi diríeu que el personatge de la padrina és creat només per poder introduir un món lèxic que el narrador no trobaria justificat d’utilitzar sinó sota sospita de ser considerat arcaïtzant o feréstec. Exagero, és clar.

Potser la reproducció sistemàtica dels sons mitjançant les onomatopeies –que deuen voler complir una funció a la identificació qual no dec haver estat prou atent– no m’ha acabat de convèncer. Pero és una minúcia ridícula al costat del goig de llegir la novel·la i gaudir del conjunt de tots els altres aspectes. Hi ha un altre aspecte narratiu que necessàriament crida l’atenció. I molt. Són els paral·lelismes i repeticions, que m’han recordat immediatament l’èpica mesopotàmica de fa milers d’anys i en menor grau les èpiques orals de tots els temps; o els leit motiv, com usa en Faulkner, per no anar més lluny. Aquest és un tret estilístic que té una funcionalitat clara, claríssima, i que diríeu que es contagia dels personatges al narrador així que avança el relat. Potser és un pèl abusiu, a parer meu. És una percepció fruit de la primera lectura. Això no és una crítica literària –déumenguard– sinó l’apunt d’una primera lectura distesa, una impressió immediata, unes notes preses a raig amb el llapis que vaig trobar al petit apartament formenterenc en els darrers tres fulls en blanc del llibre mateix i que ara transcric aquí i que només llegiran quatre –o dos– arreplegats. Si és el cas, ja vindrà la «mediocritat» universitària (veg. la p. 186) i en farà la disecció i valoració oportunes.

Més enllà d’aquestes notes pocasoltes i precàries, el que he de fer és donar les gràcies a en Xavier pel que m’ha comportat la lectura del seu llibre. I recomanar-lo als amics que caiguin despistats en aquesta pantalla.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Comentaris sobre literatura i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Solitud, impunitat i paraules

  1. Retroenllaç: Els pobles perduts, presentació | Fàstic

  2. Gemma ha dit:

    Jo també la vaig trobar excel·lent.

    Això sí, d’arreplegada res, deutenguardi de tractar-me així. A més, ja ho veus, només llegeixo bona literatura i altres textos 😉

  3. David P. ha dit:

    Sóc un dels despistats que ha caigut a la pantalla. N’havia llegit altres comentaris positius, però si tu el recomanes amb tant d’entusiasme, hauré de buscar-li un lloc a la maleta.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s