La dona ens acompanya unes passes fins arribar a la Piazza del Duomo. Ens ha sentit els comentaris admirats i compungits sobre l’estat actual de la ciutat després de passejar-hi. Al fons de la plaça torreja el Duomo, anodinament empolainat per la façana d’imitació neoclàssica, que va ser arrasat després del terratrèmol del 1703. Part de la façana del 
palau a l’esquerra del Duomo està sostinguda, com pràcticament tota l’Aquila, amb bastides i bigues metàl·liques però cobertes per un llençol colossal que en reprodueix els trets arquitectònics que el llenç mateix embolcalla: damunt hi podem llegir el lema que oneja en totes les reformes de la ciutat: «L’Aquila rinasce». A la banda esquerra de la plaça, hi ha la chiesa de Santa Maria del Suffragio. La dona, d’uns setanta anys, ensassenyala cap una diminuta capella al costat d’aquesta església on es fa, diu, memòria de la tragèdia humana del 2009. 309 morts. Em venen ganes d’abraçar-la per acompanyar-la en el dol i per mostrar-li la nostra solidaritat per la tragèdia, quasi deu anys després.
Ens hi acostem. Al vestíbul hi ha una saleta amb un llibre al mig que conté les fotografies dels que hi van perdre la vida: nadons de cinc mesos, una parella jove, avis, estudiants de secundària… 309. Dins s’hi celebra un ofici litúrgic, que deu ser habitual. La sala és plena: probablement són pares, germans, fills de les víctimes de fa quasi deu anys.
L’Aquila és la petita capital de la regió de l’Abruzzo, un territori quasi oblidat de la geografia italiana. A penes hi ha turisme i el que hi ha és intern, italià. La ciutat té escassament 70.000 habitants i, en canvi, les restes de la destrucció i la reforma incipient revelen una riquesa patrimonial espectacular: esglésies romàniques del XIII, gòtiques del XIV-XV, un auster castell del temps del domini espanyol, carrers d’edificis medievals, palaus renaixentistes i barrocs, la grandiosa basílica de Sant Bernardí (de Siena), el famós predicador coetani de Vicent Ferrer, precedida d’una majestuosa escenografia exterior (les escales, la façana)… Tot està disposat en un excepcional escampall homogeni de carrers, carrerons i placetes que el 6 d’abril del 2009 era de nou devastat fins esdevenir en gran part una pila de runa. Quasi deu anys després encara encongeix el cor.
L’amenaça de la tremolor del terra i de la destrucció és constant, quotidiana, i, en canvi, sorprenentment, la gent, els joves, romanen allà. «Sabem», diu la Miranda, una jove cambrera d’una osteria aquilana, «que mentre dura la sacsejada (la scossa, diu) t’has de protegir sota els arcs o estructures més resistents dels edificis, com el pas de la porta, o arraulir-te sota una taula resistent. Només després de la scossa pots sortir als espais oberts». Ho ha après de cor, com tots els aquilans, i ho explica com qualsevol de nosaltres detallaria com s’han de rentar les dents amb eficàcia. Va ser testimoni aleshores, quan tenia uns vuit anys, de la destrucció cega del terratrèmol. Hi va perdre aleshores un germà més petit i el pare. És el seu passat, i l’amenaça forma part del seu present i del seu futur. No li fa por. Hi conviu, com tots els altres aquilans, no com una fatalitat sinó com una eventualitat, com per a tu o per a mi ho poden ser un accident de trànsit o un còlic nefrític.
Melancholia 