Quasi que entrem en la tercera dècada del segle XXI i ens enfrontem amb l’anomalia inexplicable que un text literari clàssic d’una tradició literària europea no hagi vist encara una edició crítica. Això no passa enlloc més i hauríem de considerar-ho com un autèntic escàndol. És cert que la tragèdia Lucrècia s’ha editat fins a cinc vegades des de 1968. I amb tot i amb això cap de les versions publicades anteriorment ha estat una edició rigorosa filològicament, amb la voluntat de lliurar un text el més proper possible a la intenció de l’autor, que tingui en compte tots els manuscrits que la conserven, que anoti els versos per aplanar l’accés del lector a un text menorquí del segle XVIII, que en regularitzi l’ortografia per facilitar-ne la lectura a tothom, etc. Ha estat, a més, una feliç coincidència que la nostra proposta hagi confluït amb la celebració del bicentenari de la mort de l’autor, una avinentesa que procurarem que incideixi en un millor coneixement de la figura del seu autor, Joan Ramis (Maó, 1746-1819), i de la seva obra màxima.
Revertir aquesta anomalia i lliurar a la cultura del país un clàssic de la literatura pròpia amb la millor de les versions possibles ha estat la voluntat dels dos editors, Pep Valsalobre i Vicent de Melchor. Aquesta voluntat, afegida a la determinació d’Edicions Vitel·la i de la seva responsable, Gemma Garcia, ha comportat que, finalment, es restableixi l’ordre natural de les coses i puguem, des d’ara, llegir una obra canònica de la tradició literària catalana en tot el seu esplendor i mèrit. Convé recordar que fa poc més d’una dècada, al 2006, els mateixos autors i editorial, van publicar l’edició crítica d’una altra de les obres dramàtiques de Ramis que no havia estat editada en un format accessible mai abans: Arminda, escrita al 1771.
Lucrècia (1769), una tragèdia que agafa com a tema un episodi llegendari romà, és la
primera obra de teatre de Joan Ramis. La primera i la més interessant, segons el judici unànime de la crítica. Tots els seus ingredients temàtics s’identifiquen amb el neoclassicisme: a) l’argument és tret de l’antiguitat clàssica; b) l’obra planteja un conflicte moral –entre la defensa de la virtut conjugal i l’obediència a una autoritat injusta– a partir d’una peripècia argumental mínima; c) hi ha una extrapolació del cas particular, que es converteix en una denúncia contra la tirania, i que culmina amb la revolta contra una forma de govern rebutjable. Pel que fa als aspectes formals (la divisió en cinc actes, el respecte escrupolós de les tres unitats −de temps, de lloc, d’acció−, entre altres) remet al classicisme francès siscentista.
Lucrècia constitueix, doncs, la primera mostra d’una obra neoclàssica en la literatura catalana. Els elements classicistes d’inspiració francesa es completen amb l’exaltació dels valors de l’il·luminisme burgès: la virtut, la fidelitat conjugal, la justícia, etc. I, contra la tirania, la insubmissió revolucionària.
Més de dos segles després d’haver estat escrita ens continua parlant i emocionant per la perennitat dels valors que exposa (l’exercici de la virtut, la lluita contra la tirania), i també ens demostra sense dubtes que la llengua i la literatura catalanes no eren incapaces per se per crear obres d’art.
Així, doncs, amb aquest volum posem a disposició de la cultura catalana un estudi introductori complet i extens, una bibliografia amb voluntat exhaustiva sobre la figura i l’obra de Ramis, una exposició de l’anàlisi filològica per dur a terme una edició fiable i rigorosa i, sobretot, el text de l’autor menorquí, al servei del qual gira tota la resta.
Melancholia 