Plats amb país… fals

Per poc que viatgeu us adoneu immediatament de la inadequació de certes denominacions ben populars de plats. Com han sorgit? Quan? Per què?

El primer: “Calamars a la romana”. Us juro que a Roma no han vist mai cap plat de calamars arrebossats com el que els atribuïm, present (en el nostre país) en un grapat de cartes de restaurants com a entrant o ens bars com a tapa o, a Madrid, com a entrepà prototípic.

El segon: “Ensaladilla russa”, avui plat espanyolíssim (com la denominació amb què el coneixem també aquí; ‘amanida russa’, per als puristes). Només de veure’n els ingredients ja es veu d’una hora lluny com n’està la cuina russa d’allunyada d’aquest plat. Per bé que hi ha qui diu que té el seu origen en un restaurant francès de Moscou (no pas amb el nom amb què la coneixem aquí i d’aspecte prou divers), la versió stàndard que circula en tapes i bosses de congelats és desconeguda a Rússia i a França, on sembla que va desembarcar amb els aristòcrates russos que fugien dels boltxevics.

El tercer: “bistec rus”. Així es deia a casa quan era petit (els primmirats en diuen ‘steak tartar’). Avui aquella amalgama de carn picada ha estat substituïda –tot i que no és exactament el mateix– per la més coneguda ‘hamburguesa’, nom d’origen alemany, com és evident, però popularitzada pels americans. Diria que l’original és plat ja mort.

El quart: “truita a la francesa”. El perquè d’aquesta menja tan elemental, d’origen desconegut però molt antiga i comuna en molts llocs d’Europa, en diem aquí ‘francesa’ és cosa per establir encara, però segur que hi té a veure la necessària distinció amb la “truita a l’espanyola”, amb patata (i ceba, de vegades).

El cinquè… atenció: “catalana di polipo”. Com ho sentiu. Ho llegeixo en una carta d’un restaurant a Vicenza, a piazzeta Palladio, fa cosa de quatre dies. Ve a dir: ‘catalana de pop’. El demano. És una amanida freda (i a la carta és un segon plat!) amb olives negres, enciam, pastanaga, pebrot vermell cuit, patata bullida, tomates sherry, ceba cuita… i pop, com el preparat i tallat en petites rodelles al “pop a la gallega”. El teniu a la fotografia. En fi, una simple ‘amanida de pop’ que crec haver vist en algun restaurant de platja de les nostres contrades com a plat insignificant i de circumstàncies, aliè a la tradició gastronòmica catalana, inventat de fa poc. De fet, la ‘ensalada de pulpo’ la trobareu arreu d’Espanya. A Itàlia no és només cosa d’aquell restaurant de Vicenza (bo, per cert): a Google hi trobo 1090 resultats, tots italians. Tot i que la forma més comuna hauria de ser “catalana di polpo” (2490 resultats). (‘Catalana de pop’ seria una formació musical del país). Sembla que s’està imposant a poc a poc en la cuina italiana, ves. Més enllà de l’absurditat de la cosa, em va fer gràcia veure plats amb el nostre gentilici, ni que siguin inventats.

L’últim: “Crema catalana”. Avui dia ja és comú trobar-lo en restaurants italians, com a dessert, exactament amb aquella mateixa denominació. Per l’aspecte, diria que el gust deu ser poc assimilable al nostre postre tradicional. No he gosat demanar-lo encara.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Cultura i espectacles, Reflexió i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s