Per fi, una nova història de la literatura catalana. Però…

hlcAcaba d’aparèixer el volum I, que arriba fins al segle XIV inclòs, de la nova Història de la literatura catalana, un magne projecte col·lectiu editat per Enciclopèdia Catalana amb la col·laboració d’Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. Aquest és un fragment de la notícia que hi dedica Josep Massot a La Vanguardia del 28 d’abril:

Ni Decadència ni Renaixença

La literatura catalana ya cuenta con una nueva historia general que renueva la hasta ahora clásica de Martí de Riquer, Antoni Comas y Joaquim Molas (llegaba hasta 1988), que a su vez había puesto al día la historia de Jordi Rubió i Balaguer publicada en castellano en los años cuarenta. El proyecto, iniciado en el 2008, por Enciclopèdia Catalana, fue encargado a Àlex Broch, que ha coordinado un equipo de 67 filólogos. Ahora aparece el primero de los ocho volúmenes, dedicado a la edad media y coordinado por Lola Badia. La magnitud del proyecto y la crisis ha necesitado el apoyo de la editorial Barcino y del Ayuntamiento de Barcelona.

La obra, que Broch señala como una obra colectiva, sistematiza decisivas novedades e integra el resultado de treinta años de investigaciones de los filólogos catalanes de todas las tendencias y universidades. Una de las principales es la de enterrar de forma definitiva el esquema que inició Milà i Fontanals y programó Antoni Rubió i Lluch al establecer tres grandes períodos: plenitud o época nacional, decadència i renaixença, un modelo de la historiografía nacionalista de matriz romántica que, a pesar de que Jordi Rubió, Joaquim Molas en 1961 o Antoni Comas en 1978 consideraban superado, aún impregnaba la monumental historia de la editorial Ariel. Los estudios de las universidades de Barcelona y de Girona y en numerosos escritos, como los de Albert Rossich y Enric Cassany (Panorama crític de la literatura catalana), Enric Bou (Nou diccionari 62 de la literatura catalana), Antoni Lluc-Ferrer, Pep Valsalobre, Josep Solervicens, Eulàlia Miralles, Joan Lluís Marfany, Josep Vicent Escartí o August Rafanell, entre otros, ya dejaban de hablar de la contraposición decadència/renaixença y usaban la terminología internacional: renacimiento, barroco, ilustración, romanticismo, naturalismo, simbolismo, contextualizando la literatura catalana entre las otras literaturas occidentales. La academia lo ha enterrado hace años, pero en los discursos políticos, en la exposición del Ramon Llull en la feria de Frankfurt o en manuales populares el término sigue vivo. como si la literatura catalana fuese una invención del XIX con raíces medievales.

“Las palabras decadència o renaixença se seguirá utilizando, claro, pero inisistir en esta oposición ya no tiene sentido y alterar con una nueva mirada los valores de la secuencia histórica que hasta ahora explicaba los orígenes de la contemporaneidad en nuestra historia literaria también revaloriza, fija y clarifica mejor el siglo XIX”, sostiene Broch.

La dicotomía caída y resurrección es común en la mentalidad del XVIII y XIX de otros ámbitos lingüísticos (Italia, Portugal…), pero el problema catalán es aquella santa continuïtat de la que hablaba D’Ors, el lastre que siempre se ha achacado a la literatura catalana. “Tras la invención de la imprenta los costes se dispararon y hubo menos libros y un mercado escaso. Pero se siguieron publicando libros en catalán. Después del desastre de 1714, desaparece el Consell de Cent, empieza la decadencia política y eso hace olvidar que había gente que seguía escribiendo; es verdad que Antoni de Campmany escribía en castellano porque creía que el catalán era una lengua muerta para la república de las letras y quería construir una idea de patria española. Sin embargo, los investigadores no dejan de reencontrar textos catalanes. Ahora se acaba de descubrir a Vicenç Albertí. Lo que pasa es que Guimerà, Oller o Verdaguer no los conocían. Existieron, pero en el XIX se habían olvidado los eslabones que dan continuidad a la tradición literaria catalana.” ¿Y la cuestión de la calidad de los autores? “Están Vicent Garcia y Fontanella o está el teatro de Joan Ramis, a la altura de Alfieri”, responde Broch. Otros filólogos sostienen que aquella frase de Aribau sobre la “vergonyosa decadencia de la catalana faula” es una crítica al vallfogonismo más popular y un deseo de distanciarse de lo precedente para establecer una nueva estética. No obstante, filólogos como Rossich reconocen que la adopción de modelos castellanos afectó a la vitalidad creativa de las letras catalanas.”

Deixant de banda ara algunes imprecisions del text, el cos central del fragment és un interessantíssim al·legat per tal d’abandonar socialment els ja fossilitzats esquemes antagònics de Decadència vs Renaixença.

La renovació de les antigues històries de Rubió i de Riquer-Comas-Molas clamava al cel, sens dubte, especialment després de trenta anys tan fructífers en investigacions sobre la matèria i de renovades projeccions crítiques sobre la nostra tradició literària. Ara: no sé si la mateixa obra fa justícia a tan lloables intencions: de vuit volums, vuit, un volum, només un, es dedica a la producció literària de tres-cents anys llargs de la nostra història cultural, tres-cents anys llargs. La proposta, vista així, no m’acaba de convèncer…

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Docència, Història de la cultura, literatura catalana moderna, Notícia i etiquetada amb , , , , , , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Per fi, una nova història de la literatura catalana. Però…

  1. Sóc una estudiant de la UOC convençuda de la qualitat de les obres que conec dels segles que van des del Renaixement, fins al Barroc i fins a la Il·lustració. M’ha sobtat que la nova Història de la literatura catalana només dediqués un volum a aquests tres segles (seguim donant-los una importància minsa, si més no quantitativament). Hem de veure darrere aquesta realitat la mà del “maleït binomi”? O potser només es tracta que els treballs encara no han avançat prou? D’acord amb el que el Panorama crític de la literatura catalana tractava i de les publicacions que l’editorial Vitel·la i l’editorial Punctum s’esforcen en mantenir, així com el treball ingent del grup Mímesi, hem de concloure que els projectes d’historiar la nostra literatura encara no tenen clar la necessitat de superació de l’esquema tradicional que tan mal ha fet a les nostre lletres.

    Noemima

    • pepvalsalobre ha dit:

      Com has vist, Noemí, també a tots els aficionats al període ens ha sobtat que, a aquestes alçades, i malgrat totes les paruales i bons propòsits, continuem de fet com fa cinquanta anys. Trist. Quan una cultura s’automutila gratuïtament tres-cents anys de la pròpia cultura literària, no es pot pas dir que anem bé. Pot agradar més o menys, però, el que no val és menystenir la pròpia història. El grup de Mimesi és el que ha estat responsable del lúnic volum modern: no sé si haurien pogut fer més… Molts records, Noemí, i enhorabona per la teva àmplia i completa visió de la nostra cultura.

  2. Enhorabona per la part que et pertoca, Pep. Continuo amb la grip, tampoc se com anir dem per poder venir. Una abraada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s