Religió i espiritualitat: convergència o repulsió

Hi ha hagut una confusió interessada entre espiritualitat i religió. Fora de la religió només hi ha la bestialitat, l’amoralitat, se’ns ha repetit sense descans. Solament la religió canalitza l’innat materialisme humà i les seves pulsions més brutals, hem sentit a dir dia sí dia també. En fi: no hi ha res pitjor que un descregut, un ateu.

Però la religió no és sinó la ritualització, la mecanització de l’espiritualitat humana. I, en aquest sentit, la seva minva, quasi la seva negació. Perquè espiritualitat i llibertat són aspectes connexos, que es reforcen entre ells. La meva percepció de l’espiritualitat té una doble component. I la primera és d’ordre intel·lectual i, d’afegit, moral. Tota la meva vida ha estat dirigida per la curiositat intel·lectual, per saber més sense cap utilitat pràctica, per conèixer millor la història i la producció cultural de l’ésser humà. I la visc, d’alguna manera, com una recerca, una quête de perfecció, d’ascens. I no s’aïlla en l’aspecte estrictament intel·lectual, sinó que duu associada, com una mena de conseqüència, la perfecció moral, ambdues indissolubles, a la meva manera de veure. Una perfecció combinada intel·lectomoral que incrementa la tolerància, el respecte, la comprensió de l’altre… Sé que hi ha milers d’exemples en la història de la humanitat que demostren que el coneixement no ha anat paral·lel al creixement moral. Però no parlo d’adquisició cultural sinó de saviesa.

Ens queda un altre aspecte a considerar encara, la segona component: en la meva percepció de l’àmbit espiritual humà, l’aspecte físic hi té un paper de fonament, cabdal. Els pitagòrics, Plató, i amb ells el cristianisme, van desterrar el cos de la realitat espiritual. Jo no ho percebo així. Ben al contrari, s’ha de tenir cura del cos per tal com és el recipient sacre de la vida que ens ha estat donada, i del qual, en definitiva, en depèn tot. I visc l’esforç físic, córrer per exemple, com un acte de sacrifici i purificació. És l’expiació per l’excés. Sóc, a més, una persona austera, de relativament poca vida social i elevada contenció comercial, per a qui les necessitats no són tant externes com internes. No m’identifico en l’hedonisme i la disbauxa, sinó en la renúncia i en un cert ascetisme, encaminats, no al càstig del cos com a destorb de l’ànima –com es diu tradicionalment–, sinó, al contrari, a perseguir l’espiritualitat tal com l’he definida. Per a mi.

Hi ha moltes altres opcions. La necessitat espiritual de l’ésser humà és evident. Tant, com el fet que la religió ha tendit a usurpar-la i reduir-la. Fins que, si les coordenades habituals no ens satisfan, per omplir-la tendim a la substitució religiosa simple: d’aquí la moda per les religions orientals, la feblesa davant les sectes, etc.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Reflexió i etiquetada amb , , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s