Expliquen Rudolf i Margot Wittkower com a partir del segle XV els artistes prenen una nova consciència tant de la seva personalitat com del procés creatiu. I en aquesta presa de consciència hi ha el fenomen de la malenconia. Un dels factors que canvien en aquesta època és la compulsió obsessiva pel treball, característica comuna a gran nombre d’artistes. Ho havia permès un cert relaxament del control dels gremis sobre els artesans i el fet que l’artista treballava pel seu compte. L’altre gran factor va ser la necessitat d’introspecció. La suma d’ambdós comporta l’aïllament, la necessitat de la creació en solitari. Som molt lluny de l’artesà medieval sotmès a la disciplina de la rutina gremial.
Petrarca, que havia escrit De vita solitaria i requeria d’aquesta solitud per a la seva creació literària, havia confessat al Secretum com una mena de malenconia el turmentava durant dies. També Miquel Àngel Buonarroti, Tintoretto, Leonardo da Vinci o Erasme de Rotterdam van fer declaracions, ara més favorables, del necessari recloïment i solitud per a l’estudi i la labor artística. Una actitud prototípica del malenconiós: la misantropia. Alceste, el protagonista d’El misantrop de Molière –nascut al 1622, el mateix any que Francesc Fontanella–, és de fet un malenconiós. Misantròpic és també una de les figures més esmentades quan es tracta de la malenconia renaixentista, el pintor Jacopo Pontormo. El de tots aquests homes és un aïllament voluntari, però no per això menys agònic. Llegim aquests dos versos d’un sonet del Buonarroti:
La mia allegrez’è la maniconia
e’l mio riposo son questi disagi.
Aquestes són les conclusions a què arriben els Wittkower: “a finals del segle XV va aparèixer un nou tipus d’artista amb trets de personalitat distints. L’actitud d’aquests artistes vers el seu treball es caracteritza per un període d’activitat frenètica alternat amb pauses creatives, el seu
caràcter psicològic per una introspecció dolorosa, el seu temperament per una tendència cap a la malenconia, i la seva conducta social per un deler de solitud i per excentricitats d’una varietat interminable”.
En el context de la societat burgesa, finalment, l’accídia va ser simplificada fins a confondre-la amb la peresa, pecat capital contra l’ètica de la productivitat i del que és útil. Per això, els artistes i poetes maudits contemporanis, els rebels contra l’ètica burgesa, van fer de l’accídia un estendart. És, ni més ni menys, l’spleen de Baudelaire.
Melancholia 